(Juan Manuel Morillo Scarpa)
Compositor, guitarra i veu
Naixement:
1959, Madrid
Mort:
17 de juliol de 2012, Madrid
Informació extreta de
https://www.ruta66.es/2022/09/articulos/un-ultimo-adios-para-malcolm-scarpa/
El passat disset
de juliol, escasses setmanes abans de complir els seixanta-tres
anys, en el seu sempitern barri madrileny de Poble Nou, se'ns anava
per sempre Malcolm Scarpa,
un dels creadors més prolífics, extraordinaris i, no obstant això, poc reconeguts
de la nostra història
musical més recent. Scarpa, les cançons del qual naveguen lliures i emocionals entre gèneres tan dispars com el blues, el pop, el
jazz, la psicodelia o el cabaret, va ser majoritàriament
lloat i respectat per la
crítica, però mai va comptar amb el suport del gran públic i, com la seva música, la seva mort ha passat
gairebé desapercebuda. Més enllà de puntuals
i sentides necrològiques en
part de la premsa especialitzada o d'emotius missatges de comiat en xarxes socials a càrrec d'uns pocs
aficionats i companys de professió, el ressò de la seva marxa ha estat
escàs, alimentant aquesta condemna d'invisibilitat enfront de l'èxit que va semblar
perseguir-li sempre al llarg
del seu tan extensa com
complexa i apassionant carrera.
Posseïdor del do de l'instint
musical, Scarpa va desenvolupar,
com els grans
creadors, un llenguatge
propi capaç de construir, al marge
de la indústria, un espai creatiu de dimensions infinites, un univers sembrat de referències en el qual les imatges, tant musicals com
literàries, se succeeixen sense interrupció. Dominador de l'art de la melodia i de la composició, endinsar-se en la seva música és assumir una gojosa immersió en un particular cosmos en el qual
preval el sentiment sobre
la tècnica i en el qual els gèneres musicals
es confonen, dialoguen i juguen
sense lligams quedant sempre al servei d'allò més
absolutament emocional, que és,
d'altra banda, tal com uns certs artistes
i intel·lectuals entenen el
veritable art.
Intel·ligent i no poc misteriós, la seva filosofia de treball, potser fins i tot
la seva manera d'entendre
la vida, fuig conscientment
del perfeccionisme. Segons
es recull en l'imprescindible
monogràfic que li va dedicar el fanzine basc In Focus, li donen més confiança “les cançons que salin d'una tirada que [aquelles en]
les que cal treballar molt”.
Perquè en la seva exquisida i personalíssima producció musical les cançons s'entenen com una via impressionista, com un mitjà pel
qual flueix l'emocional i, per això, “han de tenir un punt de feblesa per a acostar-nos més al
que realment som” tal com va declarar en entrevista per a Dirtyrock
al maig de 2021. Aquesta feblesa es tradueix en una evident fragilitat que si és el cas abastava tant el seu físic
quin com la seva característica i espantadissa
mirada blava la profunditat
de la qual va semblar augmentar amb el pas dels anys.
Aquesta manera de treballar,
lliurada completament a l'emocional, abandonada a les muses, desemboca en un torrent creatiu il·limitat, s'estén a les seves malaltes reinterpretacions en directe i es
nodreix de gravacions de
ragtime, blues del Delta, jazz i country dels anys 20, 30 i 40 que incorpora al seu
repertori amb absoluta naturalitat, convertint-li no sols en un intèrpret singular sinó en un extraordinari erudit musical.
Entre les seves pinzellades biogràfiques, a mode d'instantànies, és freqüent que es parli de la seva “malditismo”, de la seva infància entre firaires al costat de la tómbola del seu
pare, la icònica imatge del
qual es convertiria en la
portada del seu disc homònim,
de la seva adopció del pseudònim de Malcolm (el veritable
era Juan Manuel Morillo Scarpa) en homenatge gairebé casual a
Malcolm Le Maistre de The Incredible String Band, dels seus anys
de músic de carrer en el metre de Madrid, de la seva incursió en el món literari i, sobretot, del seu suggeridor doble faceta entre
el bluesman i l'esponjós músic pop, que no fa sinó aprofundir en aquesta màxima pessoana per la qual “cadascun de nosaltres és una prolixitat de si mateixos“.
L'experiència de músic de carrer en el metre madrileny durant més d'una
dècada sumada a la seva formació autodidacta i a la seva erudició musical són fonamentals per a entendre la seva societat amb
el armonicista Ñaco Goñi,
la seva tendència a la improvisació i la seva absoluta llibertat creativa. El seu coneixement de la música d'arrel
es trasllada d'alguna
manera a tota la seva obra, però
molt especialment als discos facturats al costat de Goñi, Doin’ Our Kind,
(Cambayá Rècords, 1992), Berriz Blues Sessions (Gaztelupeko Hotsak, 1997) i l'estupend recopilatori 1980-2000
(Gaztelupeko Hotsak, 2000),
que recull i adorna alguns d'aquells temes que la parella tocava
en el metre.
Aquests tres discos, que resumeixen la
seva faceta bluesera, es nodreixen de composicions pròpies però també de nombroses i gens evidents versions que els converteixen en esplèndids catàlegs de música americana, uns
excel·lents aparadors per a
descobrir a altres músics que situen a Scarpa com una espècie de predicador i educador inconscient.
En l'altra cara de la moneda, com si d'una personalitat
paral·lela es tractés,
resulta tan rica com fascinant
la seva fecundíssima faceta
pop, que és aquella en la qual
el seu univers sonor es completa del tot i adquireix una considerable complexitat.
Admirador confés de Ray
Davies, les seves cançons gaudeixen d'una aura d'incontrolable genialitat i ho erigeixen com
una espècie de Brian Wilson patri
abandonat a un frenètic
ritme creatiu que fa que la seva
producció durant els primers anys
noranta sigui aclaparador. Més enllà d'una primeriza maqueta amb ni més ni menys
que vint corts que, pel que sembla, només va cridar l'atenció del bo de Juan de Pablos, els seus tres primers discos compten, al seu torn, amb altres
vint-i-sis cançons cadascun, gairebé cap per sobre dels tres minuts de durada. Són petites joies,
mers centellejos agrupats en la tríada que s'inaugura
amb els esbossos
gairebé maqueteros de
Malcolm Scarpa (Triquinoise,
1993), que culmina amb The
Road Of Life Alone (Hall Of
Fame, 1995) i que inclou
entre tots dos l'extraordinari
My Devotion (Hall Of Fame, 1994), disc carregat de composicions meravelloses que mostren a Scarpa en un magistral estat de gràcia i que suposa sens dubte
una dels cims de la seva carrera. Finalment, 33 1/3 Microsillons (Hall Of Fame, 1996)
que rebaixa el nombre de cançons
a quinze i assumeix per a
elles una durada més estàndard
i el EP This Time (Hall Of Fame,
1996) tanquen una primera etapa marcada per la presència i el padrinatge del valencià Luis González, el magnífic
Caballero Reynaldo, que va formar part del Malcolm Scarpa Trio, el va conduir al segell Triquinoise i pràcticament va
crear Hall Of Fame Rècords
(homenatge, per cert, a una
cançó de Scarpa) per a
donar cabuda a l'extens cançoner del madrileny.
A la fi dels noranta s'embarca en una sèrie d'iniciatives que no fan sinó mostrar la seva
indestructible curiositat, la seva
capacitat de cerca contínua
i la seva excelsa inquietud creativa. Són els anys
en què emprèn l'aventura d'aires funk-pop de The Jacquelines, amb els qui
grava l'infravalorat Jaimita,
Songs Of Tragedy And Grotesque (Velvet, 2000), encara puntualment el projecte Mal &
Pat tocant en directe estàndards de jazz al costat de
Patricia Pérez-Yarza i aborda les bandes
sonores de les pel·lícules
de Santiago Lorenzo Mamá És Babaua
(1997) i Un Bon dia El Té Qualsevol
(2007), en les quals, al costat
de les seves habituals cançons, dona sortida
a nombroses i atmosfèriques
composicions que incideixen
en el seu defensa de l'instrumental
com a camí idoni per a comunicar i compartir emocions.
“Quan tinc alguna cosa a dir, utilitzo l'instrumental”
arriba a dir en el capítol que Mapa Sonor d'RTVE li va dedicar a l'abril de 2014.
Potser per això, resulta paradoxalment enriquidor que al marge de la seva producció musical Scarpa desenvolupés també una peculiar labor literària.
En 2001 va veure la llum
Quina et dec, José?, un ja descatalogat, meravellós i inclassificable volum, primera publicació de la bilbaïna Edicions Isard Blau, que recull apunts i idees que ho emparenten directament amb les greguerías de Gómez de la Serna, amb Luis García Berlanga, amb el millor Javier Krahe o amb els Diaris
d'Iñaki Uriarte. Es tracta sens dubte d'un
petit tresor, de lectura
surrealista i, en diversos moments, desternillante,
en les pàgines dels quals, com si d'un
triler es tractés, Scarpa juga amb les paraules fent gala d'un intel·ligentíssim humor negre i oferint una esmolada, perspicaç i costumista mirada al món que li envolta. No en va, aquest costumisme ronda sempre el seu focus creatiu
i, de fet, es passeja també
per les seves cançons, la qual cosa resulta especialment evident quan passa
a escriure les seves lletres en espanyol. Ho fa entrat ja el segle
XXI, amb un delicat estat de salut i una personalitat cada vegada més
esquiva i complexa, allunyat del món
tecnològic i reclòs en la seva pròpia bohèmia.
Els dos únics discos que
publica en aquesta primera dècada,
Les Coses Canvien (Gravacions
en la Mar, 2004) i El Vestit Buit
(Sponja Rècords, 2008),
tornen, això sí, a ser suculentes
caixes de Pandora que conserven molta
de la màgia de les seves primeres gravacions i que reprenen la idea de cançons
curtes, pinzellades genials
que tornen a demostrar el talent de Scarpa i la seva enorme entitat com a compositor i com a músic.
Pràcticament allunyat de la
vida pública, el que ha acabat per ser el seu últim àlbum,
Something Like That! (Sunthunder, 2015), va passar absolutament desapercebut. Uns quants concerts de presentació van servir per a confirmar que el públic continuava aliè a la música d'un Scarpa cada vegada més fràgil i afligit. Curiosament, aquest disc és una de les millors portes d'entrada a la seva música i, amb la valuosíssima col·laboració de Lucca Frasca en els
arranjaments i en la producció,
està banyat per una lluminosa melancolia que s'antulla ara dolorosa en pensar que semblant
geni se'ns ha marxat en silenci, que no hi haurà justícia per a Malcolm Scarpa i que tota reivindicació serà tardana. Un cert i
inevitable calfred ens
recorre el cos en veure ara
en YouTube a aquest músic
de carrer de les gravacions
per a les bilbaïnes Twobaskos
Sessions. Confiarem en l'estranya calor que transmet el seu record i gaudirem de l'efecte balsàmic de la seva música, sabedors que estem davant una cosa molt més gran que la vida.
Text: Miguel Sáez Martín