Contrabaixista i compositor
Gèneres: Bebop
Naixement:
30 de setembre de 1922 a Okmulgee, Oklahoma, EUA.
Mort:
8 de setembre de 1960 a Copenhaguen,
Dinamarca
Oscar Pettiford (Okmulgee,
Oklahoma, els Estats Units, 30 de setembre de 1922 - Copenhaguen, 8 de setembre de
1960) va ser un músic estatunidenc
de jazz, contrabajista i compositor, conegut per ser
un pioner del bebop.
Oscar Pettiford va néixer en una reserva índia a
Oklahoma. La seva mare era una Choctaw,
professora de música i pianista; el seu pare Harry "Doc" Pettiford, meitat Cherokee i meitat afroamericà, era veterinari i músic aficionat. Els orígens natius
de Pettiford no obstant això van ser coneguts només per uns pocs
amics (entre ells David Avram).
Oscar va començar a tocar i sortir de gira amb el grup familiar que el seu pare
crea quan va decidir retirar-se. Oscar va començar a estudiar piano, per a a
continuació, passar al baix als 14 anys.
En 1942 es va unir a la banda de Charlie Barnet, i en 1943 va participar en la gravació
de Coleman Hawkins de The Man
I Love. En aquesta època també va gravar amb Earl Hines i Ben Webster.
Va ser també en 1943 quan Pettiford va entrar en el grup de
Dizzy Gillespie que va ser
el primer grup a portar el bebop
al carrer Cinquanta-dos i a
ser designat com a grup de bebop.
En 1945 estava amb Hawkins a Califòrnia, on va gravar la banda sonora de la pel·lícula
de suspens "The Crimson Canary". També va
actuar amb Duke Ellington (1945-1948) i Woody
Herman (1949), abans d'iniciar
una carrera com a líder.
En el seu grup
va debutar Cannonball Adderley:
un dels membres ho va convèncer per a fer pujar a l'escenari a un professor de música llavors desconegut, i Pettiford li va demanar que fes un solo en una peça
difícil, i la prestació de Adderley
va meravellar a tots.
Pettiford va ser un dels pioners del violoncel de jazz, va
començar a tocar-lo en 1949 fins
a 1950, quan les seqüeles d'un braç trencat
fan que li sigui impossible
tocar el contrabaix. El chelo va ser rarament utilitzat pels músics de jazz, a causa de l'alt risc de notes falses i el baix volum de so de l'instrument. Va continuar utilitzant
el violoncel com una eina secundària durant la resta de la seva
carrera, prenent possessió
de la tècnica de pizzicato utilitzat
en diversos contextos.
En els anys
cinquanta, Pettiford va
estar sovint en l'estudi de
gravació, tant com líder i com a acompanyant, treballant entre altres per a Prestige, Debut, Bethelen i ABC Rècords. Després es va traslladar a Copenhaguen en 1958 on va gravar
també per a diversos segells europeus.
La seva vida professional
va continuar bastant erràtica,
a causa del seu caràcter malhumorat sobretot per l'abús d'alcohol.
Pettiford també és conegut com a compositor: entre
les seves peces més famoses destaquen: Tricotism, Laverne Walk, Bohèmia
After Dark i Swingin' Till the
Girls Menja Home.
La mort d'Oscar
Pettiford li va arribar després
d'una malaltia viral curta
i sobtada, que es va atribuir a "un virus
similar a la pòlio".
La seva tècnica
va incrementar en gran manera la manera de tocar el contrabaix
i molts músics encara
imiten el seu estil.Va tocar
en:
Enregistraments com lider
Bass Hits (Topaz, 1943–46)
Discoveries (1952)
The New Oscar Pettiford Sextet
(Debut, 1953) con Charles Mingus, Julius
Watkins, Walter Bishop, Jr., Percy
Bridge.
First Bass (1953)
Oscar Pettiford Sextet
(Vogue, 1954) con Kai Winding,
Al Cohn, Tal Farlow, Henri Renaud, Max Roach.
Basically Duke (1954)
Another One (1955)
O.P. Big Band: Deep Passion
(GRP, 1956–57) con Tommy Flanagan, David Kurtzer, Jerome Richardson, Osie
Johnson, Janet Putnam .
The Oscar Pettiford Orchestra
in Hi-Fi, Vol. 1 (1956) & Vol. 2 (1957).
Vienna Blues – The Complete Session
(Black Lion, 1959) con Hans Koller, Attila Zoller, Jimmy Pratt.
Montmartre Blues (Black Lion, 1959–60).
The Complete Essen Jazz Festival Concert, (Black Lion, 1960) con Coleman Hawkins, Bud
Powell, Kenny Clarke.
My Little Cello (America Records, 1960)
Enregistraments com acompanyant
The Birdlanders: Vol. 2 (OJC, 1954) con Kai Winding, Al Cohn, Tal Farlow Duke Jordan, Max Roach, Denzil Best.
Sid Catlett; 1944-1946 (Classics).
Chris Connor & John Lewis Quartet: Chris Connor (Atlantic).
Miles Davis: The Musings
of Miles (Prestige).
Miles Davis: Miles Davis Volume 1/Miles
Davis Volume 2 (Blue Note, 1952–54).
Kenny Dorham: Jazz Contrasts
(OJC, 1957) Afro-Cuban (Blue Note, 1955).
Duke Ellington: Carnegie Hall Concert January 1946 (Prestige).
Duke Ellington: Carnegie Hall Concert December 1947 (Prestige) bzw. 1947-1948 (Classics), 1949-1950 (Classics),
Great Times! (OJC, 1950) (enthält
Perdido, Blues for Blanton).
Tal Farlow; Jazz Masters 41 (Verve 1955-58) bzw. Finest Hour (Verve,
1955–58).
Leonard Feather: 1937-1945 (Classics,1952–56).
Dizzy Gillespie: 1945 (Classics)
Urbie Green: East Coast Series Vol. 6 (Bethlehem, 1956).
Jimmy Hamilton & The New York Jazz Quintet (Fresh Sound Rec.)
Coleman Hawkins: Rainbow Mist
(Delmark, 1944), The Hawk Flies High (OJC, 1957).
Ernie Henry: Last Chorus
(OJC, 1956–57).
Woody Herman: Keeper Of the
Flame (Capitol, 1948–49).
Johnny Hodges: Caravan
(Prestige, 1947–51).
Helen Humes;: 1927-1945 (Classics).
Lee Konitz / Warne
Marsh Quintet (Atlantic, 1955).
Helen Merrill: with Clifford
Brown & Gil Evans (Emarcy, 1954–56).
Thelonious Monk: The Unique, Brilliant Corners, Plays the Music Of Duke
Ellington (Riverside/OJC).
Phineas Newborn: Here Is Phineas (Koch, 1956).
Leo Parker: Prestige First
Sessions: Volume 1 (Prestige, 1950).
Max Roach: Deeds, Not Words (OJC, 1958).
Sonny Rollins: Freedom
Suite (1958) auf The Essentuial S.R. on Riverside
(1956–58).
Charle Rouse: Jazz Modes
(Biograph, 1956).
Billy Strayhorn: Great Times! (OJC, 1950).
Art Tatum: The Art
Of Tatum (ASV, 32-44).
Lucky Thompson: Accent On
Tenor Sax (FSR, 1954).
Lucky Thompson: Tricotism (Impulse, 1956).
George Wallington: The
George Wallington Trios
(OJC, 1952–53).