(Jonathan
Douglas Lord)
Compositor, pianista i
organista
Instruments: teclats,
orgue, sintetitzador, piano
Naixement: 9 juny 1941 a Leicester
(Anglaterra)
Mort: 16 juliol 2012 a Londres
conegut per
la seva tasca pionera en la fusió del rock amb la música clàssica o la barroca,
en especial amb Deep Purple i Whitesnake, Paice, Ashton & Lord, The
Artwoods i The Flower Pot Men. Els seus àlbums en solitari solien incloure
parts orquestrals.
El
1968 Lord va fundar Deep Purple, on fou pràcticament el líder del grup fins al
1970. Lord va compondre, juntament amb els altres membres del grup, moltes de
les seves cançons més famoses. Ell, i el bateria Ian Paice van ser els únics
membres del grup que van estar-s'hi des de 1968 fins al 1976, i des que es van
tornar a unir el 1984 fins que Lord es va retirar del grup l'any 2002. El 15 de
juliol de 2011 va rebre un doctorat Honoris Causa de la universitat de
Leicester, la seva ciutat natal.
Va
estudiar piano clàssic des dels cinc anys, i això va ser una influència
decisiva en la seva obra. En concret les seves influències anaven des de Bach
(una connexió constant en la seva música i en les seves improvisacions) fins a
la música popular medieval i la tradició anglesa d'Elgar. De jove va treballar
d'oficinista amb un advocat durant dos anys.
De
jove, Lord va absorbir el so blues que van ser clau en la seva carrera com a
músic de rock, sobretot els sons purs dels grans organistes de blues
estatunidencs Jimmy Smith, Jimmy McGriff i "Brother" Jack McDuff,
així com l'espectacularitat a l'escenari de Jerry Lee Lewis. Foren influències
crucials l'estil jazz-blues d'aquests músics els anys 50 i 60, que utilitzaven
el so típic blues de l'orgue Hammond (models B3 i C3), i la combinació d'aquest
so amb el sistema d'altaveus Leslie. Lord també afirmava que havia estat
influït pel rock progressiu de Vanilla Fudge, després de veure'ls tocar al
Regne Unit el 1967. D'altres teclistes de la seva mateixa època durant els anys
70, com Keith Emerson i Rick Wakeman, en general no conreaven el blues, però
Lord el va integrar completament en el seu estil personal.
Lord
va traslladar-se a Londres cap a 1959/60, amb la intenció de fer d'actor, i es
va matricular a la Central School of Speech and Drama. Va obtenir alguns papers
petits i Lord va continuar tocant el piano i l'orgue en bars musicals i fent de
músic de sessió per guanyar-se alguns diners.
Va
començar a tocar en grups de Londres l'any 1960 amb el grup de jazz The Bill
Ashton Combo. Entre 1960 i 1963, Lord i Ashton van passar al grup Red Bludd's
Bluesicians, amb Art Wood com a cantant. En aquesta època, fent de músic de
sessió, va tocar el teclat a l'èxit You Really Got Me, dels Kinks, l'any 1964.
Després
de desfer-se els Redd Bludd's Bluesicians a finals de 1963, Wood, Lord i el
bateria Red Dunnage van formar un altre grup, the Art Wood Combo. En el pinyol
del so d'aquest grup hi havia l'orgue rítmic del blues. Van sortir en alguns
programes televisius, i van actuar a l'estranger, però no van tenir cap èxit
significatiu. L'únic single que va entrar en llistes va ser "I Take What I
Want", que va arribar al 28 el 8 de maig de 1966.
El
1967, Lord va formar el grup Santa Barbara Machine Head amb el germà d'Art
Wood, Ron Wood (que acabaria formant part dels Stones, i va compondre i gravar
tres cançons potents amb molt de teclat, que ja presagiaven el futur estil Deep
Purple. Poc després, va substituir el teclista Billy Day a The Flower Pot Men,
on va conèixer el baixista Nick Simper. Lord i Simper van anar de gira amb el
grup el 1967, però no van gravar res amb ells.
A
principis de 1967, per mitjà del seu company de pis Chris Curtis dels The
Searchers, Lord va conèixer l'home de negocis Tony Edwards, que volia invertir
en el negoci musical. Van avisar un guitarrista de sessió, en Ritchie
Blackmore, i allà es van conèixer. Però amb el comportament erràtic d'en Chris
Curtis no anaven enlloc. Edwards, però, havia quedat prou impressionat per Jon
Lord i li va demanar que organitzés un grup quan Curtis va plegar del tot. Va
posar-se en contacte amb en Simper, i van fer tornar en Blackmore d'Hamburg. En
principi, el bateria havia de ser el prestigiós Bobby Woodman, però mentre
feien el càsting del cantant, Rod Evans de The Maze va venir amb el seu
bateria, Ian Paice. Blackmore, que ja coneixia en Paice de 1967 va fer que
Paice entrés al càsting. Al principi, el grup es deia Roundabout, i cap al març
de 1968 ja constava de la primera formació ("Mark 1") de Deep Purple:
Lord, Simper, Blackmore, Paice i Evans.
Fou en
aquest període que va aparèixer el so personal de Lord. Ignorant l'aparició del
sintetitzador Moog que havia estat introduït al rock per teclistes com Keith
Emerson, va començar a experimentar amb un so de teclat basat en l'orgue
Hammond, però més dur que el del blues, i sovint amb distorsions. Això
proporcionava un fonament rítmic que complementava la velocitat i la
virtuositat de Blackmore en la guitarra solista. També li agradava el so de
l'RMI 368 Electra-Piano and Harpsichord, que va utilitzar en cançons com
"Demon's Eye", i "Space Truckin'". El 1973, el primer
Hammond C3 de Lord es va espatllar i en va comprar un altre a Christine McVie
dels Fleetwood Mac. També per aquesta època, Lord i el seu tècnic de teclats,
Mike Phillips, van combinar el seu Hammond C3 amb l'RMI. (Lord es va quedar amb
aquest Hammond C3 fins que va plegar del grup el 2002).
Lord
feia passar el so del Hammond-Leslie per amplificadors Marshall, creant un so pesat
i mecànic que donava un contrapunt rítmic a la guitarra solista de Blackmore.
També permetia a Lord de competir amb Blackmore fent solos, amb un orgue que
sonava tan prominent com la guitarra solista. Un crític va dir: "molts han
provat d'imitar l'estil d'en Lord, i tots han fracassat". Lord, fins i
tot, va dir: "Hi ha una manera de tocar un Hammond que és diferent. Molta
gent comet l'error de pensar que pots tocar un Hammond amb tècnica de piano.
Home, sí que pots, però sona com si toquessis un Hammond amb tècnica de piano.
De veritat, has d'aprendre a tocar l'orgue. És una tècnica de legato; és una
tècnica per aconseguir legato en un instrument que no en té".
A les
primeres gravacions de Deep Purple, Lord semblava el líder del grup, encara que
no va arribar mai a les llistes d'èxits del Regne Unit fins al disc del
Concerto for Group and Orchestra de 1970. Per exemple, el primer èxit del grup,
una versió de Hush de Joe South, conté un llarg solo d'orgue, però cap solo de
guitarra. Més endavant, la disposició de Lord a tocar moltes de les parts
rítmiques clau va donar al guitarrista la llibertat per deixar-se anar, tant en
directe com a les gravacions.
Als
segon i tercer àlbums de Deep Purple, Lord va començar a mostrar la seva
ambició de fondre el rock amb la música clàssica. Un exemple primerenc és la
cançó "Anthem" del disc The Book of Taliesyn (1968), però un exemple
més clar n'és la cançó "April" del tercer disc del grup (1969). La
cançó té tres parts: 1. Lord i Blackmore sols, amb teclats i guitarra acústica,
respectivament; 2. un arranjament orquestral complet amb corda; i 3. el grup de rock complet amb veu. L'ambició de Lord va fer
augmentar la seva reputació amb els altres músics, però va provocar tensions
dins del grup.
Blackmore
va estar d'acord a col·laborar amb els experiments de Lord, amb la condició que
se li donés més protagonisme al següent disc del grup. El Concerto For Group
and Orchestra (de 1969) en va ser el resultat, i fou un dels primers intents
del rock de fondre dos idiomes musicals ben diferents. Es va interpretar en
directe al Royal Albert Hall el 24 de setembre de 1969 (amb els nous membres
del grup Ian Gillan i Roger Glover, (Evans i Simper havien estat acomiadats);
la BBC el va gravar i més endavant en va publicar el disc. El Concerto va donar
a Deep Purple el seu primer tast de fama i li va donar a Lord la confiança que
els seus experiments i el seu talent com a compositor tenien futur. El Concerto
també li va donar a Lord l'oportunitat de treballar amb figures consagrades de
la música clàssica, com el director Malcolm Arnold, que va col·laborar amb la
seva tècnica musical ajudant a Lord a fer la partitura, i protegint-lo de
l'inevitable menyspreu dels músics més grans de l'orquestra
Havent
acabat els flirtejos amb la música clàssica, els Purple van començar a
treballar amb Deep Purple in Rock, per a la seva nova discogràfica Harvest el
1970. Aquest disc es considera avui un dia una de les obres clau del primer
hard rock. Lord i Blackmore competien per brillar més l'un que l'altre, sovint
en improvisacions a mitja cançó, a l'estil crida i resposta (en and the band
disintegrated incançons com ara "Speed King"), també a les actuacions
en directe, amb resultats molt efectius. De manera similar, "Child in
Time" presenta una interpretació de Lord amb el màxim efecte tonal. El
solo experimental de Lord a "Hard Lovin' Man" (que incloïa una
interpolació amb sirenes de policia) d'aquest disc era la seva actuació en
estudi preferida.
Deep
Purple va treure una colla d'àlbums entre Fireball el 1971 i Come Taste the
Band el 1975. Gillan i Glover van plegar el 1973 i Blackmore el 1975, i el grup
es va desfer el 1976. Els punts més alts de l'obra de Lord amb els Purple
durant aquesta època inclouen el disc de 1972 Machine Head (que presenta els
seus subratllats rítmics a "Smoke on the Water" i "Space
Truckin'", a més dels solos d'orgue de "Highway Star" i
"Lazy"), l'espectacularitat sonora del disc en directe Made in Japan
(1972), un solo llarg i ple d'efectes a "Rat Bat Blue" del disc Who
Do We Think We Are (1973), i en general, tota la seva tasca a Burn de 1974.
Roger
Glover, més endavant, va descriure Lord com un autèntic "solista arquer
Zen", perquè les seves millors improvisacions de teclat li sortien al
primer intent. La seva fidelitat estricta al so de l'orgue Hammond C3, al
contrari de l'experimentació amb sintetitzadors dels seus contemporanis, el
col·loca clarament en la categoria de músic de jazz-blues, lluny del so de rock
progressiu de Keith Emerson i Rick Wakeman. Poques vegades Lord es va aventurar
en el terreny dels sintetitzadors als discos de Deep Purple, sovint limitant la
seva experimentació al ring modulator del Hammond, per donar un so 'espacial' a
les interpretacions en directe de cançons com "Space Truckin'".
Alguns dels escassos exemples de Lord utilitzant el sintetitzador inclouen
"'A' 200", l'última cançó de Burn, i "Love Child" del disc
Come Taste the Band.
Lord
va continuar concentrant-se en les seves aspiracions clàssiques durant la seva
carrera a Deep Purple. La BBC, engrescada per l'èxit del Concerto, li va
encarregar una altra obra i va fer "Gemini Suite", que fou
interpretada per Deep Purple i la Light Music Society dirigida per Malcolm
Arnold al Royal Festival Hall el setembre de 1970, i també a Múnic amb la
Kammerorchester dirigida per Eberhard Schoener el gener de 1972. Això va ser la
base del primer disc en solitari de Lord, Gemini Suite, editat el novembre de
1972, amb les veus d'Yvonne Elliman i Tony Ashton i amb la London Symphony
Orchestra i un grup amb Albert Lee a la guitarra.
La
col·laboració de Lord amb Schoener va donar com a resultat una segona
interpretació en directe de la Suite a finals de 1973 i un nou disc de Lord amb
Schoener, titulat Windows, el 1974. Va ser l'obra més experimental de Lord, i
va obtenir reaccions diverses. Això no obstant, les diversions amb Bach a
Windows i el plaer de col·laborar amb Schoener van tenir com a resultat potser
l'obra de Lord en solitari on es nota més segur i el seu disc orquestral més
potent, Sarabande, gravat a Alemanya el setembre de 1975 amb la Philharmonia
Hungarica dirigida per Schoener.
Format
per vuit peces (des de l'obertura de Fantasia fins a la Finale), almenys cinc
peces formen la construcció típica d'una suite de dansa barroca. Les peces
clau, Sarabande, Gigue, Bouree, Pavane i Caprice presenten una rica
orquestració complementada de vegades per interludis de temes rock, tocat per
un grup de sessió on hi destacaven Pete York, Mark Nauseef i Andy Summers
(abans de Police, i on Lord tocava l'orgue i els sintetitzadors.
El març
de 1974, Lord i Paice havien col·laborat amb el seu amic Tony Ashton a First of
the Big Bands, atribuït a 'Ashton & Lord' i que presentava una colla de
músics de sessió de molt talent, com Carmine Appice, Ian Paice, Peter Frampton
i el saxofonista de sessió de Pink Floyd, Dick Parry. Van tocar la major part
del disc en directe al London Palladium el setembre de 1974.
Això
va ser la base del primer projecte de Lord després de Deep Purple, Paice,
Ashton & Lord, que només va durar un any i van editar un sol disc, Malice
in Wonderland el 1977. Va crear un grup informal d'amics i col·laboradors amb
Ashton, Paice, Bernie Marsden, Boz Burrell i, més endavant, Mick Ralphs i Simon
Kirke de Bad Company, i d'altres. Durant el mateix període, Lord va col·laborar
com a convidat en discos de Maggie Bell, Nazareth i fins i tot l'artista folk
Richard Digance. Apressat per la necessitat de pagar una suma exorbitant
d'impostos quan va tornar al Regne Unit a finals dels 70 (els excessos dels
Purple incloïen un avió privat i una casa a Hollywood que Lord va llogar a
l'actriu Ann-Margret), Lord va unir-se a Whitesnake el nou grup fundat per
l'antic cantant de Deep Purple, David Coverdale, l'agost de 1978 (Paice s'hi va
afegir el 1980 i s'hi va quedar fins a 1982). Whitesnake continuava l'estil que
s'havia presentat a Paice, Ashton & Lord i estava inspirat en el nom i la
portada del disc de 1975 de Lord, Sarabande.
La
tasca de Lord dins de Whatesname estava bàsicament limitada a afegir color (o,
en les seves pròpies paraules, un 'halo') per arrodonir un so blues-rock que ja
tenia dos guitarres solistes, Bernie Marsden i Micky Moody. Va afegir un piano
Yamaha Electric Grand al seu arsenal, i finalment una pila de sintetitzadors
per cortesia de Moog (MiniMoog, Opus, Polymoog) per poder tocar el blues que
calia sovint, i per crear seccions de corda i d'altres efectes. Aquest tipus de
feina és evident en cançons com ara "Here I Go Again", "Wine,
Women and Song", "She's a Woman" i "Till the Day I
Die". Alguns singles van entrar a les llistes britàniques, i Lord, que ja
tenia més de 40 anys, va actuar unes quantes vegades a Top of the Pops entre
1980 i 1983. Més endavant va expressar la seva frustració de ser un empleat mal
pagat. El seu malestar (i les ganes de Coverdale de refer la formació i
baixar-ne l'edat mitjana per atacar el mercat americà) va ajudar a la
reunificació de Deep Purple Mk II el 1984.
L'últim
concert amb Whitesnake de Jon Lord va tenir lloc el 16 d'abril de 1984 al
programa Mandagsborsen de la televisió sueca.
Mentre
estava amb Whitesnake, Lord va tenir l'oportunitat de gravar dos àlbums en
solitari molt diferents. Before I Forget de 1982 constava de 8 cançons força
normals, sense orquestra, algunes de rock convencional i d'altres balades
clàssiques angleses. També van col·laborar-hi alguns dels millors músics
britànics de rock. Lord va utilitzar-hi els sintetitzadors més que mai.
A més,
el productor Patrick Gamble, de la ITV li va encarregar la banda sonora de la
sèrie de 1984 Country Diary of an Edwardian Lady, amb una orquestra dirigida
per Alfred Ralston, i amb una colla de temes suaus i pastorals compostos per
Lord. Va col·laborar com a convidat en discos d'amics seus com George Harrison
(Gone Troppo de 1982), David Gilmour de Pink Floyd (About Face de 1983), Cozy
Powell (Octopus el 1983) i tocant en una adaptació de Wind in the Willows. Va
compondre i produir la banda sonora de la pel·lícula d'acció White Fire (1984).
Lord
va reaparèixer amb Deep Purple el 1984 i el grup va tenir un gran èxit de públic;
la seva gira de 1985 va ser la segona amb més recaptació als Estats Units, i
van fer un concert amb 70.000 espectadors sota la pluja a Knebworth, Anglaterra
el 22 de juny 1985, presentant el disc Perfect Strangers. Tocar amb la
rejovenida formació Mk. II dels Purple (van passar una temporada en una granja
per posar-se tots plegats en forma) i tornar a tocar en directe i a l'estudi
amb Blackmore, li va donar a Lord l'oportunitat de tornar a ser ell mateix. La
seqüència d'obertura en 'rubato' per la primera cançó del disc, "Knocking
at Your Back Door", li va permetre de fer la seva obra més potent en molts
anys, inclosa la cançó "Perfect Strangers". Van seguir més discos de
Deep Purple, de qualitat variada, i cap a finals dels 90, Lord tenia ganes
d'explorar noves vies dins la seva carrera musical.
El
1997, va crear potser la seva obra més personal, Pictured Within, editada el
1998, amb una gira europea per promocionar-la. La mare de Lord, Miriam, havia
mort l'agost de 1995 i el disc reflecteix a tot arreu el dol de Lord. Gravat
principalment a la seva segona casa, la ciutat de Colònia (Alemanya), les
cançons del disc tenen un regust d'Elgarian i alpí a parts iguals. Lord va
signar amb Virgin Classics per editar-la, i potser ho va veure com la primera
etapa abans de plegar de Deep Purple i embarcar-se en una carrera solista menys
prominent i més tranquil·la. Lord es va retirar finalment de Deep Purple en
termes amistosos el 2002, després d'una lesió al genoll que al final no va
requerir cirurgia. Més endavant va dir, "Deixar Deep Purple va ser tan
traumàtic com sempre havia sospitat que seria, i encara més – si
m'entens". Fins i tot hi va dedicar una cançó al seu disc en solitari de
2004, Beyond the Notes, anomenada "De Profundis". El disc es va
gravar a Bonn amb el productor Mario Argandoña entre el juny i juliol de 2004.
Pictured
Within i Beyond the Notes són l'obra més personal de Lord i, en conjunt, tenen
el que potser li manca a la seva obra en solitari anterior, una veu musical
clara que sigui totalment seva. Junts, tots dos discos són peces d'artesania
madures d'un home que està en contacte amb ell mateix i la seva espiritualitat.
Lord va anar fent-se a Europa un lloc i un grup d'afeccionats reduïts però
diferenciats. Va col·laborar amb l'antiga estrella d'ABBA i amiga de la
família, Frida (Anni-Frid Lyngstad) a la cançó de 2004, "The Sun Will
Shine Again" (amb lletra de Sam Brown) i va actuar amb ella per tot
Europa. També va fer concerts per Europa per estrenar la peça orquestral Boom
of the Tingling Strings.
El
2003 també va recuperar el seu llegat R-n-B/blues per gravar un disc de cançons
clàssiques a Sydney, amb Jimmy Barnes, titulat Live in the Basement, de Jon
Lord and the Hoochie Coochie Men, demostrant que era un dels instrumentistes
més eclèctics i amb més talent del rock britànic. El setembre de 2006 va actuar
amb altres estrelles en benefici de l'organització caritativa que dirigia la
dona d'Ian Paice, Jackie (germana bessona de la dona de Lord, Vicky). Lord hi
va tocar amb Paul Weller, Robert Plant, Phil Manzanera, Ian Paice i Bernie
Marsden.
Dues
composicions de Lord, Boom of the Tingling Strings i "Disguises (Suite for
String Orchestra)", es van gravar a Dinamarca el 2006 i es van editar
l'abril de 2008 a EMI Classics, totes dues amb la Symfoniorkester d'Odense,
dirigida per Paul Mann. A més, es va gravar un segon disc de Hoochie Coochie
Men el juliol de 2006 a Londres. Aquest disc, Danger – White Men Dancing, es va
llançar l'octubre de 2007.
El seu
Durham Concerto, encarregat per la Universitat de Durham per les celebracions
del seu 175è aniversari, es va estrenar el 20 d'octubre de 2007 a la catedral
de Durham amb la Royal Liverpool Philharmonic Orchestra, amb Lord tocant
l'orgue Hammond. Va convertir-se en un èxit a l'emissora britànica Classic FM,
juntament amb el seu concert de piano Boom of the Tingling Strings.
Lord
era (gairebé) veí de l'antic Beatle, George Harrison, i va tocar el piano a
l'obra pòstuma de Harrison Brainwashed (2002).
Lord
va publicar el disc To Notice Such Things el 29 de març de 2010. L'obra
principal del disc, del mateix títol, és una suite de sis moviments per flauta
solista, piano i orquestra de corda. El disc estava inspirat i dedicat a la
memòria del gran amic de Lord, Sir John Mortimer, advocat, dramaturg, i
guionista, que havia mort el gener de 2009. El disc va tenir força vendes des
del primer dia del seu llançament. Al cap de sis dies va entrar a les llistes
de música clàssica en el número 4.
Entre
els projectes que tenia entre mans, hi havia un encàrrec per fer un concert per
a orgue Hammond i orquestra, amb parts especials per timbales. La peça havia
d'estrenar-se amb l'Oslo Philharmonic Orchestra amb Tom Vissgren a les timbales
a Oslo, Noruega la primavera de 2012.
Fins
al juliol de 2012, Lord també havia estat treballant amb el nou supergrup
WhoCares, on també hi havia el cantant Ian Gillan de Deep Purple, el guitarra
Tony Iommi de Black Sabbath, el segon guitarra Mikko Lindström de HIM, el baix
Jason Newsted, ex de Metallica i el bateria Nicko McBrain d'Iron Maiden. A
principis de mes, Lord havia cancel·lat una interpretació del seu concert de
Durham a Alemanya per continuar amb el seu tractament mèdic.
El
2011, a Lord li van diagnosticar un càncer de pàncrees. Va morir el 16 de
juliol de 2012, envoltat de la seva família en una clínica de Londres després
d'una embòlia pulmonar.
Enregistraments com a lideren solitari
i orquestrals amb Deep Purple
1969
Concerto for Group and Orchestra (amb Deep Purple)
1971
The Last Rebel (amb Ashton, Gardner & Dyke) – banda sonora de la pel·lícula
1972
Gemini Suite
1974
First of the Big Bands (amb Tony Ashton)
1974
Windows (amb Eberhard Schoener)
1976
Sarabande
1982
Before I Forget
1984
Country Diary of an Edwardian Lady (amb Alfred Ralston) – banda sonora de la
sèrie televisiva
1993
Gemini Suite Live (amb Deep Purple)
1993
First of the Big Bands - BBC Live in Concert 1974 (amb Tony Ashton)
1996
The Best (recopilació)
1998
Pictured Within
2000
In Concert with the London Symphony Orchestra (amb Deep Purple)
2003
Jon Lord With Pictures (documental en DVD)
2004
Beyond The Notes
2004
Beyond The Notes Live (DVD)
2008
Boom of the Tingling Strings
2008
Durham Concerto
2010
To Notice Such Things[11]
2011
Jon Lord Blues Project Live
2011
Jon Lord Live (Bucharest 2009)
2012
Concerto for Group and Orchestra (nova versió gravada en estudi)
Enregistraments amb “Santa Barbara
Machine Head”
1968
Blues Anytime Vol. 3 ("Porcupine Juice", "Albert",
"Rubber Monkey")
1969
An Anthology of British Blues Vol. 2
2002
Pre-Purple People ("Porcupine Juice", "Albert",
"Rubber Monkey")
Enregistraments amb “The Hoochie
Coochie Men”
2003
Live at the Basement
2007
Danger. White Men Dancing
Enregistraments com acompanyant
1964
Kinks (The Kinks, "You Really Got Me")
1967
Sound & Movement (The Leading Figures)
1968
I Shall Be Released/Down in the Flood (Boz Burrell, SP)
1968
Sundragon (Sundragon)
1968
Madena/Standing Still (Anan, SP)
1972
What a Bloody Long Day It's Been (Ashton, Gardner & Dyke, "The Falling
Song" – strings arr.)
1974
Rampant (Nazareth, "Glad When You're Gone", "Shanghai'd in
Shanghai")
1976
Wizard's Convention (Eddie Hardin)
1978
More Than Meets the Eye (Joe Breen)
1979
Commercial Road (Richard Digance)
1979
And About Time Too (Bernie Marsden)
1980
Look at Me Now (Bernie Marsden)
1981
Line-Up (Graham Bonnet, "Don't Stand in the Open")
1982
Gone Troppo (George Harrison, "Circles")
1983
Octopuss (Cozy Powell)
1984
About Face (David Gilmour)
1985
Wind in the Willows (Eddie Hardin)
1986
Detroit Diesel (Alvin Lee, "Ordinary Man", "Let's Go")
1989
Super Drumming Folge 1 & 2 (Pete York)
1990
Rock Aid Armenia – The Earthquake Album ("Smoke on the Water '90")
1990
About Love and Life (Vicki Brown, "We Are One")
1990
April Moon (Sam Brown, "Contradictions")
1990
Pete York Presents Super Drumming Volume 3 ("I Got Rhythm",
"Heavy Ravel", "Gemini – Voice", "Windows")
1992
Cherkazoo & Other Stories (Ian Gillan, archival recordings 1972–74)
1992
Wind in the Willows – A Rock Concert (Eddie Hardin, gravat en directe el 1991,
DVD 2003)
1992
The Drums Are Back (Cozy Powell, "The Rocket", "The Legend Of
The Glass Mountain")
1992
Zoom (Alvin Lee, "Real Life Blues", "Wake Up Moma")
1994
Carnival of Light (Ride, "Moonlight Medicine")
1994
How Does It Feel to Feel (Ride, EP, "Journey to the End of Universe")
1995
Still a Few Pages Left (Hardin & York, "Stuck On You")
2002
Brainwashed (George Harrison, "Brainwashed")
2003
Bluesheart (Miller Anderson, "Help Me", "Runnin' Blues")
2005
Legends of Rock – 50 Jahre Rock (CD/DVD, en directe per la ZDF 2004)
2005
Min Jul (Maria Arredondo, arrangements)
2006
Gillan's Inn (Ian Gillan, "When A Blind Man Cries", "Demon's
Eye", "Smoke On The Water")
2008
Army of One (Espen Lind, "Sweet Love", "The Music Takes You
There")
2009
Endangered Species – Live At Abbey Road 2000 (Tony Ashton & Friends,
CD/DVD)
2009
Childline Rocks 2009 (Ltd. Ed., "Pictured Within", "Child in
Time", "You Keep On Moving")
2010
Stay Tuned (Bernhard Welz, "Child In Time")
2011
Dance (The Smith Quartet, writer of "Zarabanda Solitaria")
2011
Out of My Mind (WhoCares, charity CD single)
2011
The Odyssey, Live (David Bedford, archive performance from 1977)