Willie Smith

Saxofonista

Instruments: Saxo alt

Gèneres: Jazz

Naixement: 1910

Mort: 1967

Willie Smith (Charleston, 1910 - 1967) va ser un músic estatunidenc de jazz, saxofonista alt.

Smith va ser un dels grans saxofonistes del període immediatament anterior a la Segona Guerra Mundial, i un solista de swing de primer nivell. Smith va exercir una influència fonamental en tots els saxofonistes alts, però especialment en el terreny del rhythm and blues (Earl Bostic i Tab Smith, per exemple), en el període de postguerra.

Va començar a estudiar clarinet als deu anys; als dotze apareixia ja en concerts acompanyat de la seva germana, que era pianista. Va estudiar en el Technical College i després va ingressar en la Fisk University de Nashville. Mentre estava en la universitat va ser descobert per Jimmie Lunceford, qui li va incorporar a la seva banda en 1929, després que el jove acabés els seus estudis de química. Smith va complir una prolongada etapa com a líder de la secció de saxofons de la banda de Lunceford i va romandre en la formació fins a 1942 (període en el qual va tenir problemes amb l'alcohol), quan la va abandonar, ja segur de les seves habilitats individuals, només superat per Johnny Hodges.

En 1942 es va integrar en el conjunt de Charlie Spivak, quan la formació de Lunceford va començar a experimentar grans canvis tant en el personal com en la seva direcció musical, però Smith va ser cridat a files al poc temps i va romandre en l'exèrcit fins a 1944, any en què es va unir a la banda d'Harry James. En ella el seu paper va créixer en importància, amb el seu lideratge en la secció de saxofons, però amb un espai major per a l'exhibició de les seves qualitats com a solista. Smith va aparèixer també en 1946 en alguns dels primers concerts del JATP a Los Angeles.

Smith va romandre en la banda de James fins a 1951, quan Duke Ellington, afectat per la marxa de Johnny Hodges i d'una petita però important secció de la seva banda, se'l va emportar juntament amb altres destacats músics. A part de col·laborar amb Duke, ho va fer amb Nat King Cole.

En 1954 va tornar amb Harry James, al mateix temps que Hodges ho feia amb Ellington. En 1963, va començar a treballar per a Hollywood i va tornar a tocar en directe per a projectes puntuals fins a la seva mort.