Multiinstrumentista
Instruments: Saxofon,
flauta, veu i guitarra
Gèneres: Jazz i flamenc
Naixement:
1 de desembre de 1956 a Madrid
Jorge Pardo (Madrid, 1 de desembre de 1956) és un músic espanyol
de jazz i flamenc, saxofonista tenor i soprano i flautista. Utilitza
un llenguatge musical mestís
entre el jazz d'arrel i el flamenc
i el seu estil amb la
flauta travessera i el saxofon
es considera una referència d'innovació.
En 2013 va rebre el premi
al Millor Músic de Jazz Europeu convertint-se en el
primer i únic espanyol reconegut amb el premi de l'Acadèmia Francesa de
Jazz. En 2015 va rebre el Premi
Nacional de Músiques Actuals,
Vencedor en 2020 del Grammy Awards
per l'Àlbum antidot amb Chick Corea..
Comença els seus
estudis musicals a l'edat de 14 anys en el Real Conservatori de Madrid. Des del principi
se sent atret pel jazz, fet que es plasma en
les seves primeres actuacions amb grups universitaris.
Després de començar a tocar amb alguns músics
professionals, com el
pianista Jean-Luc Vallet,
el bateria Peer Wyboris, Tete
Montoliu, l'organista Lou Bennett
(1926 - 1997), Slide Hampton, el saxofonista Pony Poindexter (1926 - 1998), el
contrabaixista David Thomas, Pedro Iturralde i el bateria Al Levitt (1932-1994),
entre altres, forma al costat
de Pedro Ruy Blas el grup Dolores, que es converteix de seguida en una referència
en el panorama espanyol.
Uns pocs anys
més tard va ser introduït en el món professional del flamenc de la mà de Diego Carrasco i sobretot
Paco de Lucía, al qual acompanyaria
en diverses de les seves
gires mundials, compartint escenaris amb les més importants figures del jazz internacionals i col·laborant en els discos del guitarrista.
En 1982 es perfila com un dels músics
de més talent en el camp
del jazz fusion i grava a Mallorca el primer LP al seu nom: Jorge Pardo, amb músics convidats
com Joan Bibiloni i Carles Benavent.
En 1984, grava el seu segon LP: El cant dels guerrers; i en 1987, Al meu aire, dues obres amb trets d'experimentació.
En 1989 treballa amb el grup
Flamenc Fusió. Aquest mateix any
actua en el Festival de Jazz de Montreux
amb músics brasilers: la cantant Nana Caymmi i el pianista Wagner Tiso
(n. 1945); el concert va ser gravat
i editat per Polygram
Internacional.
Al juliol del 90 és convidat, al costat de Carles Benavent, per a
actuar amb el acordeonista i pianista Gil Goldstein (n. 1950), el percussionista
Don Alias i el bateria Álex Acuña, entre altres, en un concert especial de
la TV Suïssa (Schweizer Fernsehen), que donaria lloc a unes aparicions especials d'aquesta mateixa banda a Nova York a l'octubre
d'aquest mateix any. En 1991, amb aquesta formació, grava a Nova
York per al segell Blue Note.
Al juny del 92 es presenta en
el Town Hall de Nova York al costat de Carles Benavent i altres músics flamencs convidats, dins del programa del New
Music Seminar. Al juliol del mateix any, actua amb
la big band de la TV Alemanya
en el projecte "Jazzpaña"
(Flamenc-Jazz), encapçalant
un grup espanyol que es
presenta a la sala Kölner Philharmonie
de Colònia i en el Festival de Jazz de Montreux. Aquest projecte serà plasmat
en el CD "Jazzpaña", amb
la WDR big band Köln
dirigida per Vince Mendoza, i al costat
de músics com Michael Brecker, Al Di Meola, Peter Erskine i Steve Khan.
Durant els deu
anys pròxims gravarà diversos discos al seu nom: Les cigarras són potser sordes (1991), Veloç cap a la seva sinó (1993), 2332 (1997) i
Mira (2001), en els quals s'aprecia una evolució en la seva carrera artística, i a més d'uns altres com
El concert de Sevilla (1995) al costat
de Carles Benavent i Tino di Geraldo -conformant un trio on el mestissatge entre el llatí, el flamenc i el jazz prenen una dimensió pròpia en el panorama
musical- o, al costat de Chano
Domínguez, Diez de Paco, sent considerat
aquest LP com qualli i posterior referència del
Flamenc-Jazz. Pardo, col·laborador
nat, continua tocant amb altres músics
i deixa constància fonogràfica d'això: amb Gil Goldstein, Ketama, La Barberia del Sur,
Tomás San Miguel..
Al costat de Francis Posé (contrabaix) i José Vázquez “Roper”
(bateria) funda el trio D'3. Amb
aquesta formació gravarà tres àlbums: Directe (2001), Quid pro quo (2003) i 3dd3 (2006); a més, un DVD en directe: Live at the Auditori Pau Casals, Vendrell (2007), en una línia
semblant a les anteriors però sempre oferint
una visió sonora nova.
Des de 2004 ha format part de la gira internacional de Chick
Corea: l'anomenada Touchstone
Tour.
En el 2005 grava Vents Flamencs, obra en la qual
participen molts artistes i
companys seus. Es tracta també del primer CD de flamenc
que pot descarregar-se des d'Internet. Així, el CD trenca amb la idea del LP d'una idea homogènia i està format per "blocs temàtics"
(Els meus pals, X Camarón, Només Flauta, Pensaments, Els meus Pasdobles i Quins grans músics!)
als quals el músic té previst anar sumant noves composicions. En 2009 apareix el Vents Flamencs II.
En el 2009 col·labora en el nou disc del guitarrista italià Flavio
Sala, tocant en el tema que dona
nom a l'àlbum, De La Bona
Onda, al costat de Marcus Miller, el guitarrista Toninho Horta i el bateria Cliff Almond.
En 2012 llança el seu treball discogràfic
"Petjades" (Cabra Road, 2012), primer àlbum doble del músic madrileny. Aquest compte amb 18 composicions
pròpies que componen l'àlbum
homònim en la gravació del qual va intervenir un ampli espectre de músics tant del Jazz com del Flamenc de diferents generacions.
En 2013 va rebre el premi al Millor Músic de Jazz Europeu convertint-se en el primer espanyol
reconegut amb el premi de l'Acadèmia Francesa de
Jazz.
En 2014 presenta "Històries
de Radha i Krishna" en el qual
el músic juga amb sonoritats que provenen del groove i la música urbana, del flamenc
o del jazz. Editat , amb la col·laboració
altruista de 39 músics, entre altres
Carmona, Raimundo Amador, Flavio Rodrigues, José
Vera, Phil Wilkinson, Baghira,
Víctor Iniesta o J.R. "Bandoler".
Musicalment -explica Pardo en la seva
presentació- el nou treball té "poc a veure" amb "l'hindú", és una música feta
amb ordinadors en molts casos, atès el ritme i al
"groove", és a dir, bases de ritmes repetides, com les que s'utilitzen per a
entrar en trànsit en moltes
cultures, en la qual hi ha flautes,
saxos, òrgans Hammond i guitarres flamenques.
En 2016 estrena Metaflamenco. Djinn un viatge sonor que ha definit com "metaflamencojazz interdimensional" on es
donen la mà el groove, l'electrònica, la veu, l'electricitat i el flamenc. Djinn -explica el músic- és un nom que fa referència al follet de diverses mitologies ancestrals amb capacitat d'influir en la ment i l'esperit de l'ésser humà. Aquest
mateix any també col·labora en el disc "Grandmaster Jazz vol. 1" de DJ Tòner
(qui al seu torn també participa en alguns directes de presentació del seu disc Djinn), un treball on es fusionen jazz i hip
hop. en 2022 llança en Spotify
Tràngol Sketches que és el seu nou treball
barrejant el Flamenc, Jazz i
música electrònica, en aquest
mateix any a més de contractar nou mánager, el
brasiler Reginaldo Lima, també crea el seu primer compte en Instagram @soyjorgepardo.
Premis i reconeixements
2013 premi al Millor Músic de Jazz Europeu atorgant per la Académie du Jazz francesa
2015 Premi Nacional de Músiques Actuals que concedeix el Ministeri d'Educació i Cultura d'Espanya.
2016 medalla d'or del Festival
Jazz en la Costa d'Almuñécar
2020 Grammy Awards
pel Millor Àlbum de Jazz amb Chick Corea
Documentals i bandes
sonores
Jorge Pardo ha participat en
diversos documentals i bandes
sonores, tant com protagonista com col·laborador musical.
Tràngol (2021), documental dirigit per
Emilio Belmonte. Es tracta d'una
road movie flamenca que segueix al músic en els seus gires, explorant la seva fusió de flamenc i jazz. El projecte es va acompanyar de l'àlbum Tràngol Sketches (2022), guardonat amb el Premi MIN al Millor Àlbum de Jazz en 2023.
Concert Evolution: The
Journey of Songs in Search of Health (documental i BSO,
2013-2023), projecte de Bernardo Faustino López.
Marró contribueix amb interpretacions en la banda sonora original (OST), incloent-hi temes com a Sol in Nerja
Cavi, al costat d'artistes com Erkan Oğur i Derya
Türkan.
Imprescindibles – Jorge Pardo, en el 3 i en el 2 (2015),
documental d'RTVE dins de
la sèrie Imprescindibles, centrat
en la seva carrera musical.
QUID PRO QUO (Satchmo Records, 2003)
3 de d'3 (Quadrant, 2006)
Live at the Auditori
Pau Casals, Vendrell (2007) DVD
Enregistraments amb “Paco de Lucía”
Paco de Lucía interpreta a Manuel de Falla (Phonogram,
1978)
Solo quiero caminar (Phonogram, 1981)
Live... one summer
night (1984)
Ziryab, (Polygram, 1991)
Live in América (Polygram, 1994)
Enregistraments amb “Dolores”
Dolores (Polydor, 1975)
La puerta abierta (Polydor, 1977)
Asa-Nisi-Masa (Polydor,
1978)
Enregistraments amb “Camarón”
La Leyenda del Tiempo (Phonogram, 1979)
Viviré (Phonogram, 1984)
Enregistraments amb “Gil Goldstein”
Zebra Coast (Blue Note, Nueva York, 1992)
Enregistraments amb “Carles Benavent”
Carles Benavent (Nuevos Medios, 1982)
Agüita que corre (Nuevos Medios, 1995)
Aigua (Nuevos Medios, 2001)
Enregistraments amb “Joan Albert Amargós y Carles
Benavent”
Colors (Nuevos Medios, 1991)
Enregistraments amb “Carles Benavent y Tino di
Geraldo”
El concierto de Sevilla (1995)
Enregistraments amb “Carles Benavent y Josemi Carmona”
Sumando (2006)
Enregistraments amb “Chano Domínguez”
10 de Paco (Nuevos Medios, 1995)
Enregistraments amb “Tomás San Miguel”
Vida en catedrales (Sonifolk 1993)
De Dos en Dos (Nuevos Medios 1995)
Enregistraments amb “Iñaki Salvador”
Jorge Pardo + Iñaki Salvador: 20 años de Altxerri
Enregistraments amb altres
Con Pata Negra: Rock Gitano (1982)
Con Mecano: Descanso Dominical (Ariola,
1987)
Con Nana Caymi y Wagner Tiso:
Live in Montreux (Polygram Int., 1989)
Con Pedro Ruy-Blas: Madre Ciudad (1989)
Con Moratinos: Matices (1990)
Con Bismut-Paillard-Roucan: Socco (1991)
Con La Barbería del Sur: La Barbería del Sur (Nuevos Medios, 1991)
Con Ray Heredia: El que no corre vuela
(Nuevos Medios, 1991)
Trance Sketches - Jorge Pardo 2022
Mi Sonido, Mi Metal -2023