(Francesc d'Assís Xavier Cugat Mingall de Bru i Deulofeu)

Compositor, director d'orquestra, cantant, líder de banda, actor, director de cinema, guionista, violinista

Instruments: Violí, piano

Gèneres: música cubana

Naixement: 1 de gener de 1900 a Girona (Catalunya)

Mort: 27 d'octubre del 1990 a Barcelona (Catalunya)

Dades extretes de https://forcolaediciones.com/autobiografia-de-xavier-cugat/

Estar arruïnat a Espanya, avui, és una felicitat, escrivia Xavier Cugat en ‘La veritat sobre la màfia, un dels capítols de la seva autobiografia Jo, Cugat, que originalment va publicar en 1981 i recupera Fórcola en una edició que arriba avui a les llibreries.

Ho obre un prefaci en el qual Frank Sinatra afirmava al febrer de 1981 que la calor, la força, el ritme de Cugat i la vibració de la seva música són una cosa amb la qual sempre m'he sentit identificat.

Esplèndidament editada per Javier Jiménez, aquest acurat volum incorpora dos amplis quadernets centrals d'il·lustracions i caricatures que van més enllà de la figura del músic i dibuixant per a resumir una època de la música i el cinema i de la vida artística de Cugat, entre els seus començaments en el Carnegie Hall de 1920 i la televisió dels anys 60 amb la seva última actuació important en El xou de Ed Sullivan el 26 de febrer de 1967.

Ho recorda en el seu pròleg (‘El rei de la rumba va a Hollywood’) David Felipe Arranz, que reivindica així el llegat de Xavier Cugat, que va morir a Barcelona a l'octubre de 1990: Ara, malgrat les més de tres dècades transcorregudes, el llegat de Cugat té més importància que mai aquí a Espanya i enllà als Estats Units, i, si ens ho permeten, a tot el món. Aquella energia excessiva, una mica cínica i amb un sentit extraordinari de l'estètica i la música, que mostrava també un pragmatisme sense dissimulació, encara que benvolent, hauria de convertir-se en una cosa molt important per als espanyols, perquè només un grapat de compatriotes ha aconseguit la gesta de transcendir a l'universal.

Subtitulada Els meus primers vuitanta anys, Jo, Cugat és un recorregut autobiogràfic per la trajectòria vital i artística de l'home que passaria els seus últims divuit anys de vida, des del seu retorn a Catalunya en 1972, allotjat en una suite de l'Hotel Ritz de Barcelona. En aquests anys finals tornaria a formar una gran orquestra amb la qual faria concerts per Espanya i gravaria en 1987 l'àlbum Cugat des del Ritz.

Nascut amb el segle, l'1 de gener de 1900, a Girona, de família empordanesa, com recorda en el capítol inicial, Cugat va arribar amb quatre anys a l'Havana, on es va formar com a músic i es convertiria en primer violinista de la Simfònica del Teatre Nacional.

Cugat evoca aquella època preliminar però decisiva en la fonamentació de la seva carrera, que enlaira amb un primer concert en el Carnegie Hall de Nova York i a partir d'aquest moment comença també una llarga carrera sentimental que es concretaria en cinc matrimonis i en cinc dones a les quals dedica sengles capítols: Rita Montaner, Carmen Castillo, Lorraine Allen, Abbe Lane i Charo Baeza.

Els estudis de perfeccionament a Berlín, l'abandó provisional i desenganyat de la música per a dedicar-se a la caricatura en Los Angeles Times de Hollywood, el retorn als concerts de música clàssica com a violinista i els quinze anys de concerts de música llatina -rumba, samba, conga- amb la seva orquestra en el Waldorf Astoria de Nova York, la seva relació amb Sinatra, que va gravar el seu primer disc amb l'orquestra de Cugat, Bing Crosby (el cantant més complet que he tingut en la meva orquestra), Barbra Streisand, Jorge Negrete, Dean Martin o Rita Hayworth, les seves incursions cinematogràfiques en els anys de les grans pel·lícules musicals de Fred Astaire, Ginger Rogers i Esther Williams o la mort de Carmen Miranda en l'entreacte d'una actuació amb la seva orquestra són alguns dels episodis i els personatges que desfilen per aquestes pàgines.

Pàgines a les quals Cugat incorpora desenes d'anècdotes i parla també de la calvicie i l'ús del perruquí, de les seves actuacions en televisions i casinos o del cainismo entre els artistes d'arrel hispànica, entre els qui tant si són espanyols com a mexicans, cubans o xilens, existeix una enveja tremenda i en el fons s'odien els uns als altres i desitgen el seu nou fracàs, de la seva cadena de restaurants i de la seva ruïna econòmica, a la qual al·ludia en la frase que obre aquesta ressenya.

I després dels capítols autobiogràfics, tres epílegs (‘Print the Legend’, de Diego Mas Trelles; ‘Xavier Cugat, la felicitat del segle’, d'Ignacio Peyró, i ‘Cugat, que va viure molt’, de Jordi Puntí) que resumeixen la importància de la trajectòria artística i humana de Cugat. Així tanca Ignacio Peyró el seu: Al final, Cugat va tornar a Espanya, a Barcelona, per a viure encara uns anys entre el cardiòleg i el Ritz. Quedaven enrere les rosses achampanadas, els balls de Astaire i Ginger Rogers, els dominis de la il·lusió, mentre el món es despenyava pel dodecafonisme. Pocs més còmplices del cor humà, necessitat de les benevolències de la música. Cap més gran que Xavier Cugat. A vegades hi ha justícia en la nostàlgia: vagi en la seva memòria una copa d'antiquat pipermín.

Tanquen el volum una cronologia, una relació de la seva filmografia i la seva discografia essencials, un centenar de notes de l'editor Javier Jiménez i un índex onomàstic en el qual es xifren les referències vitals i musicals de Cugat: de Bach, Mozart i Beethoven a Caruso, Greta Gràcia, Col·le Porter o Sinatra.