(John William Coltrane)
Líder de banda, músic de jazz, saxofonista, director
d'orquestra, compositor, cantant
Instruments: Saxòfon tenor, clarinet, saxòfon baríton, saxòfon
alt
Gèneres: Jazz, jazz modal,
Free-jazz, post-bop i hard bop
Naixement:
23 setembre 1926 a Hamlet (Carolina del Nord)
Mort:
17 juliol 1967 a Huntington (Nova York)
Encara que va estar en actiu ja abans de 1955, els seus
millors anys van ser els que van de 1955 a 1967, període en el qual va donar
una nova forma al jazz modern i va influir en generacions de músics. La
quantitat d'enregistraments de Coltrane és sorprenent. En aquells dotze anys
Coltrane va llançar unes cinquanta gravacions com a líder i en va aparéixer a
dotzenes més dirigides per altres músics. Va morir de càncer de fetge a
l'Hospital Huntington, Long Island (Nova York).
Generalment és tingut com un dels músics de jazz més
importants i influents, i a més com un dels pocs innovadors de veritat del saxo
tenor, junt amb Coleman Hawkins, Lester Young o Sonny Rollins, que van canviar
completament les perspectives de l'instrument
Va créixer a High Point, durant una època de segregació
racial. Mentre feia setè grau, va haver de patir les morts de tres familiars
molt propers: va perdre la seua tia, el seu avi i el seu pare. Va ser durant
aquella època que Coltrane va començar a tocar i a practicar obsessivament.
Es va traslladar a Filadèlfia, Pennsilvània el juny de
1943.
Els seus primers anys va estar influït per l'educació
tradicional del Sud dels Estats Units. És potser arran d'aquesta influència que
la importància de la religió va afectar els últims anys de la seua carrera
musical.
Va començar tocant el clarinet, però aviat es va
interessar pel jazz i es va passar al saxo alt. Va ser enrolat a la Marina dels
Estats Units el 1945 i va tornar a la vida civil el 1946. A la darreria dels
anys quaranta va fer feines diverses fins que es va unir a la Big Band de Dizzy
Gillespie el 1949 com saxo alt. Hi va restar fins que la banda es va trencar el
maig de 1950 i es va passar al saxo tenor amb el grup més reduït de Gillespie
fins a l'abril de 1951, quan va tornar cap a Filadèlfia per anar a l'institut.
A principis de 1952, Coltrane es va unir al grup d'Earl
Bostic. El 1953, després de treballar amb Eddie Vinson, es va unir al grup de
Johnny Hodges —que feia un xicotet descans com a membre de l'orquestra de Duke
Ellington — i hi va estar fins a mitjans de 1954.
Tot i que hi ha enregistraments des de 1946, Coltrane va
rebre poc reconeixement fins al 1955. Estava tocant pel seu compte, durant
l'estiu de 1955, quan va ser cridat pel trompetista Miles Davis. Davis, l'èxit
del qual durant els darrers anys quaranta havia estat seguit per uns quants
anys de baixada, era de nou en actiu i estava a punt de formar un quintet. Coltrane
va estar amb la primera edició del grup de Davis des de l'octubre de 1955 fins
a l'abril de 1957 (amb una xicoteta absència), un període durant el qual van
aparéixer discos influents de Davis i els primers senyals de la creixent
habilitat de Coltrane. Aquest primer Quintet clàssic —la millor mostra del qual
són dos enregistraments maratonians fets per al segell Prestige el 1956— es va
desfer a mitjan abril del 1957 en part per culpa de la problemàtica addicció de
Coltrane a l'heroïna. Coltrane aprofitaria molt d'allò que havia après amb
Davis i John Gilmore a l'hora de portar els seus propis grups: permetent als
músics fer solos i improvisar amb les seues pròpies sensibilitats i, al mateix
temps, evitant comprometre el compromís amb el públic i mantenint-se al marge
de la premsa. L'estil de Coltrane en aquell moment era loquaç i els crítics
deien que la seua manera de tocar era enrabiada i aspra. Harry Frost va dir que
els solos de Coltrane eren "ràfegues allargades el doble i notables per la
seua manca de direcció".
Durant la darrera part de 1957 Coltrane va treballar amb
Thelonious Monk al New York's Five Spot, una actuació llegendària. La seua
música durant aquest període mostra una evolució ràpida i tremenda. Això és ben
documentat gràcies als seus enregistraments per a Prestige Records, ja siga com
a sideman (acompanyant) ja siga com a líder. El gener de 1958, després de
deixar l'heroïna i experimentar una epifania espiritual que el portaria a
concentrar-se completament en la seua música, es va tornar a unir a Miles, amb
qui va romandre fins a 1960, normalment tocant en un sextet al costat del
saxofonista alt Cannonball Adderley i el bateria Philly Joe Jones. Durant
aquest temps va participar en enregistraments de Miles Davis com ara els que
van donar lloc a àlbums com Milestones o Kind of Blue. I en va fer els seues
propis, també molt influents (en són exemple Blue Train i Giant Steps).
L'octubre de 1958 el crític de jazz Ira Gitler va
encunyar el terme planxes de so (sheets of sound) per a l'estil únic de
Coltrane durant aquest període amb Davis. La seua manera de tocar era
comprimida, com si el solo sencer passés en uns pocs segons, amb un temps
triple o quàdruple caient en centenars de notes per minut. Cap al final de la
seua estada amb Davis, Coltrane va començar a tocar el saxo soprano, un canvi
poc convencional, si tenim en compte com era de passat de moda aquest
instrument aleshores. El seu interès naix de l'admiració que tenia a Sidney
Bechet i al treball del seu contemporani Steve Lacy. El canvi radical en el seu
estil de tenor després de deixar el grup de Davis va ser degut parcialment a un
problema amb l'embocadura i l'agut dolor a les genives, una altra possible raó
per a prendre el soprano, amb el qual Coltrane, normalment, tocava "més
ràpid".
Coltrane va formar un quartet el 1960. Després d'anar
canviant de músics (Steve Kuhn, Pete Laroca o Billy Higgins) la formació es va
acabar estabilitzant amb el pianista McCoy Tyner, el baixista Steve Davis i el
bateria Elvin Jones. Cap a principis de 1961, Steve Davis va ser reemplaçat per
Reggie Workman. Per la mateixa època, Eric Dolphy es va unir al grup. El
quintet va gravar un famós concert el novembre de 1961 al Village Vanguard
prova de la nova direcció musical presa. Era la música més experimental que mai
no havia tocat fins aleshores. Una música influïda per les ragas de l'Índia, el
nous desenvolupaments del jazz modal i l'expansiu free-jazz.
Durant aquest període, molts crítics veien Coltrane com
un intèrpret interessant i virtuós però una mica estèril. Va ser escridassat
pel públic durant el final de la gira amb Davis. El 1961 la revista Down Beat
el va acusar, junt amb Eric Dolphy, de fer "Anti-Jazz" en un article
que va deixar desconcertats i molestos els músics. Coltrane va reconèixer que
molts dels seus solos del principi eren basats sobretot en idees tècniques. A
més, la manera de tocar de Dolphy, angulosa i irregular, el van fer guanyar una
reputació com a capdavanter de la "New Thing", moviment liderat per
Ornette Coleman, que era també denigrat per alguns músics de jazz.
El 1962 Jimmy Garrison va substituir Workman i a
principis d'any va marxar Eric Dolphy. L'anomenat "Quartet Clàssic"
amb McCoy Tyner, Garrison i Elvin Jones va fer un treball de recerca
espiritual. Coltrane ràpidament va desenvolupar un estil de tenor abrupte, de
vegades espontàniament agressiu que tenia tota la densitat de Giant Steps, però
res de les seues estructures formals. Va ser aquest grup el que va fer el
conegut A Love Supreme el 1964. Després d'acabar el seu contracte amb la
discogràfica Atlantic Records, el maig de 1961 amb l'àlbum Ole, Coltrane s'unia
a la debutant Impulse!.
Les crítiques al quintet amb Eric Dolphy potser van
influir en Coltrane. Comparades amb del radicalisme del Coltrane de 1961 i les
gravacions al Village Vanguard, els discos en estudi de 1962 i 1963 eren molt
més conservadors i accessibles. Va fer un àlbum de balades. I va participar en
col·laboracions amb Duke Ellington i Johnny Hartman. Ballads és un magnífic
exemple de la versatitilitat de Coltrane i de la seua capacitat d'abordar
diverses formes de jazz i alhora mantenir la capacitat de veure les antics
standards d'una altra manera. N'és un exemple It's Easy to Remember. No obstant
això, en concert el quartet va continuar amb els seus plantejaments exploradors
i desafiadors.
Durant els primers anys de la dècada del 1960 Coltrane va
ser influït pels plantejaments modals de Miles Davis, el Free Jazz d'Ornette
Coleman i la música de Ravi Shankar. Moltes d'aquestes influències ja poden
escoltar-se a My Favorite Things, una versió de gairebé 14 minuts del clàssic
de Rogers i Hammerstein i que el 1960 va ser tot un èxit sorpresa. Coltrane va
continuar tocant aquest tema tot al llarg de la resta de la seua carrera, amb
versions cada vegada més abstractes i amb només una semblança a la cançó original
cada vegada més dèbil. L'èxit de Coltrane va ser fenomenal per al món del jazz
de l'època. L'enregistrament d'A Love Supreme el desembre de 1964 va ser un
moment decisiu en la carrera de Coltrane. Era molt més espiriual que no les
gravacions en estudi dels darrers tres anys. De fet, mostrava per primera
vegada l'espiritualitat que caracteritzaria la seua manera de tocar des de 1965
a 1967. La seua concepció —una suite en quatre parts sense interrupcions—
influiria molt en les futures composicions de Coltrane. Hi apareixia també
l'atonalisme de les darreres gravacions free (com ara Ascension). Malgrat el
seu contingut musicalment desafiador, però, l'àlbum va ser tot un èxit
comercial si tenim en compte les vendes de jazz de l'època. N'hi ha un conegut
enregistrament en directe fet després (a Juan-Les-Pins, el juliol de 1965) que
ofereix un contrast interessant amb l'original i alhora mostra com la música de
Coltrane s'havia anat fent més arriscada.
El darrer període musical de Coltrane es caracteritza per
un interès creixent pel free jazz que encetaven músics com ara Cecil Taylor o
Albert Ayler, que el va influir en l'estil del seu darrer període. De fet,
Coltrane va protegir molts joves músics de free jazz (Archie Shepp, posem per
cas) i, baix la seua guia, Impulse! va esdevenir la
companyia capdavantera del free jazz.
Després d'enregistrar A Love Supreme, la influència
d'Ayler es va fer més important. Un seguit d'enregistraments de la primera
meitat de 1965 amb el Quartet Clàssic mostra un Coltrane cada vegada més
abstracte i dissonant. En l'estudi, es va concentrar més en el saxo tenor que
no en el soprano. A més, la resta de membres del quartet responien a la manera
de tocar del líder, fent-ho ells, al seu torn, amb una cada vegada més gran
llibertat. Aquesta evolució pot ser vista resseguint els enregistraments de
l'època: The John Coltrane Quartet Plays, Dear Old Stockholm (tots dos de maig
de 1965), Living Space, Transition (juny de 1965), New Thing at Newport (juliol
de 1965), Sun Ship (agost de 1965) i First Meditations (setembre).
Una vegada Coltrane va anar tan lluny com va poder amb el
Quartet, va començar a augmentar-lo amb altres músics. Ja el juny de 1965 havia
enregistrat Ascension —una llarga peça de 40 minuts que a més dels arriscats
solos, incloïa seccions d'improvisació col·lectiva— amb una dotzena de músics,
entre els quals hi havia Shepp, Pharoah Sanders, Freddie Hubbard, Marion Brown
i John Tchicai. Tot i que va tornar a gravar amb el Quartet durant uns mesos,
Coltrane va acabar invitant Pharoah Sanders a afegir-se a la banda el setembre
de 1965.
D'alguna manera, Sanders era un dels saxofonistes més
agressius de l'època. Coltrane, que acostumava sovint a rebufar com a punt
d'exclamació emocional, es va sentir atret pels solos de Sanders, sovint
autèntiques orgies de revelacions i xiscles basades en aquestes rebufades. Una
influència també important en aquest darrer període va ser John Gilmore,
saxofonista de Sun Ra. Sembla que, després d'escoltar una actuació seua,
Coltrane va dir: "El té. Gilmore té el concepte". Coltrane en va
prendre lliçons d'una manera informal i el seu "Chasin' the 'Trane"
(1961) n'és fortament inspirat.
Cap a la tardor de 1965, Coltrane havia anat augmentant
el seu grup amb Sanders i altres músics de free jazz. Rashied Ali s'hi va
afegir com segon bateria. Afirmant que era incapaç d'escoltar-se per damunt de
dos bateristes, Tyner va abandonar el grup poc després d'enregistrar
Meditations. Elvin Jones se'n va anar a principis de 1966, descontent d'haver
de compartir les funcions de bateria amb Ali. És possible que tots dos
estiguessen en desacord amb la nova direcció musical.
Va ser també el 1965 que Coltrane va començar a consumir
LSD, la qual cosa explicaria la transcendència sublim i "còsmica"
d'aquest darrer període i també la impossibilitat de comprendre'l de molts
oients. Després que Jones i Tyner se'n van anar, Coltrane va muntar un quintet
amb Pharoah Sanders al saxo tenor, Alice Coltrane, la seua nova dona, al piano,
Jimmy Garrison al contrabaix i Rashied Ali a la bateria.
Nat Hentoff va descriure Coltrane i Sanders com parlant
llengües, una interpretació interessant que tenia a veure amb l'educació de
Coltrane al Sud dels Estats Units. Els xiscles, sobretot, poden ser comparats a
les cadències dels predicadors negres als púlpits. Malgrat el radicalisme de la
secció de vent, la rítmica amb Ali i Alice Coltrane tenia un aspecte molt
diferent, més relaxat que quan hi tocaven Jones i Tyner. Aquest grup pot ser
escoltat a molts enregistraments des de 1966. L'any 1967, Coltrane va anar a
l'estudi moltes vegades. Malgrat l'enregistrament amb duo amb Sanders (tots dos
a la flauta) de To be, molts àlbums d'aquella època són amb el Quartet, sense
Sanders (Expression i Stellar Regions) o només amb Ali. Els darrers exemples
d'aquests duos apareixen a l'àlbum Interstellar Space i són considerants el
millor del que Coltrane va enregistrar cap a la fi de la seua carrera.
A hores d'ara, la major part d'oients de casual jazz (i
alguns dels que es descriuen com a músics tradicionalistes, Wynton Marsalis,
posem per cas) consideren aquest darrer període de Coltrane inescoltable.
Tanmateix, molts enregistraments —entre els quals Ascencion, Meditations o el
pòstum Interstellar Space— són generalment considerats obres mestres. Moltes de
les innovacions de Coltrane han estat incorporades pel moviment de jazz fusió,
disminuint, això sí, la càrrega d'enfervoriment espiritual i la seriositat. I
molts guitarristes de rock com Jimi Hendrix prendrien, junt amb el Blues, el
treball de Coltrane com a inspiració.
Coltrane va morir de càncer de fetge a l'Hospital
Huntington, Long Island (Nova York) el 17 de juliol de 1967, a d'edat de 40
anys. Potser el consum abusiu d'alcohol i heroïna en van ser la causa. El 1968
Ayler va declarar en una entrevista que Coltrane estava consultant un sanador
meditatiu hindú i substituint així la medicina occidental. El tractament
convencional podria haver estat inefectiu.
La gran influència de Coltrane en el jazz (ja siga en el
mainstream on l'avant-garde) va començar durant la seua vida i va continuar
creixent després de la seua mort. Ell és una de les influències dominants en
les saxofonistes de jazz de després dels anys seixanta.
Coltrane va ser també un pioner a l'hora de tocar només
acompanyat d'un bateria (primer amb Elvin Jones i després amb Rashied Ali).
El seu fill, Ravi Coltrane, ha continuat les passes del
seu pare i és saxofonista. La seua vídua, Alice Coltrane, va tornar a la música
poc abans de morir, després d'estar-se'n apartada durant dècades.
Enregistraments
com a lider
1957: Dakar - Original Jazz Classics
1957: Coltrane - Original Jazz Classics
1957: Lush Life - Original Jazz Classics
1957: Traneing in - Original Jazz Classics
1957: Blue Train - Blue Note
1957: Cattin` With Coltrane And Quinichette - Original Jazz Classics
1957: Wheelin And Dealin - Original Jazz Classics
1957: The Beliver - Original Jazz Classics
1957: The Last Trane - Original Jazz Classics
1958: Soultrane - Original Jazz Classics
1958: Settin` the Pace - Original Jazz Classics
1958: Black Pearls - Original Jazz Classics
1958: Standard Coltrane - Original Jazz Classics
1958: The Stardust Session - Prestige
1958: Bahia - Original Jazz Classics
1958: Coltrane Time - Blue Note
1958: Blue Trane: John Coltrane Plays The Blues - Prestige
1958: Like Sonny - Roulette
1959: Giant Steps - Atlantic
1959: Coltrane Jazz - Atlantic
1960: The Avant Garde - Atlantic
1960: My Favorite Things - Atlantic
1960: Coltrane`s Sound - Atlantic
1960: Coltrane Plays The blues - Atlantic
1961: Olé - Atlantic
1961: The Best Of John Coltrane - Atlantic
1961: The Heavyweight Champion - Rhino Records
1961: Africa/Brass - Impulse!
1961: The Complete Africa/Brass - Impulse!
1961: Live At The Village Vanguard - Impulse!
1961: Impressions - Impulse!
1961: The Complete Paris Concerts - Magnetic
1961: The Complete Copenhagen Concert - Magnetic
1961: European Impressions - Bandstand
1961: Live In Stockholm - Charly
1961: Coltranology, vols.I & II - Affinity
1961: John Coltrane Quartet With Eric Dolphy - Black Label
1961: John Coltrane Meets Eric Dolphy - Moon
1962: Coltrane - Impulse IMPD
1962: Coltrane - Impulse MCAD
1962: From The Original Master Tapes - Impulse!
1962: Live At Birdland - Charly
1962: The European Tour - Pablo
1962: The Complete Graz Concert vol 1 - Magnetic
1962: The Complete Graz Concert vol 2 - Magnetic
1962: The 1962 Graz Concert. Complete Edition - Jazz Lips
1962: The Complete Stockholm Concert vol 1 - Magnetic
1962: The Complete Stockholm Concert vol 2 - Magnetic
1962: Stockholm` 62 The Complete Second Concert vol 1 - Magnetic
1962: Stockholm` 62 The Complete Second Concert vol 2 - Magnetic
1962: Visit To Scandinavia - Jazz Door
1962: On Stage 1962 - Accord
1962: Promise - Moon
1962: Bye Bye Blackbird - Original Jazz Classics
1962: Ballads - Impulse!
1962: Ev`ry Time We Say Goodbye - Natasha
1962: Live At Birdland And The Half Note - Cool & Blue
1963: Coltrane Live At Birdland - Impulse!
1963: John Coltrane & Johnny Hartman - Impulse!
1963: The Gentle Side Of John Coltrane - Impulse!
1963: The Paris Concert - Original Jazz Classics
1963: 63' The Complete Copenhagen concert vol 1 - Magnetic MRCD
1963: 63' The Complete Copenhagen concert vol 2 - Magnetic MRCD
1963: Live in Stockholm, 1963 - Charly
1963: Afro Blue Impressions - Pablo Live
1963: Newport 63' - Impulse!
1964: Coast to Coast - Moon
1964: Crescent - Impulse!
1964: A Love Supreme - Impulse!
1964: Dear Old Stockholm - Impulse!
1965: The John Coltrane Quartet Plays - Impulse IMPD
1965: The John Coltrane Quartet Plays - Impulse MCAD
1965: The Major Works Of John Coltrane - Impulse!
1965: Ascension - Impulse!
1965: New Thing At Newport - GRD 105
1965: Live In Paris - Charly
1965: Live In Antibes - French Radio Classic Concerts
1965: Live In Antibes 1965 - LeJazz
1965: Love In Paris - LeJazz
1965: A Love Supreme: Live In Concert - Black Label
1965: Live In Paris - Black Label
1965: A Live Supreme - Moon
1965: New York City 65' vol 1 - Magnetic MRCD
1965: New York City 65' vol 2 - Magnetic MRCD
1965: Live In Seatle - Impulse!
1965: Meditations - Impulse!
1966: Live At The Village Vanguard Again - Impulse!
1966: Live In Japan - Impulse!
1966: Stellar Regions - Impulse!
1967: Expression - Impulse!
1967: A John Coltrane Retrospective - Impulse!
1967: One down, one up: Live at the Half Note - Impulse!
1967: The Olatunji Concert: The Last Live Recording - Impulse!
1965: Om (Álbum) - Impulse! (Póstumo -
grabado en el año 1965)
1970: Transition - Impulse! (Póstumo -
grabado en el año 1965)
1971: Sun Ship - Impulse! (Póstumo - grabado
en el año 1965)
1974: Interstellar Space - Impulse! (Póstumo
- grabado en el año 1966)
1977: First Meditations - Impulse! (Póstumo -
grabado en el año 1965)
2019: Blue world - Impulse! [1]
2021: A Love Supreme: Live In Seattle - Impulse!
(Póstumo - grabado en el año 1965)
Enregistraments
amb “Miles Davis”
1955: Miles - Original Jazz Classics
1956: Cookin - Original Jazz Classics
1956: Relaxin - Original Jazz Classics
1956: Workin - Original Jazz Classics
1956: Steamin - Original Jazz Classics
1956: The Complete Prestige Recordings - Prestige!
1956: Round About Midnight - Columbia
1958: Milestones - Columbia
1958: Miles And Coltrane - Columbia
1958: '58 Sessions - Columbia
1958: Compact Jazz/Miles Davis - Phillips
1958: Mostly Miles - Phontastic
1958: Live In New York - Bandstand
1959: Kind Of Blue - Columbia
1960: On Green Dolphin Street - Jazz Door
1960: Live In Zurich - Jazz Unlimited
1960: Miles Davis In Stockholm Complete - Dragon
1961: Some Day My Prince Will Come - Columbia
1961: Circle In The Round - Columbia
Enregistraments
amb “Thelonious Monk”
1957: Thelonious Himself - Original Jazz Classics
1957: Thelonious Monk With John Coltrane - Original Jazz Classics
1957: Monk`s Music - Original Jazz Classics
1958: Live At The Five Spot Discovery - Blue Note
1958: The Complete Riverside Recordings - Riverside
1958: The Complete Blue Note Recordings, vol.2 - Riverside
Enregistraments
amb altres
951: amb Dizzy Gillespie: Dee Gee Days 1951-1952 - Savoy
1954: amb Johnny Hodges: Used To Be Duke - Verve
1956: amb Tadd Dameron: Mating Call - Original Jazz Classics
1956: amb Paul Chambers: Chambers Music - Blue Note
1956: amb Paul Chambers: High Step 1956-1957 - Blue Note Records
1956: amb Paul Chambers: Whims Of Chambers 1956-1957 - Blue Note
Records
1956: amb Elmo Hope: The All Star Sessions - Milestone
1956: amb Elmo Hope: Two Tenors & Informal - Milestone
Records|Prestige|Victor
1956: amb Sonny Rollins: Tenor Madness - Original Jazz Classics
1956: amb Prestige All Stars: Tenor Conclave - Original Jazz Classics
1956: amb Tadd Dameron Quartet: Matting Call - Prestige Records
1957: amb Prestige All Stars: Interplay for two trumpets and two
tenors - Original Jazz Classics
1957: amb Prestige All Stars: The Cats - Original Jazz Classics
1957: amb Prestige All Stars: Dakar - Prestige Records
1957: amb Prestige All Stars: Wheelin' And Dealin' - Prestige Records
1957: amb Oscar Pettiford: Winners`s Circle - Bethlehem
1957: amb Art Blakey: Art Blakey`s Big Band - Bethlehem
1957: amb Sonny Clark: Sonny`s Crib - Blue Note
1957: amb Cecil Taylor: Hard Driving Jazz - Blue Note
1957: amb Johnny Griffin: A Blowing Session - Blue Note
1957: amb Mal Waldron: Mal 2 - Original Jazz Classics
1957: amb Mal Waldron: Interplay For Two Trumpets And Two Tenors -
Prestige Records
1957: amb Mal Waldron: The Dealers - Prestige Records
1957: amb Red Garland: All Morning' Long - Original Jazz Classics
1957: amb Red Garland: Soul Junction - Original Jazz Classics
1957: amb Red Garland: High Pressure - Original Jazz Classics
1957: amb Red Garland: Dig It - Original Jazz Classics
1957: amb Tommy Flanagan: The Cats - Prestige Records
1957: amb Paul Quinichette: Cattin' With John Coltrane - Prestige
Records
1957: amb Sonny Clark Sextet: Sonny's Crib - Blue Note
1957: amb Winners Circle: Winners Circle - Bethlehem
1957: amb Art Blakey: Art Blakey Big Band - Bethlehem
1957: amb Ray Draper: The Ray Draper Quintet featuring John Coltrane -
Original Jazz Classics
1958: amb Ray Draper: A Tuba Jazz - Fresh Sound Records
1958: amb George Russell: New York, N.Y. - Decca
1958: amb Genne Ammons: The Big Sound - Original Jazz Classics
1958: amb Genne Ammons: Groove Blues - Original Jazz Classics
1958: amb Kenny Burrell: Kenny Burrel & John Coltrane - Original
Jazz Classics
1958: amb Wilbur Harden: Jazz Way Out - Savoy
1958: amb Wilbur Harden: Tanganyika Strut - Savoy
1958: amb Wilbur Harden: Dial Africa - Savoy
1958: amb Wilbur Harden: Africa - The Savoy Sessions - Savoy
1958: amb Wilbur Harden: The Complete Savoy Sessions - Savoy
1958: amb Michel Legrand: Le Grand Jazz - Columbia
1958: amb Cecil Taylor: Coltrane Time - United Artists
1958: amb Julian 'Cannonball' Adderley: In Chicago - Mercury Record
1959: amb Miles Davis: Kind of Blue - Columbia Records
1959: amb Cannonball Adderley: Cannonbal
& John Coltrane - Impulse!
1959: amb Milt Jackson: Bags & Trane - Atlantic
1962: amb Duke Ellington: Duke Ellington
& John Coltrane - Impulse!