(Víctor Lidio Jara Martínez)
Cantautor, guitarrista, lletrista,
músic, poeta, compositor
Tipus de veu: Baríton
Gèneres: Música
tradicional, cançó protesta i nova cançó xilena
Naixement: 28 de setembre de 1932 a San Ignacio (Xile)
Mort: 16 de setembre de 1973 Santiago de Xile
Víctor Lidio Jara Martínez (28 de setembre de 1932 - 16 de setembre
de 1973) més conegut amb el nom artístic
de Víctor Jara, fou un director teatral, poeta, cantant i compositor xilè. Va
morir assassinat per militars
xilens, la matinada del 16
de setembre 1973, a l'edat
de quaranta anys
El cantant neix el 28 de setembre de 1932 de
pares camperols: Manuel Jara i Amanda Martínez. La seva infantesa transcorre a Lonquén, una localitat propera a la capital, i la seva joventut a Santiago, a la Población Nogales. Quan mor la seva mare ingressa al Seminario Redentorista de San Bernardo, on s'estarà poc
més d'un any.
No rep cap formació musical acadèmica: la seva mare li ensenya a tocar la guitarra. En el seminari
aprèn cant gregorià.
El 1953, als vint-i-un anys, funda el Coro de
la Universitat de Xile,
participa en el primer muntatge de Carmina Burana i inicia el seu treball de recopilació i investigació folklòrica sobre el terreny. El 1956 Ingressa a la
Compañía de Mimos de Noisvander.
Entre 1956 i 1962
estudia actuació i, posteriorment,
direcció a l'escola de teatre de la Universitat de Xile. Participa, com a alumne, en diverses produccions de la companyia de l'institut de teatre de la mateixa universitat, ITUCH.
El 1957, s'integra al conjunt de cants i danses folklòriques Cuncumén, creat arran d'uns cursos de temporada impartits per Margot Loyola. Té, també, els
primers contactes amb
Violeta Parra, que l'anima a continuar cantant.
El 1959, amb vint-i-set anys, té la seva primera experiència en direcció teatral: dirigeix
Parecido a la felicidad, d'Alejandro Siveking. Viatja amb l'obra per l'Argentina, l'Uruguai, Veneçuela i Cuba. Aquest mateix any grava amb la discogràfica Emi-Odeón, cantant com solista del Cuncumén, dues nadales que li va ensenyar
Violeta Parra.
El 1960 assisteix en
la direcció a Pedro de la Barra en el muntatge de La viuda de Abaplaza,
de Germán Luco Cruchaga. Posteriorment,
dirigeix La mandrágora, de Maquiavel.
El 1961, i en qualitat
de director artístic del conjunt,
viatja amb el Cuncumén per Països Baixos, França, la Unió Soviètica, Txecoslovàquia, Polònia, Romania i Bulgària. Compon Paloma, quiero contarte, cançó
que marca l'inici del seu treball de creació musical i poètica. És també assistent de direcció d'Agustín Siré en el muntatge de La Madre de los conejos, d'Alejandro
Sieveking.
El 1962 grava Paloma quiero contarte i La
canción del minero, contingudes en el disc Folklore
Chileno del grup Cuncumén.
Entre 1963 i 1968 exerceix de director de l'acadèmia
de folklore de la Casa de la Cultura de Ñuñoa.
Entre 1963 i 1970
forma part, també, de l'equip
estable de directors de l'Instituto
del Teatro de la Universitat de Chile, ITUCH.
L'any 1963 és assistent de direcció d'Atahualpa del Cioppo
en el muntatge d'El círculo
de tiza, de Bertolt Brecht, per a l'ITUCH.
El mateix any dirigeix Los invasores, d'Egon
Wolff, també per a l'ITUCH . Entre 1964 i 1967 exerceix com a professor d'actuació a l'escola de teatre de la Universitat de Xile. Entre 1966 i 1969 és director artístic del conjunt Quilapayún, i entre 1966 i 1970 actua com a solista a La peña de
los Parra.
L'any 1967, publica els discos Víctor Jara i Canciones folklóricas de América, amb Quilapayún. És convidat a Anglaterra,
en qualitat de director teatral, pel
Consell Britànic. Rep el Premi de la crítica per la
seva direcció de l'obra Entretenimiento a Mr. Sloane i el Disc de Plata de
la discogràfica Emi-Odeón. El 1969 guanya el primer premi en el
Primer Festival de la Nueva Canción Chilena amb el
tema Plegaria a un labrador. Viatja a Hèlsinki convidat a cantar en un míting mundial de Joves per al
Vietnam. Publica el disc Pongo en tus manos abiertas.
El 1970 treu un nou disc: Canto libre.
L'any 1971 treballa intensament amb el compositor
Celso Garrido Lecca en la música per al ballet Los
siete estados, de Patricio Bunster, per al Ballet
Nacional. Ingressa, al costat
d'Isabel Parra i Inti-Illimani,
al Departamento de Comunicaciones de la Universidad Técnica del Estado. En qualitat d'ambaixador cultural
del govern de la Unidad Popular, realitza
una gira de recitals i programes de televisió per Mèxic, Costa Rica, Colòmbia, Veneçuela, el Perú i l'Argentina. Treu el disc El
derecho de vivir en paz. Obté el premi
Laurel de Oro com el millor
compositor de l'any. En els
anys 1972 i 1973, compon la
música de continuïtat per a la Televisión Nacional de
Chile.
Durant el 1972 investiga i
recopila testimoniatges a la població
Hermida de la Victòria, els quals formen part del seu disc La población.
Du a terme una gira musical per la Unió Soviètica i Cuba. És convidat al Congreso de Música Latinoamericana, organitzat per la Casa de las Américas, a l'Havana. Dirigeix l'homenatge a Pablo Neruda, a l'Estadio
Nacional, quan el poeta torna a Xile
després de rebre el Premi Nobel. És convidat pels camperols
de Ranquil per crear una obra musical sobre el lloc. S'incorpora als treballs voluntaris
en ocasió de la vaga dels camioners que busca paralitzar el
país.
El 1973 participa en la campanya
electoral parlamentària, realitzant
concerts en favor dels candidats de la Unidad Popular. Porta a cap
una gira de concerts al Perú, patrocinat
per l'Instituto Nacional de Cultura de Lima. Treballa
en l'enregistrament de les seves
últimes composicions per a
dos discos de llarga durada que no van arribar a ser editats. Grava el disc Canto por travesura, recopilació del folklore picaresc
de Xile, que no va arribar a sortir
a la venda.
L'11 de setembre de
1973 Víctor es dirigeix a la Universidad Técnica del
Estado, el seu lloc de treball, per cantar en la inauguració
d'una exposició, des de la qual el president Allende s'havia d'adreçar al país. Els militars envolten
el recinte universitari i l'endemà hi entren i detenen tots els professors
i alumnes que hi ha a dintre.
Víctor Jara és dut a l'Estadio Chile i torturat. Mor crivellat la nit del 15 de setembre, pocs dies abans de complir
quaranta-un anys. El dia de la seva mort, diversos soldats li van destrossar les mans a cops de culata, el van deixar sense menjar ni aigua i el van humiliar i colpejar, fins que un subtinent li va disparar al cap i
tot seguit va ordenar a
diversos soldats que el rematessin.
Tot això en presència de l'oficial Nelson Haase, que era el responsable dels
interrogatoris dins el recinte. Aquest oficial posteriorment va ser membre de la
Dirección de Inteligencia Nacional (DINA). El seu cos el van dur al dipòsit de cadàvers de l'Instituto Médico Legal' amb la
sigla NN. La seva viuda Joan el
va poder localitzar i el va
enterrar en un nínxol del Cementerio General, poc abans d'exiliar-se
amb les seves filles Manuela i Amanda.
Víctor Jara ha esdevingut
un símbol de la lluita de Xile i de tots els altres pobles
oprimits d'Amèrica. La seva cançó Te recuerdo, Amanda, desgraciadament premonitòria, ha esdevingut un cant a la llibertat, i ha estat versionada
en català per Raimon, amb
el nom d'Amanda.
Discografia (àlbums
d’estudi)
Victor Jara (Geografia) (1966)
Canciones folkloricas
de America (1967)
Victor Jara
(1967)
Pongo en tus manos abiertas
(1969)
Canto libre (1970)
El derecho de vivir en paz
(1971)
La poblacion
(1972)
Canto por travesura (1973)
Manifiesto (1974)