La Trinca era un
grup de música i espectacle català format per Josep Maria Mainat, Toni Cruz i
Miquel Àngel Pasqual. Va ser un dels fenòmens musicals i escenogràfics més
populars de la dècada dels 70 i primers anys vuitanta als Països Catalans. La
seva original proposta artística es basava en la crítica social i política
sempre amb humor, fent paròdia, i amb atrevides posades en escena
Josep Maria Mainat
i Toni Cruz solien agafar el mateix tren per anar a Barcelona, fent així
coneixença i formant un temps després un primer conjunt amb Joan Titus. però la marxa de Titus per fer el servei militar va fer que
s'hagués d'incorporar un nou membre per tocar el baix. L'escollit seria en
Miquel Àngel Pasqual. En aquella època (meitat dels anys 60), es comptabilitzaven
a l'entorn d'uns dos mil conjunts musicovocals només a la província de
Barcelona, la qual cosa vol dir que la majoria podia actuar amb una certa
regularitat. El primer conjunt que formarien era un quintet anomenat "The
Vikings", format per Mainat (guitarra), Cruz (orgue elèctric), Pasqual
(baix), un tal Mediavilla (guitarra solista) i Josep Mas (bateria)
Els primers
repertoris de The Vikings estaven farcits de cançons expressament per ser
ballades: això volia dir controlar el repertori de tangos, boleros, valsos i
txa-txa-txa; així com la última cançó de moda. A totes les seves actuacions,
enmig dels ritmes del moment, sempre sortia alguna creació pròpia, així com
alguna peça del folklore català, passat pel sedàs del seu sentit de l'humor. Durant
aquells anys es fan un munt d'actuar en petits night-clubs i en hotels. També
van decidir catalanitzar-se el nom, passant a ser "Els Víkings".
La seva voluntat
era anar professionalitzant-se, amb una cada vegada major exigència tècnica i
procurant oferir una posada en escena impecable (la qual cosa comportava
cotitzar-se més i apujar-se el catxet) i adopten un nom nou: els Enfants
Terribles, incorporant al seu repertori versions de temes d'Elvis Presley o de
The Beatles.
També en aquest
moment (1968) canvien de bateria i fitxen en Guillem Coll. Aquell estiu són
contractats per tocar tota la temporada a la plaça de braus de Sant Cebrià de
Vallalta. L'actuació tipus era una part de cançons de moda i una segona part de
repertori de cançons de taverna de diferents tradicions europees; i on hi
colaven alguna cançó en català (tipus "La lluna, la pruna"). També
són convidats per un conjunt d'Arenys, Els Seràfics a actuar a un espectacle,
animant-los a cantar en català, concert que seria un èxit i que els faria
prendre consciència que l'opció de cantar en català podia ser un factor clau. A
més, la polèmica de Joan Manel Serrat en negar-se a cantar al Festival de la
Cançó d'Eurovisió 1968 si no podia fer-ho en català significava que el fet que
un grup decidís cantar en català adquiria un grau important de compromís
polític.
Radioscope, creat
i presentat per Salvador Escamilla, era un programa matinal emès per Ràdio
Barcelona que es dividia en espais curts i variats, amb actuacions
d'humoristes, comentaris de les notícies que apareixien a la premsa i música en
directe, i sempre amb presència de públic. Va ser la plataforma més important
de llançament "mediàtic" dels cantants catalans de l'època: Josep
Maria Espinàs, Delfí Abella, Quico Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies,
Martí Llauradó, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Joan Ramon Bonet,
Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael
Subirachs, Lluis Llach, Raimon, Marina Rossell o Núria Feliu. Així, Josep Maria
Mainat, públic ocasional del programa, va veure que no calia tenir un disc
publicat per fer-se sentir; i el febrer de 1969 van actuar al programa d'Escamilla
per primera vegada. I pel que sembla, tot just el dia abans d'anar-hi van
decidir de nou canviar-se el nom, aquest cop pel definitiu de La Trinca. A
partir d'aquell dia, Escamilla els convidà regularment a participar al
programa.
Poc després,
Escamilla els posà en contacte amb Claudi Martí, màxim responsable de la
discogràfica Edigsa; i pocs dies més tard, La Trinca signà el seu primer
contracte discogràfic. L'abril de 1969 publicarien el seu primer vinil,
titulat, genèricament, La Trinca, treball que va tenir una excel·lent acollida
en els mitjans de comunicació i que els feu rebre el Premi Sant Jordi de
Barcelona. Tot i que el públic des d'un inici els feu costat incondicionalment,
la crítica els acusava de frívols, poca-soltes i superficials.
A finals de 1969
editen el seu primer LP, Tots som pops, amb més de cent mil còpies venudes, encara
que llavors la crítica no sabia com interpretar aquell fenomen. El 1970 van fer
el primer videoclip de l'estat espanyol amb la cançó Tots som pops.
El 25 de novembre
de 1970 van estrenar l'espectacle Pebrots i cuplets al teatre Poliorama, amb
direcció escènica de Mario Gas. L'espectacle es va convertir en un encert
sonat, esgotant entrades diàriament i havent de prorrogar. Aquell mateix any
també publicaren un LP amb les cançons de l'espectacle, Festa Major. L'enorme
popularitat que assolí en poc temps el seu hit indiscutible, Festa Major, feu
que entressin de ple en els principals circuits comercials.
L'abril de 1971
estrenaven un nou LP i un altre espectacle, Trincar i riure. L'espectacle es va
presentar al Teatre Espanyol del Paral·lel barceloní; i els números del show
tenien un aire més modern i les lletres eren ja un pel més atrevides. Les
funcions es van allargar tres setmanes, amb totes les localitats exhaurides.
Aquell mateix 1971
editarien L'orgue de gats, un treball dedicat íntegrament a l'univers
infantils, amb una generosa col·lecció de versions de cançons populars amb els
textos oportunament adaptats.
Amb la marxa al
servei militar d'en Miquel Àngel, en Josep Maria i en Toni col·laboren al disc
d'Edigsa “Història de Catalunya amb cançons”
Al març de 1972
fan la primera incursió a la televisió, amb un programa especial d'una hora per
a Televisió Espanyola. En aquell mateix període estrenen Xauxa al Teatre
Espanyol, de nou dirigit per Mario Gas i amb les Germanes Ros i la
col·laboració de Jaume Picas, que a causa de l'enorme èxit de públic van haver
de perllongar sis setmanes les actuacions.
Aquell mateix any
realitzen un treball titulat Bestiari, espectacle construït a partir de textos
de Joan Oliver, amb música de La Trinca i direcció de Ventura Pons. La Trinca
va produir aquell enregistrament sota el nom de la seva pròpia productora,
Pebrots Enterprise.
L'any següent
enregistrarien un altre treball, Ca barret!, amb lletres de Jaume Vidal Alcover
i Maria Aurèlia Capmany. Amb aquest disc, La Trinca començà a adquirir unes
certes cotes de prestigi entre els cercles intel·lectuals, trobant-se també
davant dels atacs de diversos sectors de l'extrema dreta, que no suportaven
aquella ironia. L'espectacle era de petit format, representant-se a La Cova del
Drac.
El 23 de febrer de
1973 realitzen un nou programa especial per emetre a Televisió Espanyola, de 45
minuts de durada, titulat Gran especial de La Trinca, rodat a exteriors de
Canet de Mar.
El 21 d'abril La
Trinca estrena al teatre Romea l'espectacle Mort de gana show; un projecte farcit
d'esquetxos i cançons sense lligam argumental, amb textos de Terenci Moix,
Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal Alcover i Jordi Teixidor; i comptava amb la
col·laboració a l'escenari de la Rosa Maria Sardà, l'Enric Pous o l'Elisenda
Ribas. A l'octubre tornarien al Romea tot posant damunt l'escenari els millors
moments de Mort de gana show i Trincar i riure. A causa de la gran demanda del
públic, reposarien al 1974 Mort de gana show al Romea.
Seguint l'estela
del festival de Woodstock, celebrat el 15 d'agost de 1969 a Nova York, La
Trinca organitzà el 1974 les Sis Hores de Cançó a Canet de Mar. L'embrió fou un
acte que organitzà el Grup de Pioners de Canet el 1969. El setembre de 1971 es
feu la primera edició de les Sis Hores, amb una assistència de 1.800 persones;
que serien 2.500 el 1972 i 5.000 el 1973. Des de 1974 i fins a la darrera
edició el 1978, l'organització va estar a càrrec de Pebrots Enterprises.
El 1974 componen i
produeixen la música d'un espectacle titulat Tartan dels micos contra l'estreta
de l'Ensanxe, de Terenci Moix; i a través de Pebrots Enterprises van produir el
primer disc de Pere Tapias o a Dolors Laffitte.
El 1976 van
organitzar la primera edició del festival Canet Rock
El novembre de
1975 la Trinca va treure el disc Trincameron un disc amb lletres de Maria
Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover que s'inspiraven en els contes del
Decameró de Boccaccio; i al març de 1976 estrenen al teatre Tívoli l'espectacle
Set anys i un dia de cançons, després de gairebé tres anys de no estrenar res. A
més, incorporaven el mestre Francesc Burrull a la direcció musical. En no poder
prorrogar al Tívoli, van reestrenar al Romea al cap d'un mes i, més endavant,
al teatre Apolo. El dia de Sant Jordi sortia al carrer per primera vegada el
diari Avui; i La Trinca va celebrar l'esdeveniment convidant a veure
gratuïtament el seu espectacle a tothom que es presentés al teatre amb un
exemplar del diari.
L'any 1976 va ser
el darrer en la col·laboració entre La Trinca i Edigsa, amb l'enregistrament
del LP Opus 10, disc on tornava a reblar el clau de la sàtira política i els
dobles sentits, però, sempre fent fintes per poder tocar segons quins materials
sensibles sense prendre massa mal.
El 29 d'octubre,
el diari El País publica una nota on senyala cent títols de cançons
qualificades com a "no radiables" per la Dirección General de
Radiodifusión y Televisión; relació on La Trinca figura entre els autors més
prohibits.
Al gener de 1977
La Trinca porta al Teatro de la Comedia de Madrid Set anys i un dia de cançons,
gaudint de l'elogi de la crítica.
El 9 d'abril del
mateix 1977 van estrenar al Teatre Romea l'espectacle Trempera matinera. Es
tractava d'una posada en escena estructurada a partir de tot un enfilall de
cançons i d'esquetxos i, com sempre, tot sota un prisma gruixut, crític i ple a
vessar de sarcasmes. Espectacle que, la encara present censura franquista no va
donar el vistiplau a la proposta fins ben bé el dia anterior a l'estrena.
Finalment, La
Trinca va signar contracte amb la multinacional discogràfica Ariola. Edigsa,
davant la pèrdua d'una de les seves principals fonts d'ingressos, van editar un
darrer LP titulat Vestits de milionaris.
Ja a Ariola, La
Trinca edità una selecció del seu repertori més reeixit en un doble àlbum
titulat Set anys i un dia de cançons. La tardor d'aquell 1977 editaren l'àlbum
Trempera matinera.
El 14 de febrer de
1978 presentaren al Teatre Barcelona de la Rambla de Catalunya el seu nou
muntatge musical, un espectacle titulat Pel broc gros. Així mateix, tornaren a
Madrid, al Teatro Martín, amb l'espectacle Trempera matinera, de nou amb els
subtítols.
Aquell mateix any
se'ls presentà l'oportunitat de realitzar una gira d'un mes per l'illa de Cuba,
tocant al palau de vidre de Tropicana o al Teatro Carlos Marx de La Habana. El
públic cubà els rebé d'allò més bé i amb total complicitat.
Mesos més tard
editaven el LP Don Jaume el Conquistador, qualificat de
"sarsuela-rock". Es tractava de musical l'oblidada obra satírica de
Pitarra. Aquell àlbum tan innovador i atípic va ser escrit a partir d'unes
lletres desacomplexadament directes i, de vegades, voluntàriament grolleres,
motiu pel qual mai no van sonar per ràdio.
L'octubre de 1979
La Trinca publicava el disc Pel broc gros, sota el segell d'Ariola, format per
cançons de contingut polític que feien referència explícita als temes que en
aquells moments preocupaven la ciutadania. El març de 1980 rebrien el premi
Disc Català de l'Any, concedit per Ràdio 4.
El març de 1981
aparegué un nou treball, titulat Nou de Trinca. Aquell mateix any estrenaren
l'espectacle Nou de Trinca al Teatre Barcelona amb un èxit sense precedents,
fet que els obligà a reposar-lo al cap d'un any durant una llarga temporada,
aquest cop al teatre Tívoli. L'èxit fou tan extraordinari que van acabar
concedint-los el disc de platí per aconseguir vendre la xifra rècord de 150.000
còpies en poc temps, tot i que en total n'arribarien a despatxar més de 300.000
exemplars.
L'estiu de 1983 la
Trinca edità el seu primer treball en castellà, que titularen Quesquesé se
merdé. Uns mesos abans ja havien anunciat la seva intenció de fer el pas davant
la perplexitat generada, tot i que sempre que actuaven a Catalunya ho seguien
fent exclusivament en català. El juliol d'aquell any presentaren l'espectacle
Quesquesé se merdé al Palacio del Progreso de Madrid, i aconseguiren obtenir la
major recaptació de tots els espectacles d'aquella temporada a la ciutat.
Paral·lelament van
començar a actuar a Televisión Española, primer en una sèrie de programes,
emesos des de Barcelona, presentats per Mercedes Milà, fins a actuar al Un,
dos, tres de Chicho Ibáñez Serrador. El Un, dos, tres tenia uns vint-i-sis
milions d'espectadors d'arreu de tot Espanya.
La nit de cap
d'any de 1984 van realitzar el programa especial de Cap d'Any a TV3, un espai
titulat Bon 84, dirigit per Àngel Casas.
L'abril de 1984
realitzen el seu primer programa en castellà, Psico Trinca, pensat per a ser
emès per Televisión Española.
El 1985 publicaren
en català un nou disc, titulat És que m'han dit que..., i en castellà Sinanimus
Molestandi, de nou versions en castellà de velles cançons.
El febrer de 1986
van publicar un nou disc en català, Trinca, sexe i rocanrol, i dues setmanes
més tard en presentaven la versió en castellà.
El desembre de
1986 s'anuncià que La Trinca faria un programa setmanal a TV3, estrenant-se el
9 de gener de 1987, i que es titulava No passa res. El programa es plantejava
com un espectacle d'humor, amb esquetxos i cançons, amb un convidat al qui se
li feia una entrevista desenfadada. La filosofia bàsica era que funcionés a
manera de collage d'espais breus, per tal d'aconseguir un ritme espectacular. El
programa va ser un èxit d'audiència i els va fer guanyar un Premi Ondas de
televisió. En aquell programa, a més, estrenarien alguns dels temes que més
endavant van formar part del seu darrer disc, Marro!,
títol inspirat en una expressió que va fer fortuna al programa. Al juliol, La
Trinca elabora un nou format televisiu a partir d'una selecció dels millors
esquetxos d'aquell espai, que es titularia Guatia què fan ara, una sèrie de
dotze programes de mitja hora que s'emetien el dijous al vespre en prime time.
El 9 de desembre
de 1987 la Trinca va publicar el seu darrer disc d'estudi de la seva carrera
musical, Marro!. Aquell any també van fundar una
companyia de producció audiovisual: Gestmusic, abandonant la música i els
escenaris per dedicar-se a la producció televisiva des de darrere les càmeres.
Van crear Gestmusic en un moment clau del panorama televisiu, que vivia el
naixement de nombroses emissores arreu.
El Nadal de 1987,
la Trinca protagonitzà la campanya publicitària de la marca de cava
Castellblanch.
Davant l'èxit a
TV3, Televisión Española els encarrega un programa en castellà per a tot
Espanya. La Trinca repetí la fórmula en un programa que s'anomenà Tariro,
tariro, una proposta mediàtica que assolí quotes de pantalla realment notables,
estrenant-se el 18 d'octubre de 1988 de 21:15 a 22:15.
Però l'absorbent
feina a la televisió acaba significant la fi del grup musical. Com deia Josep
Maria Mainat "El fet de deixar d'actuar no va ser una decisió presa a
consciència, la nostra idea era continuar fent gires. Però ho vam deixar anar
posposant, primer pel No passa res a TV3, després pel Tarito, tariro a la TVE
de Pilar Miró, i ja no vam fer cap més gira.
L'última actuació
formal de la Trinca a través de la pantalla petita va ser l'any 1990, en ocasió
d'un programa especial de cap d'any.
El 1993, la
discogràfica PDI decidí reeditar els discos de l'etapa amb el segell Edigsa; i
l'any 1999, BMG/Ariola publicà un doble àlbum titulat, genèricament, La Trinca:
tots els èxits
Set anys després,
un dels components de la Trinca, Miquel Àngel Pascual, va abandonar la
companyia i va vendre una part de Gestmusic a una de les multinacionals més
potents del mercat audiovisual, l'holandesa Endemol.
Després de reunir
tots els discs de la primera discogràfica, l'any 2007, 20 anys després de la
dissolució del grup, va sortir a la venda un recopilatori de les seves millors
cançons.
Entre 2009 i 2010
Gestmusic va estrenar a TV3 un programa de televisió anomenat Buscant la
Trinca, on 20 anys després, els tres membres reapareixien junts amb la
finalitat de "trobar La Trinca del segle XXI". Després dels càstings
i de les gales on ells i els espectadors triaven la nova Trinca, els
guanyadors: Marc Marginet Sensada, David Moreno Gil i Dídac Flores Rovira van
formar La Nova Trinca. Aquests últims van aparèixer com a protagonistes a la
pel·lícula musical sobre el trio de Canet de Mar, "La Trinca: la biografia
no autorizada".
El 25 de setembre
de 2015, La Trinca es va tornar a reunir per pujar de nou a un escenari, al
míting final de campanya de "Junts pel Sí" que es va celebrar a
l'avinguda Maria Cristina de Barcelona. Davant d'uns 70.000 assistents, La
Trinca va oferir una versió, juntament amb el grup "Sabor de Gràcia",
de la coneguda cançó "Volem pa amb oli" (popularitzada per Peret) que
ben aviat es va convertir en «Volem ser lliures» per acabar dient que
«Independència volem, si no ens la donen l'agafarem».
Va rebre la Creu
de Sant Jordi l'any 2019 "pels seus cinquanta anys de trajectòria
artística".
El 2023, en ocasió
del comiat del Camp Nou abans de la seva remodelació, la Trinca realitzà una
adaptació de "L'hora dels adeus" per acomiadar l'estadi, amb el títol
"Fins aviat, Camp Nou", que va ser interpretada per la cantant Beth
Rodergas a l'estadi el 28 de maig de 2023.
Discografia
1969: Quin nas!
1969: Si has
begut...
1969: Tots som pops[80]
1970: Festa Major
1970: A collir
pebrots
1970: Bones festes
1971: Trincar i
riure
1971: L'orgue de
gats
1971: La Trinca -
edició especial Círculo de Lectores -
1972: Bestiari
1972: Història de
Catalunya amb cançons
1972: Xauxa
1973: Ca Barret!
1973: Mort de gana
1974: Botifarra de
pagès
1974: Rambla avall
1975: Trincameron
1976: Opus 10
1977: Trempera
matinera
1977: 7 anys i 1
dia de cançons
1977: Èxits
1977: Vestits de
milionaris
1978: Don Jaume el
Conquistador
1978: La Trinca -
Ara ja amb llibertat
1979: Pel broc
gros
1979: El millor de
La Trinca
1980: Que bonica
ets Barcelona
1981: Nou de
Trinca
1981: La Trinca -
1969 / 1976
1981: La Trinca -
1977 / 1980
1981: La Trinca -
Antologia 1969 / 1976
1983: Quesquesé se
merdé (castellà)
1983: Las hermanas
sisters (castellà)
1985: És que m'han
dit què...
1985: Sinànimus
molestandi
1986: Trinca, sexe
i rocanrol
1987: La Trinca -
Marro
1999: La Trinca.
Tots els èxits
2007: La Trinca.
20 anys de cançons