Pianista, cantat
Instruments: Veu, piano
Tipus
de veu: Tenor
Gèneres:
Blues de Chicago
Naixement: 21 de març de 1924 o 1930 a Belzoni o
Jackson, Mississipí, els
EUA
Mort: 24 d'abril de 1970 a Chicago, Illinois, els
EUA
Otis Spann (21 de març de 1924 o 1930
- 24 d'abril de 1970) va ser un músic
de blues estatunidenc, considerat
per molts el principal pianista de blues de Chicago
de la postguerra.
Les fonts difereixen sobre els primers anys
de Spann. Alguns afirmen
que va néixer en Jackson, Mississipí,
en 1930, però els investigadors Bob Eagle i Eric LeBlanc
van concloure, basant-se en
registres censals i una altra
informació oficial, que va néixer
en 1924 en Belzoni, Mississipí.
El
pare de Spann era, segons algunes fonts, un pianista anomenat Friday Ford. La seva
mare, Josephine Erby, era
guitarrista i havia treballat
amb Memphis Minnie i Bessie Smith, i el seu padrastre, Frank Houston Spann,
era predicador i músic. Spann,
un de cinc fills, va començar
a tocar el piano als set anys,
amb instrucció de Friday
Ford, Frank Spann i el germà
petit Montgomery.
Als 14 anys,
ja tocava en bandes de la zona de Jackson. Es va mudar a Chicago en
1946, on Big Maceo Merriweather
va ser el seu mentor. Spann
va actuar en solitari amb
el guitarrista Morris Pejoe, treballant
regularment en el Tic Toc Lounge.
Spann era conegut pel seu distintiu
estil al piano. Es va convertir en el pianista de Muddy
Waters a la fi de 1952 i va participar en la seva primera sessió de gravació amb la banda el 24 de setembre de 1953. Va tocar en moltes
de les cançons més famoses de Muddy Waters, incloent-hi els clàssics del blues "Hoochie Coochie Man", "I'm Ready" i "Got My Mojo Working". Durant la seva permanència en el grup, va
continuar gravant com a
solista i músic de sessió amb altres músics,
com Bo Diddley i Howlin' Wolf. Va romandre amb Muddy Waters
fins a 1968.
El treball de Spann per a Chess Rècords inclou
el senzill de 1954 "It
Must Have Been the Devil",
acompanyat de "Five Espot", amb BB King i Jody Williams en les guitarres. A
vegades, se li atribueix la
interpretació del piano en un parell
de cançons de Chuck Berry, incloent "You Ca't Catch Em" (1956), però altres indiquen que podria haver estat
el pianista habitual de Berry, Johnnie Johnson. En
1956, va gravar dos temes inèdits amb
Big Walter Horton i Robert Lockwood.
Va gravar una sessió amb el
guitarrista Robert Lockwood, Jr. i el vocalista St.
Louis Jimmy a Nova York el 23 d'agost de 1960, que es
va publicar en els àlbums Otis
Spann Is the Blues i Walking the Blues. Una sessió de 1963,
"Good Morning Mr.
Blues", per a Storyville Rècords
es va gravar a Copenhaguen. Va treballar
amb Muddy Waters i Eric Clapton en gravacions per a Decca i amb James Cotton per a Prestige
en 1964.
L'àlbum de Spann de 1966 per a ABC-Bluesway,
"The Blues Is Where It's At", inclou col·laboracions de George
"Harmonica" Smith, Muddy
Waters i Sammy Lawhorn. "The Bottom of the Blues" (1967),
amb la participació de Lucille Spann (23 de juny de 1938 - 2 d'agost de
1994), la seva esposa, va ser publicat
per Bluesway. Spann va col·laborar en àlbums amb Buddy
Guy, Big Mama Thornton,
Peter Green i Fleetwood Mac a la fi dels 60. En 2012, Silk City Rècords va publicar "Someday",
que inclou actuacions en viu i en estudi de 1967, produïdes pel guitarrista de
blues Son Lewis.
Les gravacions en DVD de Spann inclouen les seves actuacions en el Festival de Jazz de Newport (1960), el American
Folk Blues Festival (1963), el Blues Masters (1966) i el Festival de Jazz de Copenhaguen (1968).
Spann va
morir de càncer de fetge a
Chicago en 1970. Va ser enterrat en el cementiri Burr Oak de Alsip, Illinois. La seva tomba va romandre
sense nom durant gairebé 30 anys fins que Steve Salter (president del Killer Blues Headstone Project)
va escriure una carta a la revista Blues Revue: «Aquest gran pianista jeu en una tomba sense nom. Fem
alguna cosa per a solucionar aquesta lamentable situació». Entusiastes del blues
de tot el món van enviar donacions per a comprar una làpida.
El 6 de juny de 1999, la làpida
es develó en una cerimònia privada. La làpida porta la inscripció: «Otis
va tocar el blues més profund
que mai hàgim escoltat. Tocarà per sempre en els nostres
cors».
En
1972, el recinte del Festival de Blues i Jazz d'Ann Arbor va rebre el nom de "Otis Spann Memorial Field". Aquest
mateix any, el crític del Village Voice, Robert Christgau, va qualificar a Spann com "el millor pianista de
blues modern". Posteriorment,
va incloure la compilació
de Spann de Barnaby de 1972,
Walking the Blues, en
"A Basic Rècord Library" de música de les dècades de 1950 i 1960, publicada en la Guia
de discos de Christgau: Àlbums
de rock dels setanta
(1981).
Spann va
ser triat pòstumament per
al Saló de la Fama del Blues en 1980. El 13 de novembre
de 2012, Spann (juntament amb el seu cosí i company pianista Little Johnnie
Jones) va rebre una placa amb
el Mississipí Blues Trail Marker, erigida en 547 South Roach
Street en Jackson, Mississipí, on
la família va viure en les dècades de 1930 i 1940.
Discografia
Otis
Spann Is the Blues (Candid, 1960)
Good Morning Mr. Blues (1963)
The
Blues of Otis Spann (Decca,
1964)
The
Blues Never Die! (Prestige,
1965)
Chicago/The Blues/Today!,
vol. 1 (Vanguard, 1966); ( llançament dividit amb altres artistes)
Otis
Spann's Chicago Blues (Testament,
1966), (també publicat com Nobody Knows My
Troubles)
The
Blues Is Where It's At (BluesWay, 1966)
The Bottom of the Blues (BluesWay, 1968)
Cryin'
Time (Vanguard, 1969)
The Biggest Thing Since
Colossus (Blue Horizon,
1969)
The Everlasting Blues vs. Otis Spann
(Spivey, 1969)
Up
in the Queen's Pad (Spivey, 1969)
Super
Black Blues (BluesTime, 1969) amb
T-Bone Walker i oe Turner
Sweet Giant of the Blues (BluesTime, 1970)
Walking the Blues (Barnaby, 1960 [1972])
Otis
Rides Again (Piccadilly,
1980)
Last Call: Live at Boston Tea Party (1970)
I
Wanna Go Home (1964–69)
Complete
Blue Horizon Sessions (1969)
Someday...
(1967)