Secta Sonica

 

Estils musicals: rock, rock laieta, rock progressiu

Períodes actius: 1975-1978

 

Secta Sònica va ser un grup musical de jazz-rock format a Barcelona (Catalunya) l'any 1975 emmarcat dins de la música laietana situat en l'òrbita del combo format pel segell barceloní Edigsa, que va aglutinar a la immensa majoria dels artistes més inquiets de la ciutat, i la sala Zeleste, local dirigit per Víctor Jou on es reunien els citats músics i que en aquells dies estava situada al carrer Argenteria, prop de Via Laietanaa partir de Xavier Pérez, Rafael Zaragoza, Jordi Bonell i Víctor Cortina, que foren el nucli més estable de la banda, amb diferents percussionistes. El seu nom està inspirat en la "Secta de la Saviesa Estelar" de Lovecraft

 

Però aquesta història comença amb el retorn a Barcelona de Xavier Pérez després de la seva infructuosa cerca d'un contracte discogràfic en algun segell londinenc. Una vegada a Barcelona passa per diferents formacions com el grup country-rock Sloblo i Gat, grup pop-rock amb forta influència anglosaxona. Però cap d'aquests estils li agrada massa, en paraules del mateix Xavier “no volíem fer cançó, per descomptat, ni volíem abdicar del rock, però tampoc caure de nassos en la mera còpia de grups angloparlants, com havíem fet amb Gat”. Llavors Xavier s'ajunta amb Rafael Zaragoza, amb qui havia militat en Sloblo, i amant dels sons jazz-rock que havien sorgit a la ciutat en els inicis dels anys 70. Tots dos, juntament amb Jordi Bonell i Víctor Cortina, van formar el nucli més estable de la banda, per la qual van passar diferents percussionistes.

 

Per al seu àlbum debut “Fred Pedralbes” (Edigsa, 1976) compten amb l'ajuda d'altres artistes del segell com van ser Jordi Sabatés, Lucky Guri, component de Música Urbana, o Xavier Batalles que tocava en Orquestra Mirasol, entre altres. En ell prevalen els sons més progressius, acostant-se per moments al rock simfònic, i reivindicant l'ús de la guitarra elèctrica com a instrument melòdic.

 

A l'any següent van llançar el seu segon i, fet i fet, últim àlbumAstroferia” (Edigsa, 1977), un disc més arriscat i experimental que el seu predecessor i on es palpa de forma més notòria les diferents inquietuds dels components del grup. Després d'aquest treball el grup es va disoldre.