Ray Brown

(Raymond Matthews Brown)

Compositor, baixista i productor discogràfic

Gèneres: Jazz

Naixement: 13 d'octubre de 1926 a Pittsburgh, Pennsilvània, Estats Units

Mort: 2 de juliol de 2002 a Indianapolis, Indiana, Estats Units

Raymond Matthews Brown (Pittsburgh, Pennsilvània, 13 d'octubre de 1926-Indianapolis, 2 de juliol de 2002) va ser un músic estatunidenc considerat per molts com un dels més importants i influents contrabajistas de jazz de la història.

Ray Brown neix en el si d'una família de gran tradició musical. Va començar prenent lliçons de piano amb vuit anys, però va abandonar aviat l'instrument en advertir la gran quantitat d'aspirants a pianista amb els quals hauria de competir. Davant la impossibilitat d'adquirir l'instrument dels seus somnis, un trombó, el jove Brown decideix adoptar el que es convertiria en el seu instrument definitiu quan un dels tres llocs de contrabajistas d'una orquestra d'estudiants local queda vacant, imaginant que l'aprenentatge del nou instrument li plantejaria menys problemes que el piano. No obstant això, quan l'orquestra va iniciar els seus concerts per la ciutat de Pittsburgh, Ray es va donar ràpidament compta que no posseïa el nivell suficient per a treballar professionalment com contrabaixista, de manera que va començar a emportar-se l'instrument de l'orquestra a casa per a poder estudiar-lo en profunditat.

El debut de Brown va tenir lloc en 1944, amb el sextet de Jimmy Hinsley, amb qui va estar de gira durant sis mesos. Un any més tard va treballar amb la territory band de Snookum Russell, a qui va decidir abandonar per a iniciar a treballar com a baixista freelance en els clubs de jazz del Nova York. Va ser allí on Brown va conèixer al seu primer mentor, el trompetista Dizzy Gillespie, per a qui treballaria durant dos anys, primer amb el seu combo (integrat, a més de Gillespie, per Charlie Parker, Bud Powell i Max Roach, i després amb la seva Big band. Brown es va casar amb la cantant Ella Fitzgerald, per a qui va muntar un trio d'acompanyament (format per Hank Jones i Charlie Smith a més del mateix Brown) i per a qui efectuaria labors de director musical. Després del divorci amb Fitzgerald, tots dos músics continuarien treballant junts i conreant una bona relació fins al final dels seus dies.

Durant les dècades de 1950 i 1960, Brown, ja instal·lat permanentment en l'establishment jazzistico novaiorquès, va gravar per a innombrables artistes de renom, com Quincy Jones, Milt Jackson, Lionel Hampton, Barney Kessel, però va ser la seva associació amb el gran pianista Oscar Peterson la que l'establiria definitivament com un dels gegants del contrabaix. Les gravacions que Brown va efectuar al costat de Peterson durant la dècada de 1960, gairebé totes sota el segell Verve, figuren encara avui dia entre els exemples més rellevants de l'Art del Trio en el llenguatge hard-bop, i són citades una vegada i una altra per historiadors i crítics com a exemples quintaesenciales del gènere.

A mitjans de la dècada de 1960, després de cedir a Sam Brown el seu lloc en el trio de Peterson, Ray Brown es va instal·lar a Los Angeles, on va iniciar la seva carrera com a compositor freelance per a cinema i televisió a més de continuar els seus treballs com sideman de grans estrelles. De la resta de la dècada, i de tota la següent, procedeixen les seves col·laboracions amb Billy Eckstine, Tony Bennett, Sarah Vaughan, Nancy Wilson, Milt Jackson, Quincy Jones o Frank Sinatra, el seu projecte The L.A. Four (amb Bud Shank, Laurindo Almeida i Shelly Manne) i la redacció dels diversos llibres didàctics dels quals va ser autor. A més, Brown es distingia pel seu defensa a ultrança dels drets laborals dels músics.

Durant les dècades de 1980 i 1990, Ray Brown va dirigir les seves pròpies formacions, a més de fer gires mundials amb artistes com el pianista Gene Harris i la cantant i pianista Diana Krall. El baixista va continuar treballant fins a la seva mort, que va esdevenir finalment l'any 2002 a Indianapolis, mentre dormia plàcidament en el seu camerino esperant l'inici de l'espectacle.

Un any més tard la prestigiosa publicació de jazz Down Beat ho va incloure amb honors en la seva galeria d'Il·lustres del Jazz.

Quant a les seves influències, Brown sempre ha manifestat una profunda admiració per Jimmy Blanton, contrabajista de l'orquestra de Duke Ellington i un dels pares del contrabaix modern de jazz, de qui sempre ha reconegut obertament la gran influència que ha exercit en ell. A més sempre s'ha referit en termes entusiastes a Stanley Clarke, Eddie Gómez o Niels Henning Orsted Pedersen, baixistes tots ells d'una generació posterior a Brown.

Al costat de Charlie Mingus, Paul Chambers, Scott LaFaro o Oscar Pettiford, Ray Brown ocupa una posició destacada en la generació de baixistes de jazz que van succeir generacionalment a les exploracions de Jimmy Blanton i que van establir definitivament les bases funcionals del contrabaix en l'àmbit del jazz durant els anys '40 del passat segle. Ray Brown posseïa d'una tècnica formidable i una forta capacitat melòdica que li permetia executar complicats solos bebop en temes de gran velocitat i sofisticació harmònica. Dotat d'una gran fermesa rítmica, el baixista proporcionava el pols swing que necessitava una música d'enorme energia rítmica (com ho era la música d'Oscar Peterson) d'una forma veritablement magistral, fins al punt que molts crítics s'han referit a ell com l'exemple paradigmàtic i definitiu del contrabajista de jazz per excel·lència.

Des de finals de la dècada de 1950, les contribucions de Scott La Faro, Eddie Gómez, Niels-Henning Orsted-Pedersen, Stanley Clarke, Marc Johnson i els txecs George Mraz i Miroslav Vitous han contribuït de manera notable a l'avanç de la tècnica del contrabajista de jazz, donant-li a l'instrument una orientació absolutament nova; però Brown, anterior a tots ells, ha sabut mantenir una posició de prestigi en aquesta comunitat d'elit sense necessitat d'adaptar la seva tècnica o estil a les modes del moment, precisament perquè, ja des del principi, el seu avançat estil quedava molt per davant dels seus temps.

Encara avui la manera de tocar de Brown continua mantenint una absoluta vigència i les seves gravacions, particularemente les que va realitzar amb Oscar Peterson, es mantenen com una enciclopèdia musical de referència per a milers d'aspirants a baixistes de jazz a tot el món.

Enregistraments com lider o colider

New Sounds in Modern Music (1946), Savoy Records.

Bass Hit! (1956), Norgran Records (hoy, de Verve).

This is Ray Brown (1958), Polygram.

Jazz Cello (1960), Verve Records.

Ray Brown with the All Star Band (1962), Verve Records.

Featuring Cannonball Adderley (1962), Verve Records.

Much in Common con Milt Jackson (1962), Polygram.

Ray Brown with Milt Jackson (1965), Verve Records.

This One's for Blanton (Duke Ellington, Ray Brown) (1972), Original Jazz.

The Giants (Oscar Peterson, Ray Brown, Joe Pass) (1974), Original Jazz Classics.

Hot Tracks (Herb Ellis and the Ray Brown Sextet) (1975), Concord Jazz.

Brown's Bag (1975), Concord Jazz.

Overseas Special (1975), Concord Jazz.

The Big 3 (1975), Pablo Records

As Good as it Gets (1977), Concord Jazz.

Something for Lester (1977), (Japanese).

Tasty! (1979), Concord Jazz.

Live at the Concord Jazz Festival (1979), Concord Jazz.

Echoes from West (1981), Atlas.

Ray Brown, vol 3 (1982), Japanese.

Milt Jackson (1982), Ray Brown Jam - (Pablo Records.

Soular Energy (1984), Groove Note/Concord Jazz.

One O'Clock Jump (1984), Verve Records.

Bye Bye Blackbird (1985), Paddle Wheel.

Don't Forget the Blues (1985), Concord Jazz.

The Red Hot Ray Brown Trio (1985), Concord Jazz.

Two Bass Hits (1988), Capri.

Bam Bam Bam (1988), Concord Jazz.

Georgia on My Mind (1989), LOB.

Moore Makes 4 (1990), Concord Jazz.

Summer Wind: Live at the Loa (1990), Concord Jazz.

3 Dimensional: The Ray Brown Trio (1991), Concord Jazz.

Bassface (1993), Telarc.

Black Orpheus (1994), Evidence

Don't Get Sassy (1994), Telarc.

Some of My Best Friends Are ... The Piano Players (1994), Telarc.

Seven Steps to Heaven (1995), Telarc.

Some of My Best Friends Are ... The Sax Players (1996), Telarc.

Live at Scullers (1996), Telarc.

SuperBass (1997), Telarc.

Some of My Best Friends Are ... Singers (1998), Telarc.

Summertime (Ray Brown Trio, Ulf Wakenius) (1998), Telarc.

Moonlight in Vermont (1998), Prevue.

Christmas Songs with The Ray Brown Trio (1999), Telarc.

Some of My Best Friends Are ... The Trumpet Players (2000), Telarc.

Blues for Jazzo (2000), Prevue.

Live at Starbucks (2001), Telarc.

SuperBass 2 (2001), Telarc.

In the Pocket (Herb Ellis/Ray Brown Sextet) (2002), Concord Jazz.

Some of My Best Friends Are ... Guitarists (2002), Telarc.

Walk On (2003), Telarc.

Live from New York to Tokyo (2003), Concord Jazz.

Bassics: The Best of the Ray Brown Trio 1997-2000 (2006), Concord Jazz.

Enregistraments Com codirector

Quadrant (1977), con Milt Jackson, Joe Pass y el baterista Mickey Roker (n. 1932), Original Jazz Classics.

Rockin' in Rhythm (1977), con Hank Jones y el baterista Jimmie Smith (n. 1938), Concord Jazz.

As Good as It Gets (2000), Concord Jazz.

Tasty (1978), con Jimmy Rowles, Concord Jazz.

Breakin' Out (1987), con George Shearing y el baterista Marvin Smith, Concord Jazz.

Listen Here! (1989) with Gene Harris Quartet, Concord Jazz.

Uptown: Songs of Harold Arlen, Duke Ellington & Others (1990), con André Previn y el guitarrista Mundell Lowe (n. 1922), Telarc

Old Friends (1991), con André Previn, Telarc.

The More I See You (1995), con Oscar Peterson, Clark Terry y Benny Carter, Telarc.

Introducing Kristin Korb with the Ray Brown Trio (1996), Telarc.

Triple Play (1998), Telarc.

The Duo Sessions (2000), con Jimmy Rowles, Concord Jazz.

Triple Scoop (2002), Concord Jazz.

Ray Brown, Monty Alexander & Russell Malone (2002), Telarc.

Straight Ahead (2003), con Monty Alexander y Herb Ellis, Concord Jazz.

Enregistraments com acompanyant

Lady Day (1952), con Billie Holiday, ???

Cosmopolite (album)|Cosmopolite (1952), con Benny Carter y Oscar Peterson, ???

King of Tenors (1953), con Ben Webster, ???

Bounce Blues (1953), con Ben Webster, ???

Diz and Getz (1953), con Dizzy Gillespie y Stan Getz, ???

Music For Loving: Ben Webster with Strings (1954), con Ben Webster, ???

Ella and Louis (1956), con Ella Fitzgerald y Louis Armstrong, ???

The Poll Winners (1957), con Barney Kessel y Shelly Manne, Contemporary Records|Contemporary

Coleman Hawkins Encounters Ben Webster (1957)

Blossom Dearie (1957)

Give Him the Ooh-La-La (1957)

Once Upon a Summertime (1958)

Blossom Dearie Sings Comden and Green (1959)

My Gentleman Friend (1959)

Oscar, Ray, and Milt: The Very Tall Band (1961), con el Oscar Peterson Trio, Telarc.

Night Train (1962), con el Oscar Peterson Trio, Polygram.

These Are the Blues (1963), con Ella Fitzgerald, Verve.

Montreux '77 (1977), con Oscar Peterson, Original Jazz Classics.

The Gifted Ones' (1977), con Count Basie y Dizzy Gillespie.

Soaring (1977), con Barney Kessel y el baterista Jake Hanna (1931 - 2010), ???

Snooky and Marshall's Album (1978), con Snooky Young y Marshall Royal

Horn of Plenty (1979), con Snooky Young

Jackson, Johnson, Brown & Company (1983), Original Jazz Classics

King of America (1986), con Elvis Costello, Columbia.

After Hours: Jazz Standards (1989), Telarc.

The Legendary Oscar Peterson Trio Live at the Blue Note (1990), Telarc.

Last Call at the Blue Note (1990), con Oscar Peterson, Telarc.

Saturday Night at the Blue Note (1990), con Oscar Peterson, Telarc.

Encore at the Blue Note (1990), con Oscar Peterson, Telarc.

Jazz Showcase (1994), Telarc.

Santa's Bag: An All-Star Jazz Christmas (1994), Telarc.

Frank Morgan: Love, Lost & Found (1995), Telarc

Oscar and Benny (1998), con Oscar Peterson, Benny Green, Telarc.

Jazz: Live from New York (2001), Telarc.