(Ramon Pelegero i Sanchis)
Cantautor
Instruments: Veu i guitarra
Naixement:
2 desembre 1940 a Xàtiva
Ramon Pelegero i Sanchis, més conegut pel nom artístic de
Raimon (Xàtiva, 2 de desembre de 1940) és un cantautor valencià, un dels
membres més representatius de la història contemporània de la cançó en valencià
i amb més reconeixement internacional de tot el domini lingüístic català.
Nascut al carrer Blanc de Xàtiva —lloc citat en algunes
de les seues cançons— el 2 de desembre de 1940, de jovenet va treballar un
parell d'anys a l'emissora de ràdio de la seua ciutat, on s'introduí en el món
del disc i va conèixer les interpretacions d'artistes tan diversos com Juliette
Gréco, The Platters o Juanito Valderrama. També coneix la discografia dels
grans clàssics com Vivaldi, Bach, Mozart, Beethoven, Stravinski, etc.
A disset anys es traslladà a la ciutat de València per
estudiar a la Facultat de Filosofia i Lletres la carrera d'història, disciplina
en la qual es va llicenciar en 1962. És llavors quan va descobrir la pròpia
cultura i feu les primeres lectures d'Ausiàs March, Espriu, Pla i Fuster (entre
d'altres); abans, però, havia ja nascut la seua primera cançó, Al vent, sorgida
de l'experiència d'anar de paquet en un trajecte amb moto.
L'any 1962, Raimon va fer la seua primera actuació
pública en el lliurament d'uns premis literaris. Poc després Eliseu Climent
contacta amb la discogràfica Edigsa, els parla de Raimon i els n'envia una
cinta amb gravacions. Posteriorment, hi ha un aplec a Castelló on participen
Els Setze Jutges i, en acabar, canta per a ells. Josep Maria Macip, juntament
amb Edigsa, coordina la primera presentació pública a Barcelona, concretament
al Fòrum Vergés. L'èxit és immediat: Raimon va sorprendre per la forma i pel
contingut de les seues cançons; pel crit, per l'existencialisme rebel que
desprenen els textos. S'allunya de la manera de fer «a la francesa» dels Jutges
i oferix una visió del món que no prové de la burgesia barcelonina d'on provenen
Espinàs, Delfí Abella, Enric Barbat i d'altres, sinó de les classes
treballadores valencianes. Estudiant l'últim curs de la carrera, apareix,
publicat per Edigsa, el seu primer disc, amb presentació de Joan Fuster, un EP
que conté Al vent, Som, La pedra i A cops, que esdevingué un èxit de vendes
inesperat.
Arran de l'èxit va rebre la proposta de participar en el Festival
de la Cançó Mediterrània amb una cançó en català. Acabada la carrera i reticent
a l'inici, Raimon acabà acceptant «per voluntat de servei al país i a la
llengua». Raimon, encorbatat i sense guitarra, cantà juntament amb Salomé (que
interpreta la veu femenina del tema) Se'n va anar, una cançó d'amor de Josep
Maria Andreu i Lleó Borrell; Manuel Fraga, llavors ministre d'Informació i
Turisme, comentà: «No pasa nada porque haya una canción en catalán». La peça,
votada pel públic, va guanyar el primer premi: a partir d'este moment, la Cançó
catalana (considerada fins aleshores com un fenomen minoritari i inofensiu),
començaria a rebre assíduament les pressions de la censura i de les
institucions franquistes, amb el rosari de prohibicions, multes i citacions a
comissaria que això comportava.
Immediatament, va aparèixer el segon EP amb Se'n va anar
i tres temes més: l'existencialista Disset anys, Cançó del capvespre (la
primera musicació que feia, d'un poema d'Espriu) i Ahir (ràpidament coneguda
pel subtítol Diguem no), que durant molts anys hauria de ser cantada amb
algunes alteracions respecte del text original; així, «Hem vist tancats a la
presó homes plens de raó» es convertiria en «Hem vist que han fet callar molts
homes plens de raó». Més tard, Raimon confessà que va voler posar juntes Diguem
no i Se'n va anar perquè «si prohibien el Diguem no, una cançó, també
prohibirien la cançó guanyadora del Festival del Mediterrani». Des d'aquell
moment, la cançó va esdevenir un dels himnes de la lluita antifranquista.
El 1964 va aparèixer un tercer EP del qual destaquen les
cançons D'un temps, d'un país i Cançó de les mans; el mateix any veu la llum un
primer LP, enregistrat en directe amb un públic reduït, que conté versions de
la majoria de les cançons publicades prèviament: Al vent, Som, La pedra, A
cops, Perduts, Disset anys, Cançó de les mans, Diguem no, D'un temps, d'un
país, La nit i dos temes nous (Si em mor i Cantarem la vida). Curiosament, la
censura va obligar a afegir a este tema un cor que repetix «Israel, Israel» on
sentim «Cantarem la vida d'un poble que no vol morir», presumiblement perquè
l'oient no pensara que feia referència a un país més proper.
El 1966 Raimon canta per primera volta en solitari a
l'Aliança del Poble Nou de Barcelona sense la companyia dels Jutges o d'altres
cantants, i posa en circulació la paraula recital, que faria fortuna per
epigrafiar aquell nou tipus de música popular. El mateix any comencen les seues
activitats internacionals: és cridat de la Universitat belga de Lovaina i
publicà un EP amb quatre cançons d'amor dedicades a Annalisa Corti (la dona
que, a l'any següent, esdevindria la seua muller): En tu estime el món,
Treballaré el teu cos, Si un dia vols i No sé com.
El mateix any va tindre lloc el seu històric recital a
l'aire lliure a l'Institut Químic de Sarrià (el primer acte realment massiu de
Raimon). Abans havia fet les primeres actuacions a París (a la Mutualité i a
l'Olympia) i Alemanya i apareix, amb una coberta de Joan Miró, l'àlbum Cançons
de la roda del temps, musicació íntegra de la secció central del llibre
d'Espriu El caminant i el mur: dotze poemes que tracen el cicle solar i alhora
el cicle vital de l'home, als quals Raimon afig com a cloenda un tema de
caràcter més aviat cívic que metafísic, Inici de càntic en el temple, que
tindria molt d'èxit gràcies al seu final contundent: «Ens mantindrem fidels per
sempre més al servei d'aquest poble». Espriu va dir que Raimon havia cantat els
seus poemes «com ningú».
A França va aparèixer un àlbum enregistrat en directe el
7 de juny a l'Olympia que guanyà, l'any següent, el Premi Francis Carco al
millor cantant estranger, atorgat per l'Académie du Disque Français: hi trobem
molts temes ja coneguts, una versió no censurada de Diguem no i altres
d'inèdits a l'Estat espanyol com el tema sobre l'emigració (Cançó del que es
queda) o No em mou al crit (una reivindicació de la cançó com a eina de
pensament i combat) i He deixat ma mare.
El 1967 va fer al Teatre Romea la que serà la primera
tanda de recitals d'un cantant català i també va actuar a Cuba, Suïssa i en
altres països. Arran d'un concert celebrat el 28 de gener al Palau de la Música
Catalana, va traure l'àlbum en viu Raimon al Palau amb dotze cançons, cap
d'elles inèdita discogràficament: la cosa més remarcable de l'àlbum és
l'intensíssim ambient que respira l'enregistrament, on Raimon és, més que un
cantant, el portaveu d'unes inquietuds socials i polítiques compartides per un
públic cada vegada més ampli. El mateix any apareix el seu últim EP, del qual
reïxen Petita cançó de la teva mort de Salvador Espriu (dedicada a Bartomeu
Rosselló-Pòrcel) i un nou clàssic, País Basc, on l'expressió «Gora Euskadi»
hagué de ser substituïda per «Gora gora».
El 1968 publicaria el primer disc amb Discophon, amb el
poema d'Espriu Indesinenter; aquell mateix any va fer dos històrics recitals
més: l'un, al desaparegut Price, en un festival a favor del moviment obrer;
l'altre, a la Facultat d'Econòmiques de Madrid. Arran d'est últim concert
escriuria la cançó Divuit de maig a la Villa i cantà també a Mèxic, Alemanya,
Suïssa i Cuba.
Un any més tard tornaria a actuar a l'Olympia parisenc,
resultant-ne un nou LP publicat només a França amb temes inèdits fora d'eixa
república, com Contra la por.
Després d'un nou senzill que incloïa la seua primera
musicació d'Ausiàs March, Veles e vents, el 1970 trau el disc Per destruir
aquell qui l'ha desert, arranjat per Lleó Borrell i amb una portada d'Antoni
Tàpies: la primera cara, íntegrament dedicada a musicacions de poetes de la
literatura catalana del segle xv, conté el poema Desert d'amics —el títol
original, Presoner, fou tombat per la censura— de Jordi de Sant Jordi; un
fragment del Llibre de bons amonestaments d'Anselm Turmeda titulat Elogi dels
diners; i quatre poemes d'Ausiàs March (Veles e vents, Així com cell, Quins tan
segurs consells i Si com lo taur). En la segona cara, a més de l'Indesinenter
espriuà s'hi troben cinc temes amb text del mateix Raimon: Societat de consum
—una de les poques cançons amb tractament irònic—, Quan creus que ja s'acaba,
De nit a casa, T'ho devia i Sobre la pau.
El 1971 va traure un altre LP que incloïa 13 de març,
cançó dels creients —una cançó composta arran l'emotiu recital del Price— i la
cançó d'amor Quan te'n vas. El mateix any apareixien discs seus a França, els
Estats Units i l'Uruguai alhora que actua a este mateix país i també a Xile i
l'Argentina: durant un parell d'anys, Raimon publicava altres discos a
l'estranger i feia centenars de recitals multitudinaris.
El 1974 publica el llibre Poemes i cançons, prologat per
Manuel Sacristán, i el mateix any publica el disc A Víctor Jara, amb la
col·laboració de músics d'avantguarda francesos com Michel Portal, que inclou
molts poemes musicats d'Ausiàs March («No em pren així», «Lo jorn ha por»),
Joan Roís de Corella («Si en lo mal temps»), Joan Timoneda («Só qui só») i Pere
Quart («Una vaca amb un vedellet en braços»); els texts originals de Raimon són
«T'he conegut sempre igual» (cançó sobre la clandestinitat escrita arran d'una
trobada fortuïta amb el perseguit líder comunista Gregorio López i Raimundo),
Molt lluny (una revisitació nostàlgica de l'adolescència), «Morir en aquesta
vida» (una negació del suïcidi que compta amb una citació literal de
Maiakovski), el tema sobre la trentena «Amb tots els petits vicis» i la cançó
d'amor «Com un puny» (escrita amb decasíl·labs amb cesura a la quarta síl·laba
a la manera d'Ausiàs March i una rima consonant insòlita en Raimon). La
dedicatòria a Víctor Jara queda justificada amb la inclusió d'«Amanda», versió
valenciana de la cançó de Jara «Te recuerdo, Amanda». El mateix any apareixen
dos àlbums més: l'un a França, T'adones, amic, amb diverses cançons prohibides
al sud dels Pirineus; l'altre, Campus de Bellaterra, enregistrat en directe en
un multitudinari recital multitudinari a la Universitat Autònoma de Barcelona,
on hi trobem diverses cançons inèdites a Espanya, totes amb un fort contingut
cívic: «Qui ja ho sap tot», «A un amic», «18 de maig a la Villa», «No em mou el
crit», «Quan jo vaig nàixer» i el poema d'Espriu dedicat a Pompeu Fabra «El meu
poble i jo».
L'any 1975, mentre Franco agonitza, Raimon estrenava al
Palau d'Esports de Montjuïc un dels seus temes clàssics, «Jo vinc d'un
silenci», moment recollit en el documental La Nova Cançó de Francesc Bellmunt.
L'any següent, en plena efervescència predemocràtica, cantava al Pabellón
Deportivo del Real Madrid, en febrer, el que havia de ser el primer de quatre
recitals, però els altres tres foren prohibits. L'ambient del concert queda
recollit en un àlbum doble, El recital de Madrid. L'estiu del mateix any actuà
per primera i última vegada a les Sis Hores de Cançó a Canet, l'edició més multitudinària
amb més de seixanta mil persones omplint el Pla d'en Sala: en un dels moments
més emotius de la nit, durant l'actuació de Raimon (exactament mentre cantava
«Inici de càntic en el temple») una grua elevà una enorme senyera
quadribarrada.
A partir d'aquell moment, Raimon dedicaria molts esforços
per evitar entrar al «Museu de la Resistència»: encara que durant el 1977 va
fer quatre actuacions al Palau d'Esports, cada volta anava fugint més dels
concerts multitudinaris.També començaria a actuar acompanyat per un
contrabaixista abans de comptar amb tot un grup darrere; fins aleshores, Raimon
sempre havia ocupat l'escenari tot sol, amb la seua guitarra.
Abans d'anar-se'n a fer una primera gira al Japó, el 1977
tragué l'àlbum Lliurament del cant, que recollia poemes de Timoneda (Bella, de
vós so enamorós, Qui té anguila per la cua), Espriu (Potser arran de l'alba) i
uns quants texts propis: Qui pregunta ja respon, Un lleu tel d'humitat,
Tristesa el nom, Com una mà, Que tothom, A Joan Miró —cançó no precisament
nova, però sí inèdita a l'estat espanyol— i una versió en estudi de Jo vinc
d'un silenci.
Dos anys després (el 1979) apareixia un nou àlbum que
presentaria amb set recitals al Palau de la Música: Quan l'aigua es queixa
inclou poemes d'Espriu (Nous cants de llibertat i la irònica i insòlitament
swing I beg your pardon), Ausiàs March (Si em demanau i On és lo lloc), i texts
propis: Als matins a ciutat, L'última llum, Un sol consell, No el coneixia de
res, Fou un infant, Perquè ningú no em contarà els seus somnis, I després de
creure tant i Andreu, amic —dedicada a l'escultor Alfaro—. Amb estes cançons,
Raimon assolia la maduresa poètica, alhora que fugia del reduccionisme amb què
molts volien desqualificar-lo i arraconar-lo.
Per tal d'arreplegar tota la seua obra, el 1981 va
regravar totes les seues cançons amb nous arranjaments de Manel Camp i Antoni
Ros-Marbà, resultant-ne un conjunt de deu discs on els temes queden agrupats
temàticament: Orígens, Cançons d'amor, Ausiàs March, Dedicatòries, Cançons de
la roda del temps (Espriu), He mirat aquesta terra (Espriu), Poetes dels segles
xv i xvi, Amb els silencis i les nostres paraules i L'aigua del temps que vius;
el desè disc (Testimonis) està dedicat a enregistraments en directe i inclou
una versió d'Al vent cantada en japonès per una coral nipona. Els temes inèdits
que incorpora Raimon. Totes les cançons (premi Ciutat de Barcelona) són algunes
esplèndides musicacions de Roís de Corella, Timoneda, Ausiàs March i Espriu.
L'any 1983 publicava Les hores guanyades, un dietari amb
interessants pensaments sobre el moment polític —l'intent de colp d'Estat del
23 de febrer el sorprèn en plena gravació—, la feina artística i molts temes
més; a partir d'eixe moment, Raimon es prodigaria poc en públic i enregistrarà
sense presses: en 1984 publicà un nou àlbum, Entre la nota i el so, amb temes
com Lluny de la pedra i de l'aigua o Al meu país la pluja.
L'àlbum següent (1987) marca un idil·li fugaç amb la
música electrònica i amb instruments com la bateria i els sintetitzadors (els
arranjaments són fets per un percussionista, Ezequiel Guillén Saki): en la
presentació del disc al Palau, Raimon actuava per primera vegada quasi tot el
recital sense agafar la guitarra i assajava un joc gestual amb efectes
brillants com, per exemple, el final de Com un puny. Presències i oblit compta
amb temes d'un marcat caràcter intimista: Del blanc i el blau, La mar respira
calma —escrit a la manera d'Espriu— o Primer parlaré de tu.
Raimon tardaria exactament una dècada a gravar un disc de
cançons noves, però això no vol dir que estiguera inactiu: havia format un grup
estable d'acompanyament camerístic que li anava com l'anell al dit —guitarres,
contrabaix, violoncel, clarinets i acordió— i actuava amb mesura i només en
condicions «artísticament òptimes».
L'any 1992 feia una nova gira pel Japó i també cantà en
diverses universitats dels Estats Units. El mateix any, va sorprendre a més
d'un en fer-se càrrec d'un programa a TVE-Catalunya dedicat al món del llibre, Literal,
que li permet transmetre la seva enorme cultura de lector en diverses llengües.
El dia de Sant Jordi de 1993 tingué lloc un gran recital
al Palau Sant Jordi davant uns divuit mil espectadors amb motiu del trentè
aniversari de la publicació d'Al vent. Raimon va cantar moltes cançons, però
per l'escenari també passaren molts artistes que havien compartit experiències
amb ell al llarg de molts anys: l'uruguaià Daniel Viglietti, el basc Mikel
Laboa, el portugués Luis Cilia i el mític folklorista estatunidenc Pete Seeger,
i els músics de tradició clàssica Antoni Ros-Marbà, Josep Pons i Michael
Portal; els cantautors locals eren Serrat, Ovidi —poc abans de declarar-se-li
el càncer que acabaria amb la seua vida— i Pi de la Serra. També hi actuaren el
grup japonès Warabi-za, la Coral Sant Jordi dirigida per Oriol Martorell i la
banda Lira Ampostina, evocant els inicis musicals de Raimon.
El mateix any publicà una nova Integral, ara en CD:
l'obra, guanyadora del Palmarès des Palmarès que atorga la Nouvelle Académie du
Disque Français, aplegava un total de cent vint-i-una cançons dividides en
Orígens i dedicatòries, Cançons d'amor i de lluita, Cançons de la roda del
temps i d'altres poemes de Salvador Espriu, Ausiàs March i alguns poemes dels
segles xv i xvi, Aquest cant vol ser plural i Coincidències, dissidències,
indecències i algunes rareses (est últim, dedicat a enregistraments en
directe).
A l'inici del 1997 apareixia un disc amb cançons noves:
Cançons de mai, de nou amb arranjaments de Manel Camp, comprenia set noves
musicacions d'Ausiàs March i sis temes propis, entre els quals cal destacar la
irònica i punyent Soliloqui solipsista que fins i tot donaria lloc a un insòlit
videoclip. El mateix any se li concedí la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya,
encara que, uns anys abans, havia refusat la Creu de Sant Jordi. També rebé el
Premi Ondas especial del jurat per la seva trajectòria en la història de la
música popular. Amb el títol Cançons de mai. Cançons de sempre, Raimon faria
actuacions a Perpinyà, a Xàtiva —li negaren un teatre de la ciutat de València
amb excuses—, a Mallorca i de bell nou al Palau, ple de gom a gom durant molts
dies; també va fer una gira molt comentada pel Regne Unit. Un dels fets més
sonats de l'any va ser la xiulada que rebé a la Plaza de las Ventas madrilenya
—on actuava en un acte d'homenatge a Miguel Ángel Blanco (regidor basc del PP
assassinat per ETA)— per un sector del públic que no
acceptava que Raimon cantara en «la modalitat del català que es parla al País
Valencià». La cançó era País Basc, prohibida durant la dictadura franquista.
L'acte va ser retransmès per TVE, i el fet de la xiulada tingué un ressò
notable.
A final d'any apareixia el CD Recitals al Palau,
l'enregistrament d'una selecció de temes presos de les actuacions abans
esmentades: al llarg, una antologia raimoniana de vint-i-dues cançons amb la
qual, cap a la fi de segle, Raimon va demostrar la vigència i l'atemporalitat
del concepte de cançó que representa; el 1999 publicà una compilació amb tots
els seus temes de caràcter amorós: Les cançons d'amor.
El 2000 treia una Nova integral amb diverses cançons
inèdites: les adés esmentades i noves musicacions de poemes dels autors del
segle xv: Francí Guerau, Jordi de Sant Jordi, Mossèn Estanya, Bernat Metge i Jaume
Roig (el truculent fragment de l'hostalera de París que es troba en l'Espill).
La nova Integral també replegava les dos úniques cançons d'altri que Raimon
havia enregistrat: Se'n va anar (Josep M. Andreu i Lleó Borrell) i Amanda
(Víctor Jara).
El 21 de març de 2007 va rebre el Premi d'Honor de
l'Acadèmia de la Música Espanyola i el 21 d'octubre del mateix any participà,
juntament amb Maria del Mar Bonet, Pep Sala i d'altres, en l'acte Volem tots
els papers organitzat per la Comissió de la Dignitat al Palau Sant Jordi,
davant de dotze mil persones; el 22 de maig de l'any següent va fer un concert
commemoratiu pels quaranta anys del recital de maig de 1968 a Madrid, a la
Universitat Complutense i, encara en 2008, el 15 de juny del mateix any va
cloure la jornada de portes obertes del Castell de Montjuïc amb un concert
antològic retransmès en directe per TV3.
L'any 2010 va cantar entre altres ciutats a València
(Teatre Olímpia) en un concert organitzat per la Universitat de València amb
motiu de la concessió de la Medalla de la Universitat, a Barcelona
(L'Auditori), a París (Grand Anphithéâtre de l'École de Musicologie de
l'Université de la Sorbonne) i va tornar a cantar a Xàtiva on feia anys que no
ho havia fet. Davant de la indiferència del consistori, va llogar el Gran
Teatre de Xàtiva per poder oferir als seus conciutadans tres concerts
antològics carregats d'emoció. TV3 va retransmetre aquest concert en dos
programes.
A principis de 2011 va ser investit doctor honoris causa
per la Universitat d'Alacant. Va publicar un CD amb el títol Rellotge
d'emocions i el va presentar cantant al Teatro Madrid, a Madrid, i al Teatre
Tívoli, i al Gran Teatre del Liceu, a Barcelona. Rellotge d'emocions és un CD
amb deu cançons, amb paraules i música de Raimon i una cançó sobre un poema de
Salvador Espriu.
L'any 2012 Raimon va celebrar el cinquantè aniversari del
seu primer concert a Barcelona amb una exposició, entre el novembre de 2012 i
el gener de 2013. Aquesta mostra commemorativa se celebrà a l'Arts Santa Mònica
de Barcelona, amb el títol Raimon. Al vent del món. L'exposició presentà la
biografia més íntima i pública del màxim exponent de la Nova Cançó, recollint
obres d'art vinculades a la carrera de Raimon, d'autors com Joan Miró, Antoni
Tàpies o Andreu Alfaro, fotografies de cartells i portades de discs,
realitzades per fotògrafs com Oriol Maspons, Colita, Ros Ribas i Jordi Fornas,
Leopoldo Pomés... O la col·lecció de cartells originals de diferents èpoques,
així com discs, LP's, CD's, EP's i edicions completes, entrevistes a Raimon, i
projeccions audiovisuals dels seus recitals. L'exposició es completà amb el
treball intel·lectual de l'artista, cartes, texts i articles que Raimon havia
escrit en castellà per la revista Destino i en català pel Diario de Barcelona,
juntament amb tots aquells documents anotats i barrats que passaren pel filtre
de la censura franquista.
També s'insereix en aquesta celebració, una presència en
la Filmoteca de Catalunya, titulada Raimon imatges i so, i recitals en cinc
universitats europees: a Berlín en la Reutersaal de la Humboldt Universität, a
Luxemburg en el Théâtre Robert Krieps de l'Abbaye de Neümester, a Londres en el
Great Hall del King's College London Strand, a París al Grand Amphithéâtre de
l'École de Musicologie de l'Université de la Sorbonne i a Roma al Teatro Il
Vascello per la Universitá La Sapienza. Cinc actuacions a cinc universitats
europees que són mostra fefaent de l'interès que desprèn la creació artística
de Raimon, les seves cançons, la seva musicació de poetes medievals i
contemporanis com Ausiàs March i Salvador Espriu sobretot. Els concerts anaven
precedits per xerrades i col·loquis que situaven el cantant en el seu context
sociopolític. La gira va culminar amb un altre concert al Gran Teatre del Liceu
de Barcelona, on Raimon va fer un repàs generós de la seva obra, concert del
qual Sony ha editat 2 CD's com a document i celebració d'aquest moment de
plenitud artística del cantant.
El 2012 rebé la Medalla d'Or de la ciutat de Barcelona, i
el 2013, el Premi Enderrock a la trajectòria.
Els anys 2013 i 2014 Raimon va tornar a cantar a
Barcelona, a Madrid i a Mallorca. El maig del 2014 el Palau de la Música
Catalana va ser l'escenari de quatre concerts apoteòsics. Aquest mateix any
2014 va ser distingit amb la Medalla de Oro del Círculo de Bellas Artes de
Madrid i el 46è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, la primera vegada que
un cantautor rebia un premi literari d'aquesta magnitud.
L'octubre del 2015 la Generalitat Valenciana va
concedir-li l'Alta Distinció de la Generalitat Valenciana i la Gran Creu de
l'Orde de Jaume I El Conqueridor.
El 27 de juliol de 2020 va celebrar-se un acte solemne al
Saló de Corts del Palau de la Generalitat Valenciana, amb assistència del
president de la Generalitat Ximo Puig, el president de la Diputació de València
Toni Gaspar, el ministre de Cultura espanyol José Manuel Rodríguez Uribes,
l'alcalde de Xàtiva Roger Cerdà i la secretària autonòmica de Cultura Raquel
Tamarit. En l'acte es va anunciar que Raimon i Annalisa Corti donarien el seu
llegat a la ciutat de Xàtiva, creant una fundació que s'ubicarà al convent de
Santa Clara. Així mateix, se signà el protocol per cedir a la seua ciutat natal
els seus béns i el seu patrimoni, en un ampli projecte cultural que portarà el
nom de Raimon.
El 16 de febrer de 2023 es va inaugurar a Xàtiva, amb
motiu del 60 aniversari de la publicació d'Al vent, una mostra temporal que
exposava gran part de la seua col·lecció plàstica donada a la ciutat, amb obres
de grans exponents del món de l'art modern com Joan Miró, Andreu Alfaro, Antoni
Tàpies, Artur Heras, Rafael Armengol, Manuel Boix, Josep Guinovart o Joan-Pere
Viladecans, entre d'altres.
El 2026 Miquel
Alberola publicà Raimon. Aquest jo que soc jo, biografia autoritzada del
cantant de Xàtiva.
El 2015 Raimon va cedir el seu fons audiovisual a la
Filmoteca de Catalunya amb l'objectiu de permetre la seva consulta i recerca.
Aquest fons, integrat per 176 enregistraments, és el testimoni audiovisual de
la seva trajectòria artística. El primer document data del 15 d'abril de 1966 i
conté un ampli reportatge del programa setmanal Panorama: cinq colonnes à la
une, realitzat per Gérard Chouchan i Jean Vidal sota la direcció de Pierre
Lazareff, emès a la televisió pública francesa. Entre els programes que formen
part d'aquest fons hi ha reportatges, entrevistes i concerts a diferents
universitats i escenaris del món on s'inclou, per exemple, la gira de Raimon a
Tòquio i Hiroshima (1992), a l'Olympia de París (2006), al Palau Sant Jordi
(1993) per commemorar els 30 anys d'Al vent, o una actuació a Xàtiva celebrada
el 1997.
Algunes cançons de Raimon han estat interpretades per
altres cantants, com en Moncho (Treballaré el teu cos), Serrat (D'un temps,
d'un país), Anaïs Mitchell (Contra la por), Daniel Viglietti (De nit a casa,
junts) i Camilo Sesto (Som). VerdCel n'ha dedicat el primer disc íntegre de
versions del cantautor del carrer Blanc de Xàtiva (Petjades) i n'ha publicat
altres reeixides versions del seu repertori.
Al vent és, indiscutiblement, la cançó més coneguda de
Raimon, atenent el nombre de versions que n'han fet Warabi-za, els Munlogs,
Skalissai, Pau Alabajos i Cesk Freixas, entre molts altres.
La Coral Sant Jordi també compta en el seu repertori amb
Al Vent i D'un temps, d'un país.
El 1994 Canal 9 va emetre un recital de Raimon. El
programa estava dividit en dues parts. En primer lloc, un documental sobre la
trajectòria del cantant, titulat Música i paraules. Posteriorment, un recital
del cantant al Teatre Principal de València, en què canta 30 cançons davant
d'un públic convidat per TVV.
Discografia
La seva
discografia consta de 31 LP's i 35 CD's. Hi ha 7 CD's editats a França, 2 a l'Uruguai,
1 a l'Argentina, 1 al Japó i 2 als Estats Units. 2013- Raimon 50 2018- L'últim
recital
1964: Disc antològic de les seues cançons
1966: Raimon a l'Olympia
1966: Cançons de la roda del temps
1967: Raimon al Palau
1967: Raimon música sola
1968: Raimon en directe
1969: Raimon a Montserrat
1969: Sobre la pau. Contra la por (Olympia 2)
1970: Per destruir aquell qui l'ha desert
1971: Raimon
1971: Raimon en Montevideo
1971: Raimon. Catalonian protest songs
1972: En vivo
1972: Diguem no
1972: La noche
1974: A Víctor Jara
1974: Campus de Bellaterra
1974: T'adones amic...?
1976: El recital de Madrid
1977: Lliurament del cant
1979: Quan l'aigua es queixa
1981: Totes les cançons
1984: Entre la nota i el so
1985: Raimon canta
1987: Presències i oblit
1989: Canta Ausiàs March
1993: Integral
1993: Cançons
1995: I després de creure tant
1997: Ausiàs March / Raimon
1997: Cançons de mai
1997: Recitals al Palau
1999: Dotze cançons
1999: Les cançons d'amor
2000: Nova Integral 2000
2003: Clàssics i no
2003: Raimon-Espriu Poesia cantada
2006: Raimon a l'Olympia (1966-2006)
2011: Rellotge d'emocions
Llibres
Canzoni contro, Japadre Editore, 1971, L'Aquila (pròleg: Giuseppe
Tavani).
Poemes i cançons, Editorial Ariel, 1973, Barcelona (pròleg: Manuel
Sacristán).
Poemas y Canciones, Editorial Ariel, 1976, Barcelona (pròleg: Manuel
Sacristán).
Les hores guanyades, Edicions 62, 1983, Barcelona.
D'aquest viure insistent, Editorial 3 i 4, 1986, València.
Les paraules del meu cant, Editorial Empúries, 1993, Barcelona (pròleg:
Joaquim Molas).
La vida inmediata, Editorial Plataforma, 2012
Raimon. Tot el que he cantat. Lletres completes 1959-2017. Magrana,
2017. (Pròleg Raimon)
Personal i transferible. Empúries, 2023
Punxa de temps. Empúries, 2024
Premis
Revelación de la Crítica Española, Madrid-Barcelona 1963
Festival del Mediterraneo, Barcelona 1963
Gran Prix Francis Carco, Académie française du Disque, París 1967
Long Play de Oro, Madrid 1976
Ciutat de Barcelona, Barcelona 1982
Fundació Jaume I, Barcelona 1987
Cartelera Turia: Contribución Musical, València 1993
Palmarés des Palmarés: Integral Raimon, Nouvelle Académie du Disque,
París 1994
Millor Espectacle de l'any 1993, ACIC, Barcelona 1994
Premi Nacional de Música 1993, Generalitat de Catalunya 1994
Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes, 1995
Medalla d'Or, Generalitat de Catalunya 1997
Premio Ondas, cadena SER, Barcelona 1997
Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, en
reconeixement de la seva trajectòria com a escriptor i per la seva tasca de
difusió arreu del món dels poetes clàssics de la literatura catalana, València
2000
Premio de Honor de la Academia de las Artes y las Ciencias de la
Música, Madrid 2007
Primer premi Liberpress Cançó, Girona 2007
Medalla de la Universitat de València Estudi General, València 2009
Doctor honoris causa. Universitat d'Alacant, Alacant 2011
Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona, 2012
Premi Internacional Terenci Moix pels seus 50 anys a l'escenari,
Barcelona 2013
Medalla de Oro del Círculo de Bellas Artes, Madrid 2014
Cartelera Turia, Premio a la Trayectoria, València 2014
Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, Barcelona 2014
Medalla de la ciutat de Xàtiva i nomenament com a Fill Predilecte,
2015
Alta Distinció de la Generalitat Valenciana i Gran Creu de l'Orde de
Jaume I El Conqueridor, València 2016
Medalla d’Honor Universitat Jaume I, Castelló de la Plana 2016
Medalla d'Honor de la Xarxa Vives d'Universitats, València 2016
Premi Nacional de Cultura, Barcelona 2017
Premi Smithsonian Center for Folklife and Cultural Heritage.
Washington 2017
Premio Abogados de Atocha, Toledo 2018
Premi Prat de la Riba de l'Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 2024