(Robert
Leroy Johnson)
Guitarrista, cantant i compositor
Tipus de veu:
Tenor
Naixement:
8 de maig de 1911, Hazlehurst,
Mississipí
Mort:
16 d'agost de 1938 Greenwood,
Mississipí
Robert
Leroy Johnson (Hazlehurst,
8 de maig de 1911-Greenwood, 16 d'agost
de 1938) va ser un cantant, compositor i guitarrista estatunidenc de
blues, conegut com el Rei del Delta Blues.
Les
seves gravacions de 1936 a
1937 mostren una notable combinació
de talent per a cantar, tocar la guitarra i compondre cançons (malgrat haver deixat
gravades solament vint-i-nou, van influir en diverses generacions de músics). La seva misteriosa i escassament documentada vida, i la seva
mort a l'edat de 27 anys, han donat lloc a la difusió de moltes llegendes.
És considerat l'Avi del Rock and
roll per la influència exercida
de la seva música en grans intèrprets del gènere. La seva locució, l'originalitat
de les seves cançons i el seu estil de tocar la guitarra han marcat
a una gran gamma de músics considerats
llegendes, entre ells: John
Fogerty, Bob Dylan, Brian
Jones, Johnny Winter, Jimi Hendrix,
The Yardbirds, Led Zeppelin, The
Allman Brothers Band, The Rolling Stones,
Slash, Queen, The White Stripes, The Black Keys, The Band, Neil Young, Warren Zevon,
Jeff Beck, Nick Cave o Eric Clapton, aquest últim diu
que Johnson és «el més important músic de blues que hagi viscut».
Va
ocupar el 5è lloc en la llista
de «Els 100 guitarristes més grans de tots
els temps» de la revista Rolling Stone. Va ser inclòs en el Saló de la Fama del Rock and roll en 1986 en la categoria de Early Influence (Influències primerenques). En
haver mort a l'edat de 27 anys, també és conegut mundialment per haver estat declarat el fundador del
club dels 27, estrany fenomen al qual se'l coneix per la quantitat d'artistes morts en particulars circumstàncies a l'edat de 27 anys.
Va
néixer en Hazlehurst, estat de Mississipí, els Estats Units
el 8 de maig de 1911 (encara que aquesta
data és molt discutida); la
seva mare era Julie Ann Majors (Julie Dodds),
filla de persones esclavitzades
que va tenir al seu fill amb un jornaler
que estava de pas pel poblat, anomenat
Noah Johnson, quan estava momentàniament separada del seu marit Charles Dodds Jr., un fuster pròsper. Temps després ella tornaria amb Charles (llavors cognomenat Spencer), però la seva relació
no va durar molt. El petit
Robert va créixer
amb el cognom Spencer sense saber que Charles no era el seu
pare biològic,
i la família
es va establir en 1918 en Robinsonville;
anys més tard, la seva mare li va confessar a Robert que era fill
de Noah Johnson, per la qual cosa va passar a adoptar el cognom del seu veritable pare.
Des
de nen, Johnson va mostrar interès
per la música, primer per l'arpa i després per l'harmònica. Va ser enviat al col·legi però no va demostrar massa interès pels estudis,
que va abandonar amb l'excusa
d'un problema en la vista en 1927
Al
febrer de 1929 va contreure
matrimoni amb Virgínia Travis, de 16 anys. Poc després,
ella va quedar embarassada i finalment
va morir en el part juntament
amb el seu bebè, a l'abril de 1930. La segona esposa de Johnson va ser Esther Lockwood,
mare de Robert Lockwood Jr., que més
tard es convertiria també
en intèrpret de blues, seguint
les petjades del seu padrastre.
Després
de diversos anys actuant
per tot el sud dels Estats Units, va tenir l'oportunitat de deixar gravades les seves 29 llegendàries cançons. Són 42 gravacions (13 dels temes van ser
gravats dues vegades), registrades en dues sessions: la primera en un
hotel de Sant Antoni (Texas), els
dies 23, 26 i 27 de novembre
de 1936; la segona en un estudi
a Dallas (Texas), el 19 i el 20 de juny de 1937.
La
seva mort va ocórrer en circumstàncies estranyes. Segons les últimes recerques, la causa de defunció
més acceptada és que va morir enverinat pel marit de Beatrice Davies, qui va enverinar una ampolla de
whisky amb naftalina. Així i tot la falta de dades ha alimentat la llegenda i altres diuen que va morir de pneumònia, alguns que de sífilis,
o assassinat amb una arma
de foc. El seu certificat de defunció revela que
va morir el 16 d'agost de 1938, en Greenwood, estat de Mississipí, i que no va haver-hi autòpsia. Així com està plena de misteri la seva mort, també ho és el seu lloc
d'enterrament, ja que existeixen tres possibles tombes on es trobin
les restes de Johnson: Una en el Cementiri Payne Chapel, prop
de la localitat de Quito, Mississipí,
amb la llegenda Resting in the blues (Descansant en el blues); una altra
en el cementiri de l'Església
Little Zion, a prop a Greenwood, resturada en 2020 per
la companyia discogràfica
Sony Music (posseïdora
actual dels drets sobre les
seves cançons); i un
memorial o obelisc situat
en el cementiri de l'Església
Baptista Mount Zion, també prop
de Greenwood.
Es
diu que Johnson no era molt
bon guitarrista abans que fos
el blusero que avui dia coneixem. A causa de la seva frustració, va decidir desaparèixer
algun temps. A la volta de
la seva partida (aproximadament
un any i mig com l'explica el seu documental) s'havia convertit en la persona que avui recordem i van començar a
circular els rumors (alguns sembrats per Johnson mateix) que havia venut la seva ànima
al diable en un encreuament
de carretera per a poder convertir-se en el millor blusero
que mai hagués trepitjat la terra. Hi ha qui atribueix aquesta
llegenda també a Tommy Johnson.
La
tècnica guitarrística de Robert Johnson es basa en
una evolució de l'estil sincopado
de Son House, en el qual un
florit llenguatge de
tresillos, glissandos i contrapunts
dialoguen amb la veu
solista sobre un compàs 4/4 de la qual
s'encarrega el polze, martellejant les bordonas.
Pot
considerar-se a Robert Johnson, al costat de Blind Willie Johnson, com el gran mestre de la guitarra
slide, tècnica consistent a lliscar sobre les cordes un tub metàl·lic
(antigament amb un coll d'ampolla, en anglès bottleneck), obtenint un so punxant i sinuós típic de la música
afroamericana primitiva.
A
més de l'afinació usual o estàndard (la m i, la,
re, sol, si, el mi), Robert Johnson usa en les seves gravacions almenys altres tres afinacions:
Drop
D (amb la 6a corda en re en
comptes d'en el meu: l'afinació de les cordes queda re, la, re, sol, si, el meu):
«Malted Milk»
Open
G (re, sol, re, sol, si, re):
«Stones in my passway»
«Walking
Blues»
«Crossroads»
«If I had possession over the judgement
day»
«Last fair deal gone
down»
«Menja on in my kitchen»
«Travellin’ Riverside
Blues», entre altres)
Open
D (re, la, re, fa#, la, re):
«Hellhound on my trail»
«Preachin'
blues»
La
vigència del llegat musical
de Johnson es basa en una peculiar assumpció de les
estructures musicals del blues rural anterior a ell (Charlie Patton, Són House, Willie
Brown, Blind Lemon
Jefferson, etc.) i en la força literària
d'uns versos que el converteixen
en un dels més insignes autors de la poesia popular estatunidenca. Hi ha tres constants en les lletres de
Johnson: l'efímer de les relacions
humanes, la vagabunderia incessant
i els terrors irracionals.
Anant
un pas més enllà de la simple evolució folklòrica, les lletres de les seves cançons conformen un imatgeria personal en la qual es barregen motius religiosos, sexuals i festius, que impacten a
l'oient gràcies a una
singular precisió poètica.
En les seves cançons emergeix un univers personal d'expressió i creativitat, no la
mera reiteració de clixés tradicionals. El seu inimitable
estil vocal, esquitxat d'esgarrifosos
falsets, el seu generós sentit de la llibertat interpretativa (s'han conservat algunes preses alternatives de les seves cançons, que mostren versions radicalment distintes d'una mateixa cançó en qüestió de minuts, com en el cas de «Come On in My Kitchen»)
han fet d'ell una illa a part en la història del blues.
El
seu particular estil com a cantant i guitarrista ha estat sempre admirat per artistes com Muddy
Waters, Elmore James, Ry Cooder, Keith Richards, Bob Dylan o els integrants
del grup Led Zeppelin. A través de Muddy Waters i els intèrprets
britànics de blues dels anys seixanta (com John Mayall, Eric Clapton, Peter Green, Rolling Stones, etc.), la seva influència és molt
notable en el rock. L'explícita «Lemon
song», de Led Zeppelin, rendeix tribut a una de les estrofes de «Em and the Devil
Blues». Eric Clapton ha dedicat
un àlbum sencer Me and Mr.
Johnson a versionar el repertori de Robert Johnson;
també el guitarrista britànic Peter Green l'ha versionat en un disc anomenat The
Robert Johnson Songbook. Els
Rolling Stones, Cream, Jimi Hendrix,
Sting i especialment Eric Clapton han gravat versions de les seves cançons.