(Joan Manuel Serrat i Teresa)
Cantautor, músic, compositor i poetacantant
Instruments: Veu i Guitarra
Tipus de veu: Baríton
Gèneres: Pop, trova, poètica i d’autor
Naixement:
27 de desembre de 1943 a Barcelona
Biografia
extreta de la seva pròpia pàgina
https://jmserrat.com/biografia/
Recull
de dades efectuat per Rosa Mª Monclus autora del conte infantil "El Petit
Gegant"
Joan Manuel Serrat Teresa (Barcelona, 1943) és un cantautor,
compositor i poeta català famós tant per la qualitat de les seves lletres, com
per haver musicat a alguns dels principals poetes espanyols i llatinoamericans;
així mateix, per la seva reivindicació de la llengua catalana (és precursor del
moviment "Nova Cançó catalana") i la denúncia de la repressió i
injustícies del règim franquista.
Serrat va néixer i va créixer en un barri obrer de Barcelona envoltat
de personatges variats i de l'ambient del carrer, que van marcar algunes de les
seves lletres. Durant la seva adolescència va començar els seus estudis
d'Enginyeria Agrònoma que compaginava amb la seva afició a la guitarra. Però
era major la seva passió per la música que per la seva professió, motiu pel
qual en acabar els seus estudis va decidir presentar-se a un programa de la
ràdio catalana interpretant les seves primeres cançons.
Gràcies a aquest programa, anomenat “Radioscope”, va rebre la seva
primera oferta de contracte i gravació del seu primer EP, "Una
guitarra" compost per quatre cançons en català: "Una guitarra",
"Ella em deixa", "La mort de l'avi" i "El
mocador" (1965), . A l'any següent va publicar el
seu segon EP, "Ara que tinc vint anys" (1966), amb altres quatre
temes en català: "Ara que tinc vint anys", "Quan arriba el
fred", "El drapaire" i "Sota el ciraré florit".
El músic Francesc Burrull col•labora amb Joan Manuel Serrat des de 1967
signant els arranjaments de l’EP "Cançó de matinada" on figuren els
temes "Cançó de matinada", "Me'n vaig a peu",
"Paraules d’amor" i "Les sabates". En 1967 apareix el
senzill amb els populars temes "La tieta" i "Cançó de
bressol", així com aquest primer disc de llarga durada, l'històric LP en
català "Ara que tinc vint anys" va incloure algunes d'aquestes
cançons, a més de "Balada per a un trobador", "Els vells
amants" i "Els titelles".
"Com ho fa el vent" és el tercer àlbum LP, editat
originalment en 1968 per la companyia discogràfica Edigsa, amb arranjaments i
direcció musical de Ricard Miralles. Les cançons que composen el disc son:
"Com ho fa el vent ", "Paraules d'amor", "La
Carmeta", "De mica en mica", "En qualsevol lloc",
"Saps", "Camí avall", "L'olivera",
"Marta" i "Cançó de matinada".
"La Paloma" és el nom amb el qual es coneix el quart àlbum
LP del cantautor, el primer en llengua castellana, editat en 1969 per la
companyia discogràfica Zafiro/Novola, amb arranjaments i direcció musical de
Ricard Miralles, excepte en tres temes, “El Titiritero”, “Poema de amor” i “Mis
gaviotas” arranjats per a Juan Carlos Calderón. Les cançons components del LP
són : “La Paloma”, “El titiritero”, “Poco antes de que den las diez”, “En
nuestra Casa”, “Manuel”, “Tu nombre me sabe a yerba”, “Poema de amor”, “Balada
de otoño”, “En cualquier lugar” i “Mis gaviotas”
Totes les cançons van ser compostes per Joan Manuel Serrat, excepte el
tema que obre i dona títol a aquest disc de llarga durada: "La
paloma", poema de Rafael Alberti, musicalitzat per Carlos Guastavino en
1941, amb el títol de "Se equivocó la paloma”.
El disc va ser el núm. 1 a tota Espanya i Joan Manuel Serrat va
consolidar la seva fama a tot el país i fora d'ell. Va ser fitxat per a
participar en diverses pel•lícules com a “Palabras de amor” (1968) o “Mi
profesora particular” (1972).
Considerat per a participar en el Festival d'Eurovisió interpretant el
tema “La la la”, cançó composta pel Dúo Dinámico, amb un cert estil poètic
similar al de Serrat. Va començar a preparar-se per al Festival,
de fet, va arribar a gravar dues versions de la cançó a Alemanya. Una en
castellà i una altra en català. A mesura que s'anava acostant la data per al
gran esdeveniment, Joan Manuel Serrat i el seu representant van valorar l'opció
de cantar la cançó íntegrament en català. Mentrestant, la discogràfica Zafiro
va proposar barrejar tots dos idiomes en la cançó. No obstant això, tot va
acabar anant-se'n al trast el 25 de març d'aquest 1968, quan va anunciar que no
anava a cantar al festival perquè el règim franquista li estava impedint cantar
en la seva llengua.
Des de finals dels 60 i principis dels 70, Joan Manuel Serrat va
desenvolupar la seva carrera a Hispanoamèrica després de participar amb gran
èxit en el “Festival Internacional de la Cançó de Vinya de la Mar” amb el tema
“Lucía” i l'IV “Festival Internacional da Canção Popular de Rio de Janeiro” amb
la cançó “Penélope”, amb la qual va guanyar els premis a millor lletra, música
i interpretació. Arran de la repercussió mediàtica adquirida, va realitzar
gires per l'Argentina, Xile i l'Uruguai.
Durant aquests anys, a Argentina, va publicar el disc “Dedicado a
Antonio Machado, Poeta” (1969) amb les
cançons: “Cantares”, “Guitarra del mesón”, “Llanto y coplas”, “La Saeta”, “Del
pasado efímero”, “Españolito”, “A un olmo seco”, “He andado muchos caminos”,”En
Coulliure” i “Parábola”, amb música del mateix Serrat, “Retrato” i “Las moscas”
d’Alberto Cortez. Començant a sofrir els primers vetos de la seva carrera.
Després d'ell va arribar el Sisè disc LP “Mi Niñez” (1970), amb
diversos temes també vetats. Editat per
la companyia discogràfica Zafiro/Novola, amb arranjaments i direcció musical de
Ricard Miralles. Aquest disc també és conegut amb el nom de “Disc blanc” pel
disseny de la seva portada, “Mi Niñez” correspon al nom de la cançó que obre la
gravació, les altres són: “Señora”,”Cuando me vaya”, “Muchacha típica”, “Como
un gorrión”, “…de cartón piedra”, “Los debutantes”,”Fiesta”, “Si la muerte pisa
mi huerto” i “Amigo mio”
En els anys següents publica un dels seus àlbums més rellevants,
“Mediterráneo” (1971), un dels seus discos més emotius i personals que es va
colar ràpidament entre els discos més venuts a Espanya, amb les cançons:
“Mediterráneo”,”Aquellas primeras cosas”,”La mujer que yo quiero”,”Pueblo
blanco”,”Tio Alberto”,”Que va a ser de ti”, “Lucía”,”Vagabundear”,”Barquito de
papel”, i la de León Felipe “Vencidos”. Amb arranjaments de Juan Carlos
Calderón, Gian Piero Reverberi i Antoni Ros-Marbà i amb direcció musical dels
dos primers.
“Miguel Hernández” és el títol del novè àlbum LP que el cantautor va
gravar en 1972 amb la companyia discogràfica Zafiro/Novola. Hi musicalitza
poemes del poeta oriolà Miguel Hernández amb arranjaments de Francesc Burrull.
Totes les lletres són de Miguel Hernández: “Menos tu
vientre”,”Elegía”,“Para la libertad”,”La boca”,”Umbrío por la pena”,”Nanas de
la cebolla”,”Romancillo de mayo”,”El niño yuntero”,”Canción última” i ”Llegó
con tres heridas” Les músiques són autoria de Serrat, a excepció de les
"Nanas de la cebolla", amb música d'Alberto Cortez.
L’LP en català, “Per al meu amic” (1973), un dels més treballats i
acaronats de la seva trajectòria.
Tots els temes amb lletra i música de Joan Manuel Serrat, a excepció
del “Vell”, un poema del poeta Joan Vergés. Les cançons que inclou són:
“Helena”,”Menuda”,”La primera”,”Caminant per l’herba”,”Pare”,”Els
falziots”,”Cançó per a la meva mestra”,”El vell” i “Per al meu amic”
En 1974 aconsegueix que li retirin el veto i participa en un programa de
TVE i en la pel•lícula “La ciutat cremada”. No obstant això, aquest fet no va
evitar que continués declarant-se opositor al règim franquista i participant en
protestes socials que li van causar arrestos i multes. Fins i tot va emetre
unes problemàtiques declaracions en contra del franquisme mentre estava a Mèxic
de gira, motiu pel qual es va veure obligat a exiliar-se al país durant un any
i els seus treballs discogràfics van tornar a ser censurats. Com a protesta
personal compon alguns dels seus temes considerats com més combatius,
aconseguint que altres països sota dictadures com Xile li vetessin l'entrada.
Serrat torna a Espanya l'any 1977, ja finalitzat el règim franquista, incorporant-se
a la vida social amb precaució fins a la promulgació de la llei d'amnistia,
gràcies a la qual va poder reincorporar-se a la seva activitat musical amb
total normalitat.
Des de llavors ha publicat nombrosos i reeixits àlbums com, “En
tránsito” (1981), setzè disc de llarga durada del cantautor, editat per la
companyia discogràfica Ariola.
L'àlbum va ser gravat en els estudis Eurosonic de Madrid al maig de
1981, amb les cançons: “A quien corresponda”, “A Usted”, “Porque la
quería”,”Una de piratas”,”Las malas compañías”,”Esos locos bajitos”,”Uno de mi
calle me ha dicho que tiene un amigo que dice conocer un tipo que un día fue
feliz”,”No hago otra cosa que pensar en ti” i ”Hoy puede ser un gran día”.
Probablement aquest és el disc més polític del cantautor català. Alguns dels
seus temes comporten una càrrega explícita de compromís i crítica social.
“Cada loco con su tema” (1983), és el títol del dissetè disc LP del
cantautor, editat per la companyia discogràfica Ariola. Va comptar amb els
arranjaments i la direcció musical de Ricard Miralles. Tots els temes del disc,
lletra i música, van ser composts per Joan Manuel Serrat: “Cada loco con su
tema”,”El horizonte”,”Algo personal”,”Dejad que cante el muchacho”,”De vez en
cuando la vida”,”Querida”,”Yo me manejo bien con todo el mundo”,”Sinceramente
tuyo” i ”No esperes”. La presentació del qual en el
Lluna Park a l'Argentina va suposar un fet històric i símbol del triomf de la
democràcia al país.
“Bienaventurados” (1987), amb temàtica social i crítica, és el vintè
disc LP del cantautor Joan Manuel Serrat cantat en llengua castellana, editat
per la companyia discogràfica Ariola, amb arranjaments i direcció musical de
Ricard Miralles. Totes les cançons compostes per Joan Manuel Serrat, a excepció
“De los fantasmas del Roxy”, amb lletra conjunta de l'escriptor Juan Marsé i de
Serrat. Les cançons que componen el disc: “Bienaventurados”,”La rana y el
príncipe”,”Los fantasmas del Roxy”,”Llegar a viejo”,” Receta para un filtro de
amor infalible”, “Detrás, está la gente”,”Lecciones de
urbanidad”,”Especialmente en abril” i ”No me importa”.
“Material sensible” (1989), és el vint-i-unè disc LP del cantautor
cantat en llengua catalana, editat per la companyia discogràfica Ariola, amb
arranjaments i direcció musical de Josep Maria Bardagí.
Les cançons compostes per Joan Manuel Serrat: “Barcelona i jo”,”La
lluna”,”Kubala”,”La rosa de l’adéu” i ”Per a construir
un bell somni”, a excepció de “La lluna”, amb lletra de Jaime Sabines i de
Serrat, “Salam Rashid” amb lletra de Joan Barril i de Serrat, i “Malson per
entregues”, amb lletra de Josep Maria Bardagí i de Serrat.
Artistes convidats: Paco de Lucía (guitarra en “Salam Rashid”), Ana
Belén (veu en “Malson per entregues”) i Pedro Iturralde (saxo soprano en “Si no
fos per tu” i clarinets en “En paus”).
“Utopia” (1992), és el vint-i-dosè LP del cantautor Joan Manuel Serrat
cantat en llengua castellana, editat en 1992 per la companyia discogràfica
Ariola, amb arranjaments i direcció musical de Josep Mas "Kitflus", a
excepció de “Juan i José” (Manuel Tejada i Óscar Gómez) i “Utopia” (Joan Albert
Amargós).
Totes les cançons: “Y el amor”,”Toca madera”,”Juan y José”,”Disculpe
el señor”,”El hombre y el agua”,”Mírame y no me toques”,”Pendiente de
ti”,”Maravilla”,”Cuando duerme el rock & roll” i ”Utopia” Compostes per
Joan Manuel Serrat, a excepció de “Maravilla”, amb lletra de Mario Benedetti i
de Serrat. Artistes convidats: Paco de Lucía (guitarra en “Utopia”) i Sole
Giménez (veu en “Pendiente de ti”).
“Nadie es perfecto” (1994), és el títol del vint-i-tresè disc, editat
en 1994 per la discogràfica Ariola, amb arranjaments i direcció musical de
Josep Mas “Kitflus”. El CD conté onze temes: “Niño silvestre”,”Te guste o
no”,”La abuelita de Kundera”,”Benito”,”Entre un hola y un adiós”,”Mensajes de
amor de curso legal”,”La gente va muy bien”,”Por dignidad”,”Historia de
vampiros”,”Desamor” i ”Bendita música”, amb lletra i música de Joan Manuel
Serrat, excepte en els temes “Per dignidad” (José María Fonollosa i J.M.
Serrat) i “Historia de vampiros” (Mario Benedetti i J.M. Serrat). Amb
arranjaments i direcció musical de Josep Mas "Kitflus", excepte en
els temes Benito (Roberto Costa) i “Desamor” (Luiz Claudio Ramos).
Gira 1994-1995: Va realitzar una reeixida gira per Espanya i
Llatinoamèrica presentant les cançons de " Nadie es perfecto",
consolidant la seva presència en els escenaris.
1996 - Commemoració: Llançament de l'àlbum doble "Serrat, 18 a
30", que repassa els seus grans èxits i cançons més emblemàtiques dels
seus primers 30 anys de carrera.
1997-1998: Continuació d'activitats promocionals i concerts. Durant
aquest període, es va mantenir actiu en l'escena musical espanyola, mantenint
el seu estatus com un dels cantautors més influents.
“Sombras de la China” (1998), és el títol del vint-i-sisè disc del
cantautor, editat en 1998 per la discogràfica BMG Ariola, amb arranjaments i
direcció musical de Josep Mas "Kitflus", gravat en els estudis
Zanfonía de Barcelona.
Joan Manuel Serrat és l'autor de tots els temes, lletra i música,
“Sombras de la China”,”Los macarras de la moral”,”Fe de vida”,”Princesa”…
excepte “Mas que a nadie”, sobre un poema de Luis Cernuda, “Secreta mujer”
sobre un poema d'Eduardo Galeano i “La hora del timbre” amb lletra de José Luis
Pérez Mosquera, adaptada per Serrat.
“Versos en la boca” (2002), és el títol del vint-i-vuitè àlbum
d'estudi gravat pel cantautor, amb arranjaments i direcció musical a càrrec de
Ricard Miralles. Va ser llançat al mercat sota el segell discogràfic BMG Music
el 22 d'octubre de 2002 i gravat en l'Estudi PKO de Madrid i en Zanfonía de
Barcelona.
L'autor de música i lletra és Joan Manuel Serrat, “Así en la guerra
como en los celos”,”La bella y el metro”,”Qué sería de mí”,”África”,”Muñeca
rusa”,”Los recuerdos”,”Sin piedad”,”Es caprichoso el azar”… excepte els temes
“De cuando estuve loco” (Tito Muñoz i J.M. Serrat), “La mala racha” (Eduardo
Galeano i J.M. Serrat) i “Senyor de la noche” (Luis García Montero).
“Serrat sinfónico” editat en 2003 per la discogràfica BMG Music. amb temes clàssics del
cançoner de Serrat reinterpretats en clau simfònica, amb arranjaments i
direcció musical de Joan Albert Amargós, gravat amb l'Orquestra Simfònica de
Barcelona i Nacional de Catalunya, i la col•laboració especial al piano de
Ricard Miralles i en percussions de Roger Blavia.
Totes les cançons són de l'autoria de Joan Manuel Serrat, excepte els
temes "Herido de amor" sobre un poema de Federico García Lorca i
"Cantares" (lletra d'Antonio Machado i J.M. Serrat). Al tema “Herido
de amor” li va posar música Serrat perquè fos interpretat per Ana Belén qui ho
va gravar en el seu disc Lorquiana, en aquest Serrat simfònic, el mateix autor
l'interpreta per primera vegada en la seva pròpia veu.
A l'Uruguai, la Cambra Uruguaiana de Productors de Fonogrames (CUD) va
afirmar que el 5 de gener de 2005, l'àlbum va superar les 2000 còpies venudes
en aquest país. Això va permetre que Serrat simfònic sigui certificat disc d'or
en aquest país.
2004: Participa en el projecte “Neruda en el corazón”
“Mô” (2006) és el títol del
vint-i-novè disc en llengua catalana del cantautor Joan Manuel Serrat, editat
per Sony BMG . Les cançons de l’LP: “Mô”,”El teu àngel
de la guarda”,”Perdut en la ciutat”,”Cremant núvols”,”Mala mar”,”Plou al
cor”,”El mal de la tarongina”,”Capgròs”,”Fugir de tu”,”Ja tens l’amor”,”Si
hagués nascut dona” i ”Res al ras”.
Mô és la pronunciació local del nom de Maó, a Menorca. Aquest és un
lloc d'estiueig i inspiració per a Serrat, que amb aquest disc li ret homenatge
musicalment a aquesta terra on tant gaudeix i en la qual té una casa. I
precisament a Maó va iniciar la gira de presentació d'aquest disc que va
realitzar durant l'any 2006. Després de Material sensible (1989) i després de
17 anys, Serrat torna a editar un disc amb cançons originals en català.
2007-2008: Realitza la gira “Dos pájaros de un tiro”, al costat de
Joaquín Sabina, una fita en la seva carrera amb més de 100 concerts
“Hijo de la luz y de la sombra” (2010) és el trentè àlbum d'estudi,
editat en 2010 per la companyia discogràfica Sony Music i basat en poemes de
Miguel Hernández l'any del seu centenari, amb arranjaments i direcció musical
de Joan Albert Amargós.
En la gravació del disc han intervingut entre altres: Joan Albert
Amargós (teclats), Ricard Miralles (piano), David Palau (guitarres), Víctor
Merlo (baix), David Simó (bateria i percussió), Pere Bardagí (violí), Olvido
Llança (violí), Luis Dulzaides (percussió), Antonio Serrano (harmònica), Jaume
Peña (trompeta), Laura Simó (cors), Carme Canela (cors), Jofre Bardagí (cors).
“La orquestra del Titanic” (2012), és un àlbum compost i gravat
conjuntament pels cantautors espanyols Joan Manuel Serrat i Joaquín Sabina,
sent el seu trenta-unè i setzè àlbum d'estudi respectivament. La publicació del
disc va portar als dos cantautors a realitzar una nova gira en conjunt per
diversos països de parla hispana. La gira porta per nom “Dos pájaros
contraatacan”, i el fruit de la mateixa seria un nou CD i DVD en directe gravat
en els concerts dels dies 28 i 29 d'abril de 2012 en l'escenari del Lluna Park
de Buenos Aires, sota el títol “Serrat & Sabina en el Lluna Park”.
Totes les cançons escrites per Joan Manuel Serrat i Joaquín Sabina:
“La orquesta del Titanic”,”Después de los despueses”,” Idiotas, palizas y
calientabraguetas”,”Canción de Navidad”,”Quince o veinte copas”,”Acuérdate de
mí”,”Hoy por ti, mañana por mí”,”Dolent de mena» («Malo por
naturaleza”,”Martínez”,”Cuenta conmigo” i ”Maldito blues”.
En el terreny personal, l'any 2005 va fer pública la seva malaltia,
que requeria de quimioteràpia per a reduir un carcinoma en la bufeta i de la
qual es va recuperar amb normalitat, podent continuar la seva vida professional
amb concerts i gires.
És pare de tres fills, Manuel, fruit de la seva relació amb la model
catalana Mercè Domènech, i María i Candela, del seu matrimoni amb Candela
Tiffón.
Per tota la seva trajectòria ha estat reconegut amb diversos títols
com a “Doctor Honoris Causa” gràcies a la seva contribució a la música i
literatura espanyola, a més del “Grammy Llatí” en 2014 a “Persona de l'any”.
Precisament per tot l'anterior el president del Govern, Pedro Sánchez, li ha
imposat la “Gran Cruz de l'Orde Civil d'Alfons X el Savi”. En 2022, va anunciar
la seva retirada definitiva amb dos concerts de comiat.
En 2024 se li va concedir el “Premi Princesa d'Astúries de les Arts”
per ser, segons el jurat, un artista que "transcendeix la música i es fa
referent cívic, sumant a les lletres de les seves cançons la força de l'himne
col•lectiu amb voluntat universal". I afegia: "En el treball de
Serrat, de profunda arrel mediterrània, es conjumina l'art de la poesia i la
música al servei de la tolerància, els valors compartits, la riquesa de la
diversitat de llengües i cultures, així com un necessari afany de
llibertat".
En el seu barri, li van venir el sobrenom del “Noi del Poble Sec” i el
seu descobridor, el locutor de ràdio Salvador Escamilla, va ser qui va començar
a cridar-li “Nano” i aquest àlies es va fer especialment popular a
Llatinoamèrica.
És un dels cantautors i músics catalans més populars. Es
tracta d'una de les figures més destacades de la cançó moderna tant en llengua
catalana com castellana. La seva obra conté influències d'altres poetes com
Mario Benedetti, Antonio Machado, Miguel Hernández, Rafael Alberti, Federico
García Lorca, Pablo Neruda o León Felipe; així com de gèneres diversos com el
folklore català, la copla andalusa, el tango, el bolero i del cançoner popular
de l'Amèrica Llatina, amb versions de cançons de Violeta Parra i Víctor Jara.
És un dels pioners de la Nova Cançó catalana. Joan Manuel Serrat és conegut
també amb els sobrenoms d'El noi del Poble-sec (el seu barri natal) i el Nano a
l'Argentina. El juny de 2023 fou distingit amb el Premi Nacional de Cultura
(2023)
Joan Manuel Serrat, conegut amb el sobrenom del «noi del
Poble-sec», va néixer en una família obrera d'aquest barri barceloní. El pare,
Josep Serrat, era un anarquista català afiliat a la Confederació Nacional del
Treball (CNT), i la mare, Ángeles Teresa, mestressa de
casa, era filla de Belchite (Saragossa). La seva infantesa i el seu carrer,
Poeta Cabanyes (també el carrer d'infantesa del cantautor Jaume Sisa, cinc anys
més jove), el marquen profundament, i és per això que un gran nombre de les
seves cançons narren la geografia de la Catalunya de la postguerra. La Carmeta,
La tieta i El drapaire, entre altres cançons, descriuen personatges típics del
seu barri.
Mentre cursava els estudis, cantava i aprenia a tocar la
guitarra. L'any 1965 participà en el programa Radioscope —del qual era
presentador Salvador Escamilla— a Ràdio Barcelona, interpretant les seves
primeres cançons. Poc temps després, el van cridar per a oferir-li un contracte
i gravar el primer disc. Serrat va ser un dels pioners de la Nova Cançó
catalana, i formà part d'Els Setze Jutges (amb el número tretze), grup de
cantants en llengua catalana que tenen com a referent els cantautors francesos
(Jacques Brel, Georges Brassens, Léo Ferré…) i que donen una empenta molt
important a la llengua catalana durant la dictadura franquista. El 4 de maig de
1965, pocs dies després d'integrar-sel al grup d'Els Setze Jutges com a membre
número 13, debutà en un teatre, al centre cultural L'Avenç, actual Teatre Joan
Brillas, d'Esplugues de Llobregat, acompanyat de Remei Margarit i Joan Ramon
Bonet.
El 1965 s'edita el seu primer disc, amb quatre cançons:
Una guitarra, dedicada a la guitarra que li havia regalat el pare, Ella em
deixa, la seva primera cançó, La mort de l'avi i El mocador. El 1966 treu el
segon disc amb les cançons Ara que tinc vint anys, Quan arriba el fred, El
drapaire, que esdevingué molt popular, i Sota un cirerer florit, que fou la
primera cançó de Serrat que interpretà una altra cantant: Núria Feliu.
El músic Francesc Burrull col·labora amb Joan Manuel
Serrat des del 1967 signant els arranjaments del tercer disc, que conté Cançó
de matinada, Paraules d'amor, la més coneguda i més cantada per altres
intèrprets, Me'n vaig a peu, una de les seves cançons favorites i Les sabates,
del francès Guy Béart. Aquest disc és el primer en català que obté el número u
en les llistes de vendes a Espanya. L'1 i el 2 d'abril de 1967, Serrat fa els
seus primers recitals al Palau de la Música Catalana. Cadascun dels dos dies hi
canta 13 cançons.
El 1967 apareix també el single amb els populars temes La
tieta i Cançó de bressol, que té una tornada en castellà treta de la cançó
popular aragonesa. El mateix any treu el seu primer disc de llarga durada: Ara
que tinc vint anys. És un disc sobri, amb la majoria de cançons acompanyades
només per una guitarra, on Serrat és presentat ben bé com un joglar. Inclou
algunes de les cançons editades anteriorment, i tres cançons noves: Balada per
a un trobador, Els vells amants i Els titelles. Cal remarcar que en El drapaire
el mot empipant és substituït per emprenyant i donota per bandarra.
El 1968 treu el seu primer disc en castellà, amb les
cançons El titiritero, que es pot considerar la versió castellana de Els
titelles, i Poema de amor. A la caràtula apareix el nom de Juan Manuel Serrat
en lloc de Joan Manuel Serrat. Al cap de poc, s'anuncia que Serrat serà el
representant d'Espanya al Festival d'Eurovisió. Hi havia dues cançons
proposades: El titiritero i La, la, la, de Manuel de la Calva i Ramón Arcusa
(Dúo Dinámico). La cançó escollida fou aquesta darrera, perquè es considerà que
era més «festivalera». El disc surt a la venda acompanyat de Mis gaviotas.
Serrat començà a rebre moltes pressions d'alguns membres de la Nova Cançó i
d'altres sectors catalanistes pel fet de cantar en castellà. Davant aquest
clima de queixes, Edigsa decideix posposar el llançament del seu segon disc de
llarga durada: Cançons tradicionals.
El 8 de març Televisió Espanyola emet un programa
especial titulat Así es... Así canta... Así compone... Joan Manuel Serrat, per
promocionar el nou representant a Eurovisió. Canta quatre temes en català i els
tres que havia gravat en castellà: Cançó de matinada, Paraules d'amor, El
titiritero, Me'n vaig a peu, Mis gaviotas, Poema de amor i Ara que tinc vint
anys.
Després de gravar la cançó en francès, italià i portuguès
(i enregistrar les imatges equivalents als videoclips actuals destinades a
diferents cadenes de televisió europees), el 25 de març s'anuncia que Serrat no
vol anar a Eurovisió si no es canta el La, la, la en català. Sobre aquest fet
hi ha dues versions. La més estesa —que Serrat mai no ha negat— és que el
cantant pretenia cridar l'atenció sobre la situació marginal en la qual es
trobava la llengua catalana. Per altres persones va ser una maniobra publicitària.
Així, segons indica Àngel Casas al seu llibre 45 revoluciones en España, el que
realment va passar és que el seu representant, José María Lasso de la Vega, va
decidir fer un intent perquè el cantant recuperés el seu públic més
catalanista, que anava perdent a poc a poc. Es tractava que durant el festival
Serrat cantés en català un vers de la cançó. L'audaç manager va pensar que la
millor manera d'aconseguir això seria dir que el cantant exigia cantar tota la
lletra en català per arribar més tard —després d'una suposada negociació amb
les autoritats— a un acord que li permetés almenys cantar el vers esperat i
acontentar així l'audiència «de casa». Però aquest pla va fallar. Al règim
franquista no li va agradar gens la idea, i la cançó va ser defensada per
Massiel, que es va endur el primer premi. Serrat va ser castigat amb un
perllongat veto a la ràdio estatal i a la televisió.
Joan Manuel Serrat enregistrà la versió catalana del La,
la, la, amb lletra pròpia, però mai no fou comercialitzada.
El 1968 apareix el disc Cançons tradicionals, harmonitzat
per Antoni Ros-Marbà. La cançó El ball de la civada, que Serrat recupera del
cançoner popular, esdevé molt popular. El mateix any publica un single en
castellà amb les cançons Manuel, forta crítica social del feudalisme que encara
imperava en algunes regions d'Espanya i Poco antes de que den las diez. També
treu un altre single amb les cançons Per Sant Joan, amb música de Juan y
Junior, i la cançó d'amor Marta. En aquest disc Ricard Miralles debuta com a
harmonitzador de les cançons de Serrat.
El 1969 edita l'elapé Com ho fa el vent -del qual
apareixeran diversos singles- que recull les cançons Paraules d'amor, Cançó de
matinada, Marta i set cançons noves. També surt al mercat el seu primer disc de
llarga durada en castellà, on apareix, per primera vegada, una traducció d'una
cançó seva al castellà: En cualquier lugar (En qualsevol lloc). Ambdós discos
són harmonitzats per Ricard Miralles. Fa la primera gira per Sud-amèrica, fet
que més endavant es convertí en un costum. Aquest mateix any va publicar un
àlbum amb poemes d'Antonio Machado titulat Dedicado a Antonio Machado, poeta,
amb el qual assolí un inesperat èxit de vendes malgrat la prohibició que pesava
en contra seva, que fins i tot impedia radiar els seus discos. D'aquest disc
cal destacar les cançons La saeta i Cantares, en la qual ajunta versos de
Machado amb paraules pròpies. El disc també inclou la cançó En Cotlliure, amb
lletra i música de Serrat, on, imitant l'estil del poeta, descriu els darrers
anys de vida de Machado.
El 1970 participa en el Festival de Viña del Mar de Xile,
com a artista convidat, i guanya el Festival de Rio de Janeiro amb la cançó
Penélope, amb música d'August Algueró. Aquest any surt el disc Mi niñez, dues
cançons del qual, Fiesta i Muchacha típica, apareixen mutilades per la censura
franquista. La versió original s'edità a Sud-amèrica. També pertany a aquest
període Edurne, que només fou publicada el 1974, i així i tot no va resistir la
censura. A la fi d'aquest darrer any, les tisores franquistes van llevar
l'expressió "ménage à trois" de la cançó Conillet de vellut, del disc
Serrat 4. A la fi de l'any va participar en la tancada d'intel·lectuals i
artistes al Monestir de Montserrat en senyal de protesta pel procés de Burgos i
en contra de la pena de mort. Allà començà a compondre la cançó Mediterráneo,
la qual, als seus primers esborranys, s'anomenava Amo el mar i també Hijo del
Mediterráneo, cançó composta igual que la resta del disc, entre agost i
novembre de 1970, segons declaracions del mateix Serrat, i a cavall entre
l'hotel Batlle de Calella de Palafrugell, Hondarribia (Guipúscoa), i Cala d'Or
(Mallorca).
El 1971 va editar Mediterráneo, un dels àlbums més
importants. A aquest disc pertany la cançó Aquellas pequeñas cosas, que conté
una de les seves lletres més personals i evocatives. El disc aconsegueix estar
gairebé un any seguit en la llista dels deu discos més venuts a tot Espanya, i
diverses setmanes en el número u, malgrat l'estricta censura. Participa per segona
vegada en el Festival de Viña del Mar, actuant de franc, en suport al govern de
Salvador Allende. L'any següent, treu el disc Miguel Hernández, una musicació
molt treballada i acurada d'una selecció de versos del poeta d'Oriola. El 1973,
publica l'àlbum Per al meu amic, considerat per alguns crítics com un dels més
reeixits de la seva carrera. D'aquest recull cal destacar Helena, cançó d'enyor
d'un amor perdut i Pare, ferma denúncia de la destrucció que sofreix la natura.
Finalment, el 1974 Televisió Espanyola li aixeca la prohibició i ofereix
l'especial A su aire, en el qual interpreta també cançons en català.
El setembre de 1975, a Mèxic, condemna públicament els
darrers afusellaments del franquisme. Això li valgué un any d'exili. A més, tal
com ja havia ocorregut el 1968, els seus treballs van ser retirats i censurats
pel règim. El nou disc Para piel de manzana, acabat d'estrenar, es veié
especialment afectat per aquesta prohibició. Durant l'estada a Mèxic no va
poder compondre cap cançó. De fet, el disc que edità l'any següent és la
finalització d'un procés anterior. Fa una gira amb els seus músics per tot el
territori mexicà amb un autobús batejat com La Gordita i ofereix recitals a
baixos costos. Serrat ha confessat que aquell va ser un període molt dur de la
seva vida, perquè vivia en el constant neguit de no saber si l'endemà tornaria
a la seva terra o no hi podria tornar mai.
Les seves cançons més combatives pertanyen a aquesta
època. Canta peces d'altres cantautors que serveixin per a expressar la postura
de lluita que en aquells moments de precarietat. Existeixen enregistraments no
oficials on Serrat canta Mazúrquica Modérnica, de Violeta Parra, La poesía es
una arma cargada de futuro o La vida no vale nada, entre moltes altres. No pot
fer la gira per tota Llatinoamèrica perquè algunes dictadures, com ara la de
Xile, en la qual governava Augusto Pinochet, li havien negat l'entrada
tàcitament.
El 1977 publica un disc amb poemes de Joan
Salvat-Papasseit titulat Res no és mesquí, amb arranjaments del músic Josep
Maria Bardagí. D'entre tots els temes cal destacar la melodia, molt elaborada,
de la cançó que dona nom al disc. Aquest treball inclou també Cançó per a Joan
Salvat-Papasseit, que ja havia aparegut en l'àlbum Serrat 4. Això ocorre en el marc
d'un retorn a una Espanya indecisa i enrarida després de la mort del dictador
Franco. Ho fa amb por, perquè encara no s'ha promulgat l'amnistia i existeix la
possibilitat que sigui empresonat i jutjat. De tota manera, no passa res, i
Serrat es reincorpora a la vida pública del país. El 1978 grava un disc amb el
títol 1978. Finalment, gràcies a la promulgació de la llei d'amnistia durant el
govern d'Adolfo Suárez, perd la por i participa activament en campanyes
polítiques en favor del PSOE. El 1980, any de la mort del seu pare, edita el
disc Tal com raja.
El 1981 va publicar el disc En tránsito, amb el qual
aconseguí situar-se en el lloc més alt de les llistes espanyoles i donà un aire
madur i renovat a la seva obra. En aquest mateix any retorna a Televisió
Espanyola, en un especial d'una hora, amb el títol Música, maestro. Obre
l'actuació amb Visca l'amor, un poema de Salvat-Papasseit amb música de
Guillermina Motta. El 1983 veu la llum Cada loco con su tema. Fa una gran gira per Sud-amèrica, llevat de Xile, ja que li
és impedida l'entrada a aquest país mitjançant un decret del ministeri de
l'interior del dictador Pinochet.
A l'Argentina, amb la caiguda imminent de la dictadura
autoanomenada Proceso de Reorganización Nacional, el seu recital al Luna Park va
constituir un esdeveniment històric que simbolitzà la victòria de la
democràcia. Aquest mateix any es publicà En directo, un LP doble que contenia
la gira de 1983 per Espanya. Poc abans havia sortit al mercat un vinil il·legal
amb el mateix títol, conegut com a Serrat al Grec. Aquest disc, que recollia
alguns temes interpretats en directe, va ser retirat. Un anunci de compreses
amb la cançó Hoy puede ser un gran dia sense l'autorització expressa del
cantant causa la seva indignació i un conflicte amb el seu representant, que
acaba perdent el seu lloc.
Els anys següents va editar-se Fa vint anys que tinc vint
anys (1984) amb la cançó de denúncia ecològica Plany al mar, i Seria fantàstic,
i El sur también existe (1985), en el qual musica versos del poeta uruguaià
Mario Benedetti. El 1987 surt el disc Bienaventurados, amb la cançó homònima,
que és una crítica a les esglésies cristianes, tant catòliques com protestants,
i Lecciones de urbanidad, on posa en evidència les dictadures que encara es
mantenen. El 1989 treu l'àlbum Material sensible, del qual cal remarcar
Barcelona i jo, Salam Rashid, un al·legat contra el racisme amb la
col·laboració de Paco de Lucía, i Kubala, homenatge a aquest gran futbolista.
És el darrer disc en el qual treballa Josep Maria Bardagí.
El 1996 enregistra un disc doble que és una antologia de
les cançons dels seus companys de la Nova Cançó, amb el títol Banda Sonora d'Un
Temps, d'Un País. Com a cançons pròpies tria Me'n vaig a peu i una versió amb
piano de Paraules d'amor, interpretada el 1969 per Tete Montoliu. És l'últim
disc de Serrat que es publica en format elapé (Ariola, 1996). També el 1996 fa
una gira per Espanya amb Víctor Manuel, Ana Belén i Miguel Ríos, amb
l'espectacle El gusto es nuestro, que va ser dut per diversos països d'Amèrica
el 1997.
El 1998 edita Sombras de la China, amb els arranjaments
de Josep Mas 'Kitflus'. Sobre aquest disc hi ha opinions oposades, perquè
alguns el consideren una nova joia dintre de la seva discografia, i d'altres,
una obra menor. L'any 2000 fa un homenatge a la cançó llatinoamericana amb el
disc Cansiones, signat per Tarrés|Serrat, amb adaptacions de temes populars de
diversos països de Llatinoamèrica, i autors reconeguts com Violeta Parra,
Víctor Jara, Simón Díaz, José Alfredo Jiménez, Enrique Santos Discépolo, entre
d'altres. El mateix any s'edita la seva discografia en format CD.
Serrat inicia el nou segle amb el disc Versos en la boca,
publicat el 2002, en el qual, a més de temes propis, dona veu amb la seva
música als poetes Tito Muñoz, Eduardo Galeano i Luis García Montero. A la fi de
2003 llança al mercat Serrat sinfónico en col·laboració amb l'Orquestra
Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, sota la direcció musical del
mestre Joan Albert Amargós, amb la col·laboració especial de Ricard Miralles al
piano i Roger Blavia a la percussió. En aquesta producció presenta quinze temes
ja coneguts i un de nou, el poema Herido de amor, de Federico García Lorca, que
Serrat havia musicat per a Ana Belén.
El 2004, participa en el projecte Neruda en el corazón,
amb un disc col·lectiu en el qual interpreta el Poema XX de Pablo Neruda, amb
música de Ramón Ayala 'El Mensu'. L'espectacle es va presentar en directe, en
un concert únic, el 5 de juliol de 2004 al Palau Sant Jordi de Barcelona, dintre
la programació del Fòrum Universal de les Cultures 2004. Aquest any El
Periódico de Catalunya li atorgà el premi Català de l'Any en homenatge als seus
quaranta anys de carrera. El mateix any participa en l'Acte institucional de la
Diada Nacional de Catalunya al Parc de la Ciutadella, interpretant Cançó de
bressol. Mentre fa la gira de Versos en la boca es fa córrer la rumor que és
malalt. Però Serrat, davant les preguntes dels periodistes, diu amb humor: «Si
el doctor em demana que deixi el vi, canvio de doctor». El 2005 es fa pública
la notícia de la malaltia. En moltíssims fòrums d'internet apareix una gran
quantitat de salutacions i mostres d'estima cap al cantautor. La seva pàgina
web oficial supera en aquesta època el milió de visites.
Després de la recuperació va emprendre una nova gira
intimista al costat de Ricard Miralles, interpretant els seus temes clàssics
sota el títol Serrat 100x100, una llarguíssima gira amb cent cinquanta concerts
que s'inicia el 6 de maig de 2005 a Valladolid i finalitza el 14 de desembre de
2006 a Sant Sebastià.
El 15 de març de 2006 va rebre el títol de Doctor Honoris
Causa de la Universitat Complutense de Madrid per la seva contribució a la
cultura espanyola i llatinoamericana i per la seva labor per la convivència de
les diferents llengües de l'estat. Deu dies després rebé la Medalla d'Or al
Mèrit en el Treball per la trajectòria professional.
El 18 d'abril de 2006 va publicar el disc Mô, amb cançons
en català. Aquest nom transcriu la manera com els baleàrics pronuncien el
topònim Maó, localitat de Menorca en què el cantant té una casa i passa els
estius. El 27 i 28 d'abril de 2006, a Maó, inicia una gira de quaranta-vuit
concerts de promoció d'aquest disc per Catalunya, València, les Balears i
Madrid. Fa dinou concerts al Teatre Nacional de Catalunya i acaba el quatre
d'octubre a Girona. Després fa una segona sessió de
concerts de la gira Serrat 100x100.
El 2007 és guardonat amb la Medalla d'Honor del Parlament
de Catalunya, en reconeixement de la seva labor en defensa de la llengua i la
cultura catalana com a membre, els anys 60, d'Els Setze Jutges, i és investit
Cavaller de la Legió d'Honor de la República Francesa. El mateix any fa una
gira amb Joaquín Sabina anomenada Dos pájaros de un tiro, que comença el 29 de
juny a Saragossa i acaba el 18 de desembre a Buenos Aires, després de
setanta-un concerts. Serrat hi interpreta les millors cançons del cantant
d'Úbeda, i aquest fa el mateix amb el repertori del Noi del Poble-sec. Dels
concerts fets a Madrid s'enregistra un disc en directe i un DVD, editats el
desembre de 2007 sota el nom de Dos pájaros de un tiro.
El 17 de juny de 2008 va rebre a València el Premi Ovidi
a la trajectòria artística, atorgat pel Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics i
Cantants en Valencià, el qual va agrair tot assegurant sentir-se «emocionat amb
el premi que porta el nom d'un gran amic».
El maig de 2015 l'Arts Santa Mònica li dedicà una
exposició, comissariada per Miquel Jurado, repassant la seva trajectòria
artística amb motiu dels 50 anys de la seva primera actuació en públic, als
estudis de Ràdio Barcelona.
El 2017 assegurà que el Referèndum de l'1O no era
transparent, i que tot i que ell és una persona a favor dels referèndums, en
aquest cas no hi havia les condicions per votar. Amb anterioritat ja havia
assenyalat que no era convenient per a Catalunya independitzar-se d'Espanya.
El novembre de 2021, va anunciar la seva retirada dels
escenaris després d'una gira de comiat prevista el 2022 i titulada "El
vicio de cantar".
El 23 de desembre, després de 70 concerts arreu del món
en el marc de la seva gira musical, va oferir el seu darrer concert al Palau
Sant Jordi de Barcelona davant de 15.000 persones.
Enregistraments
(vinils de llarga durada)
Ara que tinc vint anys (Edigsa,1967)
Cançons tradicionals (Edigsa, 1968)
Com ho fa el vent (Edigsa, 1968)
La paloma (Zafiro/Novola, 1969)
Dedicado a Antonio Machado, poeta (Zafiro/Novola, 1969)
Serrat/4 (Edigsa, 1970)
Mi niñez, també conegut com a Disco blanco (Zafiro/Novola, 1970)
Mediterráneo (Zafiro/Novola, 1971)
Miguel Hernández (Zafiro/Novola, 1972)
Per al meu amic (Edigsa, 1973)
Para vivir, també conegut com a Canción infantil para despertar a una
paloma morena de tres primaveras (Zafiro/Novola, 1974)
Para piel de manzana (Ariola, 1975)
Res no és mesquí (Edigsa, 1977)
1978 (Ariola, 1978)
Antologia Catalana 1966-78 (Edigsa, 1978)
Tal com raja (Ariola, 1980)
En tránsito (Ariola, 1981)
Cada loco con su tema (Ariola, 1983)
Fa vint anys que tinc vint anys (Ariola, 1984)
En directo (Ariola, 1984)
El sur también existe (Ariola, 1985)
Sinceramente teu (amb Maria Bethânia, Raimundo Fagner, Gal Costa,
Caetano Veloso i Toquinho) (Ariola, 1986)
Bienaventurados (Ariola, 1987)
Material sensible (Ariola, 1989)
Utopía (Ariola, 1992)
Nadie es perfecto (Ariola, 1994)
Banda sonora d'un temps, d'un país (Ariola, 1996).
Enregistraments
(cd’s)
El gusto es nuestro (amb Ana Belén, Miguel Ríos i Víctor Manuel)
(Ariola, 1996), publicat en format CD i DVD.
Serrat narrador. Liliana, Historia de Babar y Viaje a la luna
(narracions amb música, Audivis Ibérica, 1997)
Serrat narrador. Liliana, Història de Babar i Viatge a la lluna
(narracions amb música, Audivis Ibérica, 1997)
Sombras de la China (Ariola, 1998)
Cansiones (Ariola, 2000)
Versos en la boca (2002)
Serrat sinfónico (2003)
Mô (2006)
Dos pájaros de un tiro (amb Joaquín Sabina) (2007)
Hijo de la luz y de la sombra (2010)
La orquesta del Titanic (2012), amb Joaquín Sabina.
En el Luna Park cd+dvd (2012), amb Joaquín Sabina.
Antología desordenada (2014)
Enregistraments
(vinils de dues o quatre cançons que contenen temes no pas enregistrats en
d'altres discs)
Ella em deixa, El mocador, La mort de l'avi, Una guitarra (Edigsa,
1965)
Quan arriba el fred, Sota un cirerer florit, Ara que tinc vint anys,
El drapaire (Edigsa, 1966)
Les sabates', Me'n vaig a peu, Cançó de matinada, Paraules d'amor
(Edigsa, 1967)
Per Sant Joan, Marta (Edigsa, 1968)
la
controvertida La, la, la', en totes les seves versions –llevat de la catalana-,
només apareix en discos de dues cançons.
Enregistraments
no pas autoritzats
Platxèria: Un poema de Joan Salvat-Papasseit. No tenim referències de
la data d'enregistrament. Se suposa que és una gravació residual de Res no és
mesquí. Circula per internet.
Al grec: Disc de vinil de caràcter il·legal que circulà per Espanya el
1983.