(Lluís Llach i Grande)
cantautor,
productor discogràfic, activista polític, polític, escriptor, artista d'estudi
Naixement:
7 de maig de 1948 a Girona
Lluís Llach i Grande (Girona, 7 de maig de 1948) és un
músic, cantautor, escriptor i polític català. Va ser l'últim component del grup
dels Setze Jutges i se'l considera un dels capdavanters del fenomen de la Nova
Cançó. Des del 2024, és el president de l'Assemblea Nacional Catalana. Ha estat
un referent, no solament musical sinó també intel·lectual, de tres generacions.
Perseguit pel franquisme, a la dècada de 1970 va haver
d'exiliar-se un temps a París. El setembre de 1979 va esdevenir el primer
cantant no operístic que va actuar al Gran Teatre del Liceu per presentar
Somniem. El 6 de juliol de 1985, Llach va congregar 103.000 persones al Camp
Nou durant la celebració d'un concert, el més gran fet mai a Europa fins
aleshores.
Entre el 1969 i el 2007, Llach va enregistrar 33 discs.
La seva cançó més popular i més compromesa, «L'estaca» (1968), fou adaptada com
a himne pel sindicat polonès Solidarność fundat per Lech Walesa, i també es va
convertir en l'himne oficial del club de rugbi Unió Esportiva Arlequins de
Perpinyà i de la Revolució de Tunísia de 2011.
El 2011 va crear la Fundació Lluís Llach al Senegal. El
seu llibre Memòria d'uns ulls pintats fou un dels més venuts de l'any 2012. És
un dels fundadors de l'Assemblea Nacional Catalana.
A les eleccions al Parlament de Catalunya de 2015, Lluís
Llach va liderar la llista de la coalició independentista Junts pel Sí a la
circumscripció de Girona. El 8 de març de 2016 es va convertir en el nou
president de la Comissió d'Estudi del Procés Constituent al Parlament, prenent
el relleu de Muriel Casal
És fill d'un metge de poble, Josep Maria Llach i Llach,
de família de terratinents, qui després de combatre en el Requetè durant la
Guerra Civil Espanyola va aconseguir plaça en el poble empordanès de Verges,
poble del qual va arribar a ser l'alcalde entre 1950 i 1963, i de mare mestra
nascuda a Porrera (el Priorat) i que havia rebut una educació burgesa a
Barcelona. La seva família havia estat vinculada al carlisme durant diverses
generacions; i el seu besavi, Joaquim Llach i Coll, havia estat el cap carlí de
la província de Girona. Va viure la infància a aquest petit poble situat al
Baix Empordà, comarca d'on sempre s'ha declarat un enamorat. Durant la seva
joventut va formar part de la societat apostòlica Cruzados de Cristo Rei, del
qual va arribar a ser Vicepresident. No ha perdut mai aquestes arrels i encara
avui participa cada setmana santa a la famosa processó de la Dansa de la Mort i
té una residència al poble veí de Parlavà.
Segons paraules del mateix Lluís Llach, la persona que va
introduir la música a casa seva va ser la seva mare. Tant Lluís com el seu
germà, Josep Maria, feien servir la guitarra fins que a l'edat de quatre anys
veuen entrar un piano amb el qual Lluís comença a compondre les primeres
melodies, aproximadament, dos anys més tard. Observant la bona oïda del fill,
els pares confien la seva educació musical a Quim Gil, pel que fa al solfeig, i
en Lau Roure i la seva esposa Montserrat Puigdemont (tia de Carles Puigdemont i
Casamajó).
El 1957, als nou anys, es trasllada a Figueres (l'Alt
Empordà) per continuar els estudis internat al col·legi La Salle, on es refugia
en el món de la música i passa hores i hores sol davant el piano. El contrapès
en aquest món solitari el troba als estius anant al poble de la mare, Porrera
(el Priorat), on coneix Jorgina Domènech, que l'apropa a la música dels
chansonniers francesos, i de manera especial Jacques Brel. A ella dedicà l'any
1968 la cançó d'amor «Per un tros del teu cos». Tanmateix, la seva primera
cançó, «Que feliç era, mare!», amb lletra de son
germà, és del voltant de 1965
El 1963, a l'edat de setze anys, es trasllada a Barcelona
per estudiar el preuniversitari i així, posteriorment fer els estudis
d'enginyeria. Dos anys després, s'inscriuria a la Facultat d'Econòmiques, de la
qual va abandonar els estudis per cursar el que segons ell seria la seva
universitat: s'integra al moviment de la Nova Cançó incorporant-se a Els Setze
Jutges, grup del qual va ser l'últim component. Albert Mallofré, crític musical
de La Vanguardia ho comentava així:
Lluís Llach és, dels tres nouvinguts, el més jove.
Ignorem si en edat, però artísticament és molt més jove que els seus dos
companys. Els seus texts i la seva composició musical són típics productes de
joventut. Són tendres i nets, però encara innocents i primaris. El seu estil
interpretatiu manca de perfil contrastat i se li nota sovint un accent (un
accent estilístic) més del Poble Sec que de Verges. I si diem del «Poble Sec»
no és a la lleugera, sinó per al·ludir a un membre molt conegut de la cançó
popular actual. Lluís Llach és un artista que comença i la seva trajectòria
desembocarà en un port o altre i serà més o menys llarga i fructífera a mesura
que es vagi desenvolupant la seva personalitat. Com ara és molt arriscat un
pronòstic, només es pot donar-li la benvinguda i desitjar que la seva vocació
no perdi l'estímul.[18] »
—
Albert Mallofré, La Vanguardia
El seu debut el va fer el 22 de març de 1967 a Terrassa,
concert en el qual, segons ha explicat sovint, es passà tot el temps amb els
ulls tancats i amb les cames tremolant. El novembre del mateix any, actua al
costat de Raimon a la plaça de braus de les Arenes
El 1968, any del maig francès, del qual es considera
fill, és per Llach el de l'arribada de l'èxit popular amb «L'estaca»
(Concèntric). Els censors aprovaren aquesta cançó a la vuitena volta que Llach
la va presentar, això sí, va ser aprovada amb un altre nom, «Ahir». Aquest
himne de reivindicació dels Països Catalans va ser prohibit l'any següent, però
ja era un cant popular. Joan Molas i Núria Batalla es converteixen en els seus
representants, acord que perdurarà fins al desembre de 1990.
El novembre participa en el Festival de la Cançó de
Barcelona amb la cançó «A cara o creu», interpretada també per Dolors Lafitte i
composta per Josep Maria Andreu i Forns i Lleó Borrell, i aconsegueix el segon
lloc. Entre els assistents hi havia un representant de CBS a Espanya, que li
ofereix fitxar per la multinacional per cantar en castellà. Desestima
l'oferiment i signa un contracte amb un petit segell discogràfic català,
Concèntric, que tenia com a únic objectiu mantenir vives la llengua i cultura
catalana enfront de la dictadura franquista. Amb aquesta discogràfica grava el
seu primer disc amb les cançons «La barca», «En Quitero», «El Parc» i «Que
feliç era mare!».
L'any següent, grava el seu primer disc de llarga durada:
Els èxits de Lluís Llach, reeditat posteriorment amb el títol Les seves
primeres cançons. La popularitat del cantant va pujant i amb el tema Irene, ja
amb la discogràfica Movieplay i la producció musical de Joan Molas, assoleix
les 100.000 unitats venudes del disc que l'integra. «Irene» neix d'un desengany
amorós amb una noia francesa que estiuejava a l'Escala i que li obre les portes
de tots els canvis que s'estaven produint a França. Si «Irene» constitueix una
cançó d'indubtable «ganxo» comercial, és també un interessant retrat de les
inquietuds de la joventut d'aquell moment, com ho són també «Despertar» i «Res
no ha acabat», mentre que «Temps i temps...» és, possiblement, la millor de
totes les cançons interpretades fins llavors per Lluís Llach. Totes les cançons
foren escrites pel mateix intèrpret, a excepció de l'última, amb lletra de
Josep M. Andreu i música de Llach.
El 13 de desembre de 1969, es va presentar en solitari al
Palau de la Música Catalana on es va consolidar com un dels millors cantautors
del moment amb una popularitat creixent a tots els nivells. En aquest recital
L'estaca és cantada només pel públic dempeus perquè estava censurada. El disc
Ara i aquí recull en directe la seva actuació. El 26 de desembre canta per
primer cop amb Laura Almerich, una part fonamental del seu acompanyament
musical durant tota la seva carrera.
Posseïdor d'una singular personalitat artística,
coneixedor com pocs de l'autèntica sensibilitat popular i home conscient del
seu paper social com a autor i intèrpret de noves cançons populars, Lluís Llach
era, probablement, una de les més suggestives personalitats de la música més
moderna popular d'aquells moments.
A partir d'aquell moment, Llach és víctima de
prohibicions i persecució intel·lectual. El novembre de 1970, viatja a Cuba i
participa en un recital on critica la política de Franco, cosa que provoca que
l'ambaixador espanyol abandoni la sala. De retorn, i després de ser ajornat
repetides vegades, el 6 de desembre, Lluís fa el seu debut al teatre Monumental
de Madrid, el primer recital íntegrament en català en un local comercial.
Ambdós fets li van ocasionar dures prohibicions: durant quatre anys no podria
cantar a l'Estat espanyol, tret de Catalunya. El 12 de desembre se li prohibeix
un recital a la final del I Premi Revelació de Cançó al País Valencià, a
València, on participava com a artista convidat. La seva situació professional
es fa insostenible i decideix exiliar-se a París al costat dels seus
representants. Teresa Rebull el presenta a Paco Ibáñez i a Mikis Theodorakis.
El 1972 es publica el seu tercer disc de llarga durada
Com un arbre nu, i els anys 1973 i 1974 veuen la consagració de Lluís Llach
fora de Catalunya amb les seves actuacions a l'Olympia de París. El disc
contenia nou cançons de contextura diferent, però unides pel mateix esperit i
enfilades en una sola unitat homogènia. És, sense cap dubte, el volum més
interessant per la seva concepció i el més reeixit dels que s'havien creat al
país últimament. És, a més, un tot harmònic, ja que no es pot en rigor destacar
una cançó per sobre de les altres en una estimació qualitativa, ni es troba en
el treball global de Lluís Llach el menor desequilibri tant en la construcció
dels texts com en les seves partitures.
El debut a París es portà a terme el 21 de gener de 1973,
i els crítics diuen que fou una de les seves millors actuacions fins aleshores.
Si bé el públic era predominantment català, també hi assistiren molts
francesos, i la reeixida significà el triomf definitiu tant de Lluís Llach com
de la Nova Cançó a París.
Al llarg de gairebé dues hores d'actuació, el jove i
entusiasta cantautor empordanès va oferir un magnífic recital, tot ell quallat
d'encerts. Partint d'un suport en aparença mínim, acompanyant-se ell mateix a
la guitarra, en algunes ocasions al piano, amb el suport instrumental de Laura
Almerich a la guitarra, Rafael Ortiz al contrabaix i Jordi Gener al trombó, el
violí i la percussió, va ser una mostra molt eloqüent de les seves
extraordinàries condicions com a autor i intèrpret dins de la línia que feia ja
mitja dotzena d'anys que anava conreant dins i fora de Catalunya.
Durant la seva estada a França, torna en ocasions molt
concretes i també canta a Suïssa, Alemanya, Mèxic. Precisament durant la seva
estada a Mèxic, apareix a Catalunya l'esperat disc «long play» (produït per
Joan Molas) en el qual es recull bona part de l'actuació de Lluís Llach al
famós Teatre Olympia. Encara que la majoria de les cançons de l'àlbum ja havien
estat gravades en anteriors discs, aquest volum inclou un interès renovat, i no
només com a document sonor d'una efemèride important, sinó també per la mateixa
satisfacció que produeix la seva audició intrínseca. Lluís Llach canta amb
nervi, amb tremp i amb profund poder de convicció, i no és simplement el «com»
sinó també el «què» —i diríem que molt especialment el «perquè»—, ja que en les
cançons hi ha com una força continguda que, pel mateix, resulta incontenible.
Després de quatre anys d'absència a Barcelona, tret de
petits recitals a les comarques, el 2 i 3 de febrer de 1974, torna a actuar al
Palau de la Música per presentar en directe les cançons del seu nou disc I si
canto trist. Els recitals tingueren una molt bona recepció tant de públic com
de crítica, que li reconegué un gran pas en la seva maduresa artística,
destacant especialment el seu pas de la guitarra al piano i que per primer cop
hagués optat per musicar texts d'altri («La casa que vull» de Salvat-Papasseit
i «Cançó a Mahalta» de Màrius Torres). Les cues arribaren a ser excepcionals i
tothom coincidia en el fet que la tanda de recitals podia haver-se allargat una
setmana més.
El Palau de la Música es va omplir de bat a bat d'una
multitud entusiasta i fervorosa, que no va estalviar els seus aplaudiments.
Poesia cívica i lirisme contingut amb una clara expressió d'idees i conceptes
manifestats amb la força comunicativa que dona l'íntim convenciment. Concebut i
presentat tot amb elegància, l'escenari i al costat del protagonista, un
conjunt instrumental reduït però eficaç, integrat per tres guitarres
(incloent-hi la del cantant), dos contrabaixos (un doblant clarinet), una viola
(doblant trombó), una flauta i una bateria, i un piano, per al mateix Lluís
Llach, amb el qual es va acompanyar en algunes de les cançons.
Un mes després torna a actuar a l'Olympia, aquesta vegada
compartint escenari amb Francesc Pi de la Serra, tornant a obtenir un gran
ressò a Catalunya a causa de les circumstàncies polítiques que es vivien. És
també en aquest període que apadrina a Ramon Muntaner, al qual Joan Molas
produiria el seu primer disc.
TVE enregistra un recital ofert en la campanya del Grec
d'aquell any, però la seva emissió és ajornada a última hora perquè el cantant
s'havia dirigit al públic íntegrament en català.
El seu nou treball de l'any 1975, Viatge a Itaca, basat
en texts de Kavafis, es converteix en el seu disc més venut fins aleshores amb
150.000 còpies. Amb aquest disc inicia la col·laboració en els arranjaments de
Manel Camp i amb el bateria Santi Arisa, ambdós manresans i antics components
de Fussion.
La seva presentació es feu el 7 de maig al Palau de la
Música Catalana i al cap de vint-i-quatre hores de posar-se les entrades a la
venda ja s'havien exhaurit. El dilluns 12 de maig, el cantant va ser conduït
per la policia des de l'hotel on s'allotjava aquells dies, amb motiu dels seus
recitals al Palau, fins a la Prefectura Superior de Policia de Catalunya, on va
haver de declarar i no va sortir fins dues hores més tard. L'interrogatori es
va centrar en el primer recital quan el cantant, que tenia prohibit fer cap
repetició de les seves cançons, després que el públic aplaudís durant més de
vint minuts, va tornar a sortir per dir que no en podia cantar cap més.
L'esdeveniment previst en principi per sis actuacions
finalitzà a la cinquena, quan se li prohibeix un bis, se'l deté i se'l porta a
la Comandancia Superior de Policía. Mentrestant, el públic va abandonant el
Palau cantant a cor «L'estaca». Se li prohibeix seguir amb els recitals, se li
imposa una multa de 100.000 pessetes, i durant més de vuit mesos van ser
prohibides totes les seves actuacions a l'Estat espanyol. El governador civil
de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, ho justifica per les reiterades
«infracciones al reglamento de espectáculos, que prohíbe terminantemente que
los artistas se dirijan al público y establezcan diálogo con él, caso que el
señor Llach hizo en reiteradas ocasiones, profiriendo expresiones que la
autoridad gubernativa ha estimado como atentatorias a las instituciones y a la
legislación vigente» («infraccions al reglament d'espectacles, que prohibeix
que els artistes s'adrecin al públic i hi estableixin diàleg, cas que el senyor
Llach va fer en reiterades ocasions, proferint expressions que l'autoritat
governativa ha estimat com a atemptatòries les institucions i la legislació
vigent»).
Mentre persisteixen les prohibicions a l'interior (més de
75), Llach es torna a refugiar a l'estranger. El mes d'agost actua a Londres,
una altra vegada a l'Olympia, a Veneçuela, i el Théatre de la Ville de París li
ofereix un contracte per actuar durant quinze dies. Tot París és ple de pòsters
amb la imatge de Llach. Coincidint amb aquestes actuacions, mor Franco.
Canta a la televisió francesa al costat del mític Georges
Brassens en un programa de cap d'any a Avinyó i de gran audiència.
El 15 de gener de 1976, gairebé dos mesos després de la
mort de Franco, Lluís Llach torna a reaparèixer després de molts anys de
prohibició en solitari en tres grans recitals al Palau d'Esports de Montjuïc on
va demostrar contundentment el seu poder de convocatòria amb l'assistència
d'unes 30.000 persones.
L'esperat recital al Palau Municipal dels Esports es va
desenvolupar amb un èxit explosiu. Molt abans de començar, l'ampli local estava
ja ple de públic expectant, s'hi trobaven molts dels personatges més rellevants
del món de les lletres, les arts, del teatre, del cinema, de l'esport, de la
política i, en general, amb un predomini massiu de la joventut. En un ambient
caldejat i bulliciós, amb flamejar de banderes, de pancartes, de llumins,
crits, cants, visques i aplaudiments, l'aparició del cantant després de vuit
mesos de no poder actuar a Barcelona. Aquest silenci forçós va ser saludat amb
una estrepitosa ovació, tot el públic posat dempeus, en una demostració
efervescent d'adhesió emotiva.
Lluís Llach, emocionat però molt serè alhora, va fer un
recital perfecte, corejat sovint pel públic, que ratificava successivament
diverses frases de les seves cançons amb aplaudiments. En la primera part se
sentiren les cançons que durant molt de temps havien sofert restriccions en un
passat no llunyà, i que, malgrat aquesta limitada difusió, el públic coneixia
bé, ja que en va seguir el desenvolupament fidelment. Al final del concert, els
aplaudiments no van cessar, el públic posat dempeus, fins que Lluís Llach,
triomfant, va haver de repetir i bisar una vegada i una altra. Llavors, els
visques, els crits i totes les manifestacions es van canviar en un homenatge al
destacat cantautor català, revestit d'una patent aurèola d'heroi popular.
Entre els més de vuit mil assistents s'hi trobaven els
principals representants del Consell de Forces Polítiques de Catalunya i de les
Terceres Vies: Ramon Trias, Josep Solé, Josep Pallach, etc., així com Jordi
Carbonell, Agustí de Semir, el pare Llimona, el doctor Trueta, els cantants Pi
de la Serra, Ovidi Montllor, Raimon i un llarg etcètera. També hi assistí el
mossèn Xirinacs. Al llarg de tot el recital els assistents cridaren «Llibertat,
amnistia, estatut d'autonomia».
Aquests recitals són recollits en forma de disc sota el
títol de Barcelona, gener del 76, tot un document sonor de la situació i
sentiments d'uns moments històrics. Per primer cop totes les seves cançons
passen la censura. Les primeres files les ocupen els representants de totes les
forces polítiques i sindicals de l'oposició al franquisme. En principi previst
per un únic concert, i vist que les entrades s'exhaurien ràpidament, el
promotor Oriol Regàs aconsegueix de Martín Villa fins a tres sessions, qui va
prohibir ja la quarta.
Quinze dies després, el 31 de març, Teresa Rebull, Pere
Figueres i sobretot Lluís Llach van fer petit per primera vegada en la seva
història el Palau de Congressos de Perpinyà (Rosselló) amb més de 1.200
localitats. Llach era conegut del públic rossellonès, ja que solia oferir
almenys un recital a l'any en aquesta part de Catalunya. D'altra banda el
cantant havia aparegut diverses vegades a les pantalles de les diverses cadenes
de televisió franceses. El mateix passaria a la sala Loiola de Manresa el
següent cap de setmana en dos recitals seguits i amb l'assistència de 1.200
persones en cadascun, que presenciaren un altre clamorós èxit musical. Aquest
èxit tan rotund i les consignes que s'hi cridaven segurament van ser el motiu
de la prohibició dels recitals del següent cap de setmana al Teatre Municipal
de Girona.
El divendres 27 de febrer, Llach arriba a Santa Cruz de
Tenerife per realitzar dos recitals al teatre Guimerà. Després que li fossin
prohibits una vegada més, el va visitar una comissió de professors de la
Universitat, que en nom del rector el van convidar a fer allà un recital,
concretament el diumenge. Llach accepta la proposta. Mentrestant, el rector va
rebre ordre del cap superior de la policia per la qual l'actuació al recinte
universitari tampoc no podia celebrar-se. El rector va replicar dient que allò
era competència exclusiva de les autoritats acadèmiques, davant de la qual cosa
el cap de la policia li va detallar que en cas que intentés celebrar-se les
forces de l'ordre ho impedirien. Davant d'aquesta situació, el rector i la
junta de govern de la Universitat de La Laguna van decidir presentar la
dimissió. El dia 1 de març, Llach és literalment expulsat d'aquella illa de les
Canàries per la policia seguint una ordre oral del ministre de la Governació.
Durant els dos mesos següents se li prohibeixen tots els
recitals que tenia previst. Mentrestant, la Ràdio Nacional Noruega emet dos
programes dedicats a Lluís Llach. Tant la presentació com les versions
noruegues de les cançons del cantant van anar a càrrec del professor Laif
Sletsjo, de la Universitat d'Oslo. Feia poc temps que aquest professor havia
publicat en noruec sobre la figura del filòsof Ramon Llull.
Finalment, el 7 de maig protagonitza un altre recital
multitudinari amb més de 10.000 estudiants al campus de la Universitat Autònoma
de Barcelona.
El 31 d'agost es va celebrar un festival de Lluís Llach
al Grec, organitzat per l'Assemblea d'Actors i Directors. Uns dies després,
l'organització rebia una multa de dues-centes cinquanta mil pessetes, per
considerar-la responsable dels fets que van esdevenir. Segons la comunicació
del Negociat de Multes de la Prefectura Superior de Policia de Barcelona, on
s'explicaven els motius de la sanció, el recital s'havia transformat en una
reunió pública de caràcter polític, en la qual es van produir «actes contraris
a l'ordre públic, com ara crits repetits de significació política, i es va
exhibir una pancarta al·lusiva a una entitat política situada fora de la llei i
diverses senyeres subversives», entre altres càrrecs.
A final d'any posa música a la primera obra estrenada al
Teatre Lliure Camí de nit, 1854, escrita i dirigida per Lluís Pasqual,
espectacle sobre Josep Barceló i el bienni progressista (1854-1856).
Tanmateix, la transició tot just acabava de començar i
segueixen les prohibicions. També comença a haver-hi conflictes laborals com la
vaga general del 3 de març de 1976 a Vitòria originada per l'acomiadament de
setanta treballadors, que acaba amb la policia disparant indiscriminadament amb
el resultat de 5 morts i 40 ferits, sota les ordres del ministre Manuel Fraga.
Assabentat del fet, Llach es posa a treballar en una creació inspirada en el
dolor i en la desesperació: neix «Campanades a morts», estrenada a Euskadi Nord
a final del mateix any en un recital molt emotiu. Bona part d'aquest oratori
mostra una certa influència de la cantata funeral Illeta (1953) del compositor
donostiarra Francisco Escudero.
Llach afronta un nou repte en l'enregistrament del disc
amb la incorporació d'una orquestra simfònica dirigida per Manel Camp i la Coral
Sant Jordi dirigida per l'Oriol Martorell. Aquesta cantata fúnebre està plena
de tensió i tragèdia, reflex del moment. A la segona cara, destaca sobretot la
popular «Laura». Quatre mesos després d'aparèixer ja se n'havien venut 250.000
còpies.
Escriu la banda sonora de la pel·lícula Borrasca dirigida
per Miguel Ángel Rivas i rodada en part a Torroella de Montgrí. En una
havanera, hi feu cantar Els Pescadors de l'Escala.
Els esdeveniments polítics que es van succeint, el 1977
és l'any de les primeres eleccions democràtiques, coincideixen amb un període
de reflexió de Lluís ajudat pel descans d'una travessia. Fins i tot el seu pare
es veu obligat a escriure la següent carta al director de La Vanguardia:
Davant
de les insistents trucades i cartes preguntant per l'estat de salut del meu
fill, Lluís Llach, li agrairia inserís aquesta carta en el periòdic de la seva
digna direcció. Com a metge puc afirmar que el meu fill no pateix ni va patir
mai cap malaltia i que un recent examen mèdic ha confirmat molt satisfactòriament
el que dic. No comprenc a qui interessa propagar tals rumors ni el perquè.
Agraeixo molt sincerament l'interès dels que s'han interessat per ell.
Després de tres recitals a Madrid, i diversos per altres
províncies, el 20 de maig de 1978 inicià una gira per terres d'Amèrica incloent
actuacions a Cuba —país que ja havia visitat el 1969—, Mèxic i Califòrnia. El
gruix dels recitals estava format pel disc El meu amic el mar que acabava de
treure, carregat de ressonàncies empordaneses, amb una nova tendència a
l'intimisme i mediterraneïtat en els seus treballs i que coincidia amb els seus
trenta anys de vida i deu com a cantautor. Del 27 d'octubre al 12 de novembre
de 1978 el presenta al teatre Romea.
Aquest disc és important en la carrera de Llach en el
sentit que significa un cert trencament en la seva condició de mite i portaveu
d'una col·lectivitat. De fet, a partir d'aquell moment, el cantant només
tornarà a actuar en grans espais públics en comptades ocasions, destacant el
recital de Sant Joan de 1981 i especialment el del Camp del Barça de 1985.
Albert Mallofré va escriure això sobre el disc a La
Vanguardia:
Lluís
Llach ha fet una obra profundament autèntica, impressionantment sincera,
íntimament reflexiva, expressivament introvertida, franca, lliure i espontània.
És un disc de llarga duració editat amb magnificència tipogràfica per Ariola,
que comprèn vuit composicions originals, set de les quals tenen el mar com a
fons de l'acció temàtica. La restant, «Companys, no és això», s'ha afegit per
raons òbvies d'oportunitat.»
Una vegada més, Mallofré no va entendre Llach. «Companys,
no és això» obria les portes del següent disc més reivindicatiu Somniem, i que
molestaria alguns sectors que consideraven que la Nova Cançó ja havia complert
la seva funció i la política s'havia de deixar en mans dels polítics. Lluís
Llach, com la resta de components del moviment de la Nova Cançó, es veu apartat
en la cursa per recuperar els drets perduts. Han passat de ser la punta de
llança a fer nosa. Tot ha canviat molt de pressa, fins i tot la seva imatge que
ara se'ns presenta amb el front descobert, i Llach pensa en la seva retirada.
És l'inici del final del moviment artístic.
Per aquests recitals, Lluís Llach s'acompanya ell mateix
al piano (en alguna fase a la guitarra) i es beneficia del concurs d'un luxós
equip instrumental format per Manel Camp (teclats elèctrics) Laura Almerich i
Gabriel Rosales (guitarres), Manuel Rabinat (flauta) i Albert Moraleda
(contrabaix).
L'aparició d'aquest disc coincideix amb la seva
reaparició a Madrid, després de vuit anys de prohibició, i a Barcelona, després
de tres anys de no actuar-hi. Els recitals es feren al Romea que, després de
diverses ampliacions, foren trenta actuacions amb el teatre ple de gom a gom.
És la primera vegada que entre el públic no hi ha ni crits, ni pancartes, ni la
simbologia que durant tants anys van alimentar els seus concerts.
El setembre de 1979 actua per primer cop al Liceu per presentar
Somniem i és el primer cantant no operístic que hi actua, en dos històrics
recitals. Inclou un poema calculadament ambigu musicat, «Criatura dolcíssima»
de Joan Fuster, amb qui tingué una relació d'amistat. El contingut del disc
significa el retorn a la lluita, a la reafirmació dels seus principis humans.
Un dels discos més estranys i desiguals del cantant, que tenia el convenciment
que es tractava del seu testament musical, ja que preveia retirar-se un cop
finalitzada la gravació. Durant molts anys va ser una de les produccions que
Llach més estimava.
Lluís Llach es va presentar a l'escenari vestint texans i
camisa blanca i envoltat dels seus músics que vestien en consonància llevat de
Laura Almerich, que lluïa un elegant i auster vestit groc. La resta del conjunt
era el mateix que havia actuat al Romea. El mateix Lluís Llach es va acompanyar
al piano en gran part de les peces del repertori.
Entre els anys 1978 i 1979, Llach se sentia descontent
amb els seus resultats artístics perquè no podia desenvolupar la seva feina en
bones condicions tècniques. De fet, Llach comunica la seva decisió de plegar
als seus mànagers Joan Molas i Núria Batalla, que li aconsellen que no ho digui
públicament. Va ser un bon consell perquè al cap de 8 mesos s'ho repensa i
decideix tornar a cantar. Un dels principals motius del retorn és el
reconeixement internacional que va suposar rebre l'any 1979 el premi Luigi
Tenco com a millor cantant estranger, i el testimoni humà dels integrants del
Club Tenco que l'animen a continuar. El jurat va estimar que Llach havia
«contribuït, amb una tenaç i constant activitat, al naixement i evolució de la
nova cançó catalana reivindicant una identitat cultural». El premi li fou
lliurat a Sanremo durant el festival de la cançó d'autor del mes de setembre.
El març de 1980 presenta a París el seu llibre Catalogne
vivre/Catalunya viure, escrit en francès amb la col·laboració de dos
periodistes francesos, l'occità Marc Legras i el bretó Jacques Erwan.
L'any 1980 és un any de transició tant pel que fa al
nombre de concerts com en noves publicacions. Canta a Alemanya, Bèlgica, Itàlia
i França. També és l'any de les primeres eleccions al Parlament des de la
República i Llach es presenta de forma anecdòtica amb el número 17 de Girona
per Nacionalistes d'Esquerra.
En el curs d'una petita gira per França i Bèlgica al març
de 1981, Lluís Llach va presentar a les matinées del Théatre de la Ville, a
París, la nova obra poètica i sobretot musical de Verges 50, en la qual
destil·la l'essència dels records i les fantasies de la seva infància
empordanesa amb una primera cara totalment instrumental on destaquen els
arranjaments de Manel Camp, i amb una segona cara que acaba amb una de les
seves millors cançons: «País Petit». A Catalunya fou presentat en diversos
concerts realitzats al Teatre Grec i al Palau amb la col·laboració de la Banda
Municipal de Barcelona dirigida per Albert Argudo. Verges 50 va ser el seu
primer disc en tenir la certificació d'or a nivell estatal.
Aquest 1981 torna a ser un any de gran activitat. Amb el
complement de Marina Rossell torna al mes de març amb tres concerts al Théatre
de la Ville. Per Sant Joan participa en el magne recital del Camp Nou. I,
malgrat portar ja sis anys de la mort del dictador, tingué novament problemes
amb TVE en ser-li prohibit un programa especial. Llach reclama danys i
perjudicis a la televisió espanyola; finalment guanya el judici i és
indemnitzat.
De fet, el compromís ètic del cantant continua, malgrat
les reticències de la classe política, i en un acte del 8 de gener de 1982 a la
Nau del Clot afirma: «els que som nacionalistes radicals, en som per principi,
per obligació i amb orgull».
Amb I el somriure, la revolta (1982) comença la seva col·laboració
amb Miquel Martí i Pol, amb una primera part cantant els seus versos. El disc
es presenta al llarg de vint actuacions al Poliorama, i els guanys del primer
foren lliurats a Amnistia Internacional a Catalunya. En aquest disc Llach
utilitza per primera vegada a fons els sintetitzadors.
Aquest mateix any, la Generalitat li concedeix la Creu de
Sant Jordi, que recull la seva mare, per a la qual va ser un gran regal del seu
fill dos anys abans de la seva mort. El premi se li concedí «per haver servit
amb dignitat i fidelitat a Catalunya en el moviment de la Nova Cançó Catalana,
i per haver-la enriquit amb composicions d'una gran tendresa emotiva i d'un
gran aire èpic, sempre, tanmateix, al servei d'una obsessiva idea de llibertat,
d'amor, i de fraternitat i de justícia».
El gener de 1983, en un concert al Palau dels Esports
prodamnificats per les inundacions, actuen per primera vegada plegats Raimon,
Joan Manuel Serrat i Lluís Llach.
El 1984 surt l'àlbum T'estimo que inclou una cançó
ambigua de gran força: «Amor particular». L'any següent, el 1985, l'Acadèmia
Charles Cros li atorga a la cançó estrangera per l'àlbum T'estimo.
L'any 1985 començava de nou amb una tanda de concerts al
Théâtre de la Ville de París, en què va obtenir el més gran ressò de la premsa
francesa per les seves actuacions. Després d'un any de feina, la seva mare i el
mar s'uneixen en el tema que dona títol al següent àlbum: Maremar (1985). Tot
el disc és marcat per la recent absència de la mare. El «Cant de l'enyor»
compta amb la col·laboració vocal de Maria del Mar Bonet i Marina Rossell.
Inclou «Un núvol blanc», una barreja d'enyor i melangia de gran tendresa
interpretativa. A partir d'aquest compta amb la col·laboració de Carles Cases.
Com a fet curiós i representatiu de la seva popularitat
arreu d'Europa, el sindicat Solidaritat polonès adopta la versió polonesa de
«L'estaca», «Mury» (‘Murs’), una cançó protesta escrita pel polonès Jacek
Kaczmarski el 1978, com a himne propi.
El 6 de juliol del mateix any, Lluís Llach fa el recital
més multitudinari i insòlit de la seva vida al Camp Nou, amb més de 100.000
persones, i amb una orquestra dirigida per Manel Camp. L'espectacle és
enregistrat en un doble àlbum de quinze temes anomenat Camp del Barça. 6 de
juliol de 1985. Sociològicament, el recital tingué una incidència sense
precedents al país i s'ha recordat com un clam en defensa dels drets nacionals
de Catalunya. Tanmateix, a diferència del de 1976, la primera fila ja no estava
plena de polítics. Lluís Llach afirmava: «a hores d'ara, estem passant per uns
anys en els quals sembla que el fet d'haver mantingut actituds resistencials,
culturals, és quasi una mena de patrimoni vergonyós».
El 1986 fitxa per la multinacional CBS i enregistra
Astres mirant d'unir l'home i l'univers. En aquest cas, un manresà en
substitueix un altre pel que fa als arranjaments, Carles Cases a Manel Camp. La
presentació es feu el 25 de gener de 1987 al Mercat de les Flors de Barcelona
amb un total de 21 recitals. Cal destacar la utilització d'una infraestructura
tècnica molt considerable amb sintetitzadors, fumeroles, vídeos, i molts watts
de llum i so. Evidentment, era un espectacle de trencament amb el passat i
d'evident innovació musical. També cal citar que per primera vegada, Llach
acaba el concert sense cantar «L'estaca», malgrat la insistència del públic.
El mateix any participa en un àlbum col·lectiu en
homenatge a Federico García Lorca amb artistes de diverses llengües com Leonard
Cohen, Angelo Branduardi, Moustaki, Donovan, Chico Buarque i d'altres.
L'any 1988 s'estrena com a baríton sota la batuta de
Jean-Claude Casadesus al Palau de Congressos i de la Música de Lilla per
interpretar el Rèquiem de Fauré. El mateix any estrena al Palau un àlbum força
heterogeni: Geografia, el qual, després de molts anys d'absència el representa
a l'escenari de l'Olympia de París.
Participa en les sis hores contra l'entrada a l'OTAN a
Barcelona, i més endavant, juntament amb altres representants històrics de la
Nova Cançó, pren part en una tancada de dos dies organitzada per l'Associació
de Cantants i Intèrprets Professionals en Llengua Catalana (ACIC), a les
dependències de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, en contra del
tracte discriminatori que reben per part de les emissores radiofòniques i els
canals de televisió que pertanyen a la Generalitat de Catalunya.
El 1991 tanca el seu contracte amb CBS amb la sortida del
disc Torna aviat, un calaix de sastre de les seves composicions dels darrers cinc
anys, gravades íntegrament a la seva masia de Parlavà. El disc inclou «Roda»,
dedicada a Miquel Martí i Pol, i «Au blanca», que compta amb la col·laboració
de la soprano Victòria dels Àngels. També hi apareix el tema «La forja», un
tema instrumental escrit per la producció de TVE La forja de un rebelde. Amb la
cançó «Insubmís» fa visible aquell col·lectiu de joves que es negaven a fer el
servei militar i a acollir-se a l’objecció de consciència i que eren jutjats
seguint el Codi penal espanyol.
Aquell any els metges li van diagnosticar un càncer que
va vèncer amb força de voluntat i l'ajuda del seu amic Martí i Pol, amb una
salut també molt fràgil. Amb entusiasme i passió comencen a treballar plegats
en els texts d'Un pont de mar blava que es publicaria dos anys més tard.
A partir d'aquest moment treballarà amb Picap, amb qui
publica el 1992 un doble àlbum recopilatori d'actuacions recents amb el nom
Ara, 25 anys en directe. Per celebrar els 25 anys de carrera, recupera temes
antics amb versions modernitzades, més un parell de cançons inèdites. És un
disc que va a la recerca del Llach quotidià, de la seva relació habitual, dia a
dia, amb el públic més variat. Per aquest motiu és gravat en petits recitals a
les viles de Lliçà d'Amunt, Canet de Mar i Sant Boi de Llobregat, amb algunes
correccions posteriors a Porrera, sense públic, però seguint el sistema
d’enregistrar tots els instruments alhora).
Amb la citada col·laboració de Miquel Martí i Pol, el
1993 fa una síntesi de les cultures mediterrànies en el treball titulat Un port
de mar blava. Cal destacar-hi les intervencions de les cantants Amina Alaoui i
Nena Venetsanou, que interpreten en àrab i grec respectivament, els temes
«Tanta llum de mar» i «Lentament comença el cant», i que retrobem al fragment
resolutiu de l'obra.
Torna a compondre una banda sonora per la pel·lícula Le
voleur d'enfants que reflecteix en el disc A Bigi, perquè el ballis. Aquest
mateix any rebutja la nominació al Premi Príncep d'Astúries.
L'any 1994, apareix el disc Rar, que aplega
enregistraments en directe d'anys anteriors, entre els quals una revisió de
«Campanades a morts» amb l'Orchestre Symphonique d'Europe juntament amb
material divers, que Llach havia anat desant al calaix, amb tres cançons inèdites:
una de les quals, «Roses blanques», escrita per Martí i Pol, i també una versió
del «Cant dels ocells» de Pau Casals.
Un cop traslladada la residència habitual a Porrera,
l'any 1995 treu un disc amb material nou i unitari que porta el nom del poble:
Porrera. Com a Verges 50, Lluís Llach recrea el passat per tal d'entendre el
present, utilitza el petit poble de Porrera, on ell se sent físicament arrelat
des de les seves estades estiuenques quan era petit. Els texts han estat
elaborats novament amb la col·laboració de Miquel Martí i Pol, amb qui Lluís
Llach duu a terme una autèntica simbiosi.
Celebrant el seu trentè aniversari, fa una gira
acompanyat només del seu piano i la seva guitarra, el resultat serà
l'espectacle Nu, que serà la base del seu nou disc de l'any 1997 amb el mateix
nom amb cançons de totes les èpoques. Hi torna a haver indicis de retirada que
s'esvaeixen amb l'aparició a la darreria de l'any 1998 del seu nou treball 9,
que marca una nova etapa musical amb nou cançons dedicades a nou històries
totalment diferents amb temes dedicats a l'amor, a la política i a la crítica
social. Musicalment es nota la mà del productor del disc, el guitarrista rocker
Jordi Armengol.
El mes de maig de 1999, en plena guerra de Kosovo,
publica un CD amb només dos temes, per dedicar tots els beneficis a
l'associació Ajuda per Kòsovo, i el 2 de juliol intervé al Palau Sant Jordi en
el macroconcert Catalunya X Kosovo. El 5 de novembre, la UNESCO nomena Llach
Artista per la Pau. A l'estiu del 2000, inclouria aquests dos temes en el nou
disc Temps de revoltes, acompanyat de la cantata Germanies, una reflexió sobre
el futur dels Països Catalans, creada en col·laboració amb Miquel Martí i Pol.
L'espectacle amb el mateix nom és estrenat a València amb l'acompanyament d'una
banda integrada per 15 músics, la participació de la cantant cubana Lucrecia,
del contratenor Xavier Torra i d'una coral formada per 200 nens de diferents
agrupacions corals.
El 30 de desembre actua al Palau de la Música Catalana al
costat de la bailaora Cristina Hoyos en un espectacle de dansa i música on es
complementen cultures molt distintes. El 17 de desembre del pròxim any, Llach i
Hoyos tornarien a compartir escenari, aquest cop, al Teatro Real de Madrid. Es
presentarà de nou el 2002 en els festivals de Cap Roig, a l'Empordà, i al de
Benalmádena.
Llach incorpora en les seves actuacions de l'any 2001 el
tema «Campanades a morts» com a manifestació en contra de l'assassinat d'Ernest
Lluch a mans d'ETA el 21 de novembre de l'any anterior.
El 29 de desembre de 2002 es produïa un concert
extraordinari al Palau Sant Jordi davant 12.000 espectadors, on Lluís Llach i
Josep Carreras unien les seves veus per cantar per la pau en un recital que
prengué com a nom Junts i del que en sortiria un disc pocs mesos després. Els
dos artistes interpretarien cançons populars catalanes i algunes de les més
emblemàtiques del cantautor de Verges.
La temporada de 2003 és una de les més prolíferes en
actuacions per presentar el seu nou disc estrenat el 3 de novembre de l'any
anterior al Liceu després de 23 anys: Jocs. Hi destaquen temes per amics
desapareguts, i sobretot «Vell és tan bell», dedicat a la també recent
desaparició del seu pare. El 6 de setembre Lluís Llach interpreta per primera
vegada a la Plaça Major de Verges l'obra Verges 50.
A final d'any, presenta un nou recital, Poetes, en el
qual vol retre homenatge als poetes i escriptors catalans que han estat
decisius en la seva trajectòria musical, i molt especialment al seu gran amic
Miquel Martí i Pol, que ens havia deixat l'11 de novembre. L'enregistrament
dels concerts d'aquest recital a la sala Apolo, va originar la sortida d'un nou
CD-DVD, a la primavera. El 26 de juny, Porrera organitza un acte d'homenatge al
poeta Miquel Martí i Pol, incloent-hi un concert de Lluís Llach i una vetllada
literària on intervenen diferents convidats.
Durant l'any 2005 fa la gira Que no s'apague la llum
conjuntament amb el cantant valencià Feliu Ventura, que comporta la gravació
d'un disc conjunt en directe amb temes dels dos cantants, enregistrat al Gran
Teatre de Xàtiva.
El gener de 2006, Lluís Danés presenta l'espectacle de
teatre Tranuites Circus que compta amb l'actuació en directe de Lluís Llach. El
cantautor donarà veu amb les seves cançons als anhels inconfessables d'uns
personatges que passen la nit sense dormir: els tranuites
Lluís Llach presenta el 17 de febrer de 2006 el seu
darrer espectacle, que ha de servir de base per al darrer disc que publicarà
l'artista abans de l'anunciada retirada de març de 2007. La cita és a la sala
Apolo de Barcelona en una tanda de concerts d'una setmana, amb tres dates
posteriors afegides per la gran demanda popular. El 3 de març de 2006, Llach
interpretà «Campanades a morts» a Vitòria per commemorar el 30è aniversari dels
fets relatats en la cançó. El 22 de novembre de 2006 ofereix un emotiu concert
de comiat a l'Olympia de París.
El 12 de febrer de 2007 es va presentar oficialment al
Liceu el llargmetratge en forma de documental titulat Llach, la revolta
permanent, dirigit per Lluís Danés i produït per Mediapro. El material prové
d'un equip de càmeres d'aquesta productora, que fa un seguiment a Lluís Llach
durant tot el 2005, tant en la vida privada com en la professional.
Lluís Llach va decidir acabar la seva carrera de 40 anys,
almenys amb acompanyament de músics, el dia 24 de març, a Verges, en una
envelat amb capacitat per a cinc mil persones. Tanmateix, davant la gran
demanda per assistir a aquest concert, reflectida en el fet que les entrades
s'exhaurissin en mitja hora, Llach va ampliar el comiat amb un segon concert
per al dia anterior.
Els concerts van ser organitzats per l'Ajuntament de
Verges, la coordinadora d'entitats del poble i les ONG Salvem l'Empordà i
Metges Sense Fronteres, beneficiàries dels guanys del concert per decisió
expressa del mateix Lluís Llach.
Posava el punt final amb totes les seves facultats, en el
punt àlgid de la seva carrera artística, en un concert d'unes tres hores
precedit per una contundent xiulada per l'entrada del president Montilla. Llach
va ser contundent amb els comentaris ideològics i polítics que feia entre cançó
i cançó. Davant de gairebé tot el govern de Catalunya, va criticar l'actitud
mediocre dels polítics amb l'estatut i va dir que feia vint anys que l'esquerra
social europea havia renunciat a transformar la societat.
El concert va ser un repàs en una primera part del seu
darrer disc, i., per continuar amb una recopilació de cançons clàssiques de
tota la seva trajectòria. Finalment, el públic va dir adéu a Llach cantant
«L'Estaca», «Laura», «Que tinguem sort» i «Els segadors», mentre ell marxava de
l'escenari caminant entre els assistents i saludant tothom qui es trobava.
El concert, emès per TV3 i que va tenir una audiència
superior a mig milió de persones, s'edità en un triple CD i es convertí en
l'últim treball de Llach, encara que deixa la porta oberta a actuacions amb el
seu piano a petits teatres i col·laboracions puntuals.
El desembre de 2007 va aparèixer un disc en homenatge a
Lluís Llach: Homenatge a Lluís Llach. Si véns amb mi, on una selecció
d'intèrprets internacionals canten en diverses llengües alguns dels clàssics
del cantautor català.
Dos anys després de retirar-se dels escenaris, el
cantautor Lluís Llach es tornà a asseure al piano per compondre la música de
Llits, un nou espectacle de Lluís Danés, que es va estrenar el 17 de desembre
de 2009 al Teatre Nacional de Catalunya (TNC).
Després de l'èxit de Tranuites Circus, que també comptava
amb la música, a més de la veu del cantant de Verges, Lluís Danés es retrobà
amb un espectacle multidisciplinari a Llits, on dona una estructura musical, en
què els intèrprets entonen cançons com a fil conductor de l'obra. Mesclant
circ, teatre, dansa i música, el nou projecte del dramaturg reflexiona sobre
grans temes de la vida, com el naixement, el sexe, la soledat, la malaltia o la
mort, a través de tots els llits imaginables, on l'ésser humà passa un terç de
la seva existència.
Per a Lluís Llach no és un retorn a la música, sinó només
un «deute pendent» amb Lluís Danés. Sense prescindir de la marca inevitable de
les seves melodies, Llach ha creat una música «sorprenent», al parer de Lluís
Danés, que la sent propera als barris baixos, el cabaret i la fira, però també
amb melodies de banda sonora un pèl «sinistra». Tot i que ha fet el 80% de la
música, Lluís Llach trasllada els mèrits musicals a Borja Penalba, que
s'encarrega dels arranjaments i la producció final.
El 16 d'abril de 2011, a València, Lluís Llach va posar
el colofó a la manifestació organitzada per Acció Cultural del País Valencià
amb el lema «Sí a TV3, sí a la llengua, sí a la transparència» interpretant
tres temes: Abril 74, No abarateixis el somni i Silenci. Ho feu davant les
Torres de Serrans des d'un tràiler perquè l'Ajuntament de la ciutat no va donar
el permís per muntar un escenari. Deu dies després, al costat dels actors Joel
Joan i Àlex Casanovas, va liderar un manifest d'artistes que donaven suport a
la Conferència Nacional per l'Estat Propi i signà un text que recollia el
suport de 27 personalitats del món de la cultura. Llach va declarar que «el
país té el cos apallissat i l'ànima confusa», i que ha de ser la societat civil
la que basteixi els fonaments d'una nova Catalunya «perquè els partits estan
molt despistats».
Com a escriptor, Lluís Llach va publicar la seva primera
novel·la, Memòria d'uns ulls pintats, amb l'Editorial Empúries el 2 de febrer
de 2011. Fou un dels fundadors de l'Assemblea Nacional Catalana i va participar
en el vídeo Escolta, Sepharad per promocionar la manifestació «Catalunya, nou
estat d'Europa».
El 29 de juny de 2013 participà en el Concert per la
Llibertat al Camp Nou de Barcelona, organitzat per Òmnium Cultural i
l'Assemblea Nacional Catalana. En les eleccions al Parlament de Catalunya de
2015, Lluís Llach va liderar la llista de la coalició independentista Junts pel
Sí a la circumscripció de Girona. El 2017, amb la convocatòria d'eleccions al
Parlament, va renunciar a tornar-se a presentar com a candidat.
El 1 de juny de 2024 es va convertir en president de
l'Assemblea Nacional Catalana rellevant Dolors Feliu després que Josep Punga,
el candidat del sector crític va retirar la seva candidatura.
L'any 2010 es va crear la fundació Lluís Llach. El
propòsit d'aquesta fundació és el desenvolupament de un projecte de persones i
embarcacions catalanes, que van amb rumb cap a l'embarcació de Yayoma-Maremar,
localitzada al Senegal, amb la idea d'ajudar a las persones més poc
desenvolupades amb ajuts econòmics. La fundació també executarà la gestió i
administració dels béns que la Fundació Lluís Llach pugui aportar per millorar
o apressar el projecte. Els fons econòmics que la fundació recapti aniran
dirigits directament a aquest projecte en comú
Arran d'uns aiguats que van afectar la localitat de
Porrera el 1994, Llach va decidir ajudar a la reactivació comercial del
municipi reaprofitant uns terrenys familiars per a la producció de vi. La
primera producció va arribar el 1996. Amb el seu amic d'infància, Enric Costa,
el 1997 van fundar el celler Vall-Llach. Produeix vins coneguts amb el nom de
Vall-Llach, Porrera Vi de Vila, Idus, Aigua de Llum i Embruix
Discografia
(en LP i CD)
Els èxits de Lluís Llach (1969)[98]
Ara i aquí (1970)
Com un arbre nu (1972)
Lluís Llach a l'Olympia (1973)
L'Estaca (1973)
I si canto trist... (1974)
Viatge a Itaca (1975)
Barcelona, gener de 1976 (1976)
Campanades a morts (1977)
El meu amic, el mar (1978)
Somniem (1979)
Verges 50 (1980)
I amb el somriure, la revolta (1982)
T'estimo (1984)
Maremar (1985)
Camp del Barça, 6 de juliol de 1985 (1985)
Astres (1986)
Geografia (1988)
La forja de un rebelde (BSO) (1990)
Torna aviat (1991)
Ara, 25 anys en directe (1992)
Un pont de mar blava (1993)
Rar (1994)
Porrera (1995)
Nu (1997)
9 (1998)
Temps de revoltes (2000)
Jocs (2002)
Junts (conjuntament amb Josep Carreras, 2003)
Poetes (2004)
Que no s'apague la llum (conjuntament amb Feliu Ventura 2005)
i. (2006)
Verges 2007 (2007)