(Joan Manuel Serrat i Teresa)
cantant
Naixement:
27 de desembre de 1943 a Barcelona
És un dels cantautors i músics catalans més populars. Es
tracta d'una de les figures més destacades de la cançó moderna tant en llengua
catalana com castellana. La seva obra conté influències d'altres poetes com
Mario Benedetti, Antonio Machado, Miguel Hernández, Rafael Alberti, Federico
García Lorca, Pablo Neruda o León Felipe; així com de gèneres diversos com el
folklore català, la copla andalusa, el tango, el bolero i del cançoner popular
de l'Amèrica Llatina, amb versions de cançons de Violeta Parra i Víctor Jara.
És un dels pioners de la Nova Cançó catalana. Joan Manuel Serrat és conegut
també amb els sobrenoms d'El noi del Poble-sec (el seu barri natal) i el Nano a
l'Argentina. El juny de 2023 fou distingit amb el Premi Nacional de Cultura
(2023)
Joan Manuel Serrat, conegut amb el sobrenom del «noi del
Poble-sec», va néixer en una família obrera d'aquest barri barceloní. El pare,
Josep Serrat, era un anarquista català afiliat a la Confederació Nacional del
Treball (CNT), i la mare, Ángeles Teresa, mestressa de
casa, era filla de Belchite (Saragossa). La seva infantesa i el seu carrer,
Poeta Cabanyes (també el carrer d'infantesa del cantautor Jaume Sisa, cinc anys
més jove), el marquen profundament, i és per això que un gran nombre de les
seves cançons narren la geografia de la Catalunya de la postguerra. La Carmeta,
La tieta i El drapaire, entre altres cançons, descriuen personatges típics del
seu barri.
Mentre cursava els estudis, cantava i aprenia a tocar la
guitarra. L'any 1965 participà en el programa Radioscope —del qual era
presentador Salvador Escamilla— a Ràdio Barcelona, interpretant les seves
primeres cançons. Poc temps després, el van cridar per a oferir-li un contracte
i gravar el primer disc. Serrat va ser un dels pioners de la Nova Cançó
catalana, i formà part d'Els Setze Jutges (amb el número tretze), grup de
cantants en llengua catalana que tenen com a referent els cantautors francesos
(Jacques Brel, Georges Brassens, Léo Ferré…) i que donen una empenta molt
important a la llengua catalana durant la dictadura franquista. El 4 de maig de
1965, pocs dies després d'integrar-sel al grup d'Els Setze Jutges com a membre
número 13, debutà en un teatre, al centre cultural L'Avenç, actual Teatre Joan
Brillas, d'Esplugues de Llobregat, acompanyat de Remei Margarit i Joan Ramon
Bonet.
El 1965 s'edita el seu primer disc, amb quatre cançons:
Una guitarra, dedicada a la guitarra que li havia regalat el pare, Ella em deixa,
la seva primera cançó, La mort de l'avi i El mocador. El 1966 treu el segon
disc amb les cançons Ara que tinc vint anys, Quan arriba el fred, El drapaire,
que esdevingué molt popular, i Sota un cirerer florit, que fou la primera cançó
de Serrat que interpretà una altra cantant: Núria Feliu.
El músic Francesc Burrull col·labora amb Joan Manuel
Serrat des del 1967 signant els arranjaments del tercer disc, que conté Cançó
de matinada, Paraules d'amor, la més coneguda i més cantada per altres
intèrprets, Me'n vaig a peu, una de les seves cançons favorites i Les sabates,
del francès Guy Béart. Aquest disc és el primer en català que obté el número u
en les llistes de vendes a Espanya. L'1 i el 2 d'abril de 1967, Serrat fa els
seus primers recitals al Palau de la Música Catalana. Cadascun dels dos dies hi
canta 13 cançons.
El 1967 apareix també el single amb els populars temes La
tieta i Cançó de bressol, que té una tornada en castellà treta de la cançó
popular aragonesa. El mateix any treu el seu primer disc de llarga durada: Ara
que tinc vint anys. És un disc sobri, amb la majoria de cançons acompanyades
només per una guitarra, on Serrat és presentat ben bé com un joglar. Inclou
algunes de les cançons editades anteriorment, i tres cançons noves: Balada per a
un trobador, Els vells amants i Els titelles. Cal remarcar que en El drapaire
el mot empipant és substituït per emprenyant i donota per bandarra.
El 1968 treu el seu primer disc en castellà, amb les
cançons El titiritero, que es pot considerar la versió castellana de Els
titelles, i Poema de amor. A la caràtula apareix el nom de Juan Manuel Serrat
en lloc de Joan Manuel Serrat. Al cap de poc, s'anuncia que Serrat serà el
representant d'Espanya al Festival d'Eurovisió. Hi havia dues cançons
proposades: El titiritero i La, la, la, de Manuel de la Calva i Ramón Arcusa
(Dúo Dinámico). La cançó escollida fou aquesta darrera, perquè es considerà que
era més «festivalera». El disc surt a la venda acompanyat de Mis gaviotas.
Serrat començà a rebre moltes pressions d'alguns membres de la Nova Cançó i
d'altres sectors catalanistes pel fet de cantar en castellà. Davant aquest
clima de queixes, Edigsa decideix posposar el llançament del seu segon disc de
llarga durada: Cançons tradicionals.
El 8 de març Televisió Espanyola emet un programa
especial titulat Así es... Así canta... Así compone... Joan Manuel Serrat, per
promocionar el nou representant a Eurovisió. Canta quatre temes en català i els
tres que havia gravat en castellà: Cançó de matinada, Paraules d'amor, El
titiritero, Me'n vaig a peu, Mis gaviotas, Poema de amor i Ara que tinc vint
anys.
Després de gravar la cançó en francès, italià i portuguès
(i enregistrar les imatges equivalents als videoclips actuals destinades a
diferents cadenes de televisió europees), el 25 de març s'anuncia que Serrat no
vol anar a Eurovisió si no es canta el La, la, la en català. Sobre aquest fet
hi ha dues versions. La més estesa —que Serrat mai no ha negat— és que el
cantant pretenia cridar l'atenció sobre la situació marginal en la qual es
trobava la llengua catalana. Per altres persones va ser una maniobra
publicitària. Així, segons indica Àngel Casas al seu llibre 45 revoluciones en
España, el que realment va passar és que el seu representant, José María Lasso
de la Vega, va decidir fer un intent perquè el cantant recuperés el seu públic
més catalanista, que anava perdent a poc a poc. Es tractava que durant el
festival Serrat cantés en català un vers de la cançó. L'audaç manager va pensar
que la millor manera d'aconseguir això seria dir que el cantant exigia cantar
tota la lletra en català per arribar més tard —després d'una suposada
negociació amb les autoritats— a un acord que li permetés almenys cantar el
vers esperat i acontentar així l'audiència «de casa». Però aquest pla va
fallar. Al règim franquista no li va agradar gens la idea, i la cançó va ser
defensada per Massiel, que es va endur el primer premi. Serrat va ser castigat
amb un perllongat veto a la ràdio estatal i a la televisió.
Joan Manuel Serrat enregistrà la versió catalana del La,
la, la, amb lletra pròpia, però mai no fou comercialitzada.
El 1968 apareix el disc Cançons tradicionals, harmonitzat
per Antoni Ros-Marbà. La cançó El ball de la civada, que Serrat recupera del
cançoner popular, esdevé molt popular. El mateix any publica un single en
castellà amb les cançons Manuel, forta crítica social del feudalisme que encara
imperava en algunes regions d'Espanya i Poco antes de que den las diez. També
treu un altre single amb les cançons Per Sant Joan, amb música de Juan y
Junior, i la cançó d'amor Marta. En aquest disc Ricard Miralles debuta com a
harmonitzador de les cançons de Serrat.
El 1969 edita l'elapé Com ho fa el vent -del qual apareixeran
diversos singles- que recull les cançons Paraules d'amor, Cançó de matinada,
Marta i set cançons noves. També surt al mercat el seu primer disc de llarga
durada en castellà, on apareix, per primera vegada, una traducció d'una cançó
seva al castellà: En cualquier lugar (En qualsevol lloc). Ambdós discos són
harmonitzats per Ricard Miralles. Fa la primera gira per Sud-amèrica, fet que
més endavant es convertí en un costum. Aquest mateix any va publicar un àlbum
amb poemes d'Antonio Machado titulat Dedicado a Antonio Machado, poeta, amb el
qual assolí un inesperat èxit de vendes malgrat la prohibició que pesava en
contra seva, que fins i tot impedia radiar els seus discos. D'aquest disc cal
destacar les cançons La saeta i Cantares, en la qual ajunta versos de Machado
amb paraules pròpies. El disc també inclou la cançó En Cotlliure, amb lletra i
música de Serrat, on, imitant l'estil del poeta, descriu els darrers anys de
vida de Machado.
El 1970 participa en el Festival de Viña del Mar de Xile,
com a artista convidat, i guanya el Festival de Rio de Janeiro amb la cançó
Penélope, amb música d'August Algueró. Aquest any surt el disc Mi niñez, dues
cançons del qual, Fiesta i Muchacha típica, apareixen mutilades per la censura
franquista. La versió original s'edità a Sud-amèrica. També pertany a aquest
període Edurne, que només fou publicada el 1974, i així i tot no va resistir la
censura. A la fi d'aquest darrer any, les tisores franquistes van llevar
l'expressió "ménage à trois" de la cançó Conillet de vellut, del disc
Serrat 4. A la fi de l'any va participar en la tancada d'intel·lectuals i
artistes al Monestir de Montserrat en senyal de protesta pel procés de Burgos i
en contra de la pena de mort. Allà començà a compondre la cançó Mediterráneo,
la qual, als seus primers esborranys, s'anomenava Amo el mar i també Hijo del
Mediterráneo, cançó composta igual que la resta del disc, entre agost i
novembre de 1970, segons declaracions del mateix Serrat, i a cavall entre
l'hotel Batlle de Calella de Palafrugell, Hondarribia (Guipúscoa), i Cala d'Or
(Mallorca).
El 1971 va editar Mediterráneo, un dels àlbums més
importants. A aquest disc pertany la cançó Aquellas pequeñas cosas, que conté
una de les seves lletres més personals i evocatives. El disc aconsegueix estar
gairebé un any seguit en la llista dels deu discos més venuts a tot Espanya, i
diverses setmanes en el número u, malgrat l'estricta censura. Participa per
segona vegada en el Festival de Viña del Mar, actuant de franc, en suport al
govern de Salvador Allende. L'any següent, treu el disc Miguel Hernández, una
musicació molt treballada i acurada d'una selecció de versos del poeta
d'Oriola. El 1973, publica l'àlbum Per al meu amic, considerat per alguns
crítics com un dels més reeixits de la seva carrera. D'aquest recull cal
destacar Helena, cançó d'enyor d'un amor perdut i Pare, ferma denúncia de la
destrucció que sofreix la natura. Finalment, el 1974 Televisió Espanyola li
aixeca la prohibició i ofereix l'especial A su aire, en el qual interpreta
també cançons en català.
El setembre de 1975, a Mèxic, condemna públicament els
darrers afusellaments del franquisme. Això li valgué un any d'exili. A més, tal
com ja havia ocorregut el 1968, els seus treballs van ser retirats i censurats
pel règim. El nou disc Para piel de manzana, acabat d'estrenar, es veié
especialment afectat per aquesta prohibició. Durant l'estada a Mèxic no va
poder compondre cap cançó. De fet, el disc que edità l'any següent és la
finalització d'un procés anterior. Fa una gira amb els seus músics per tot el
territori mexicà amb un autobús batejat com La Gordita i ofereix recitals a
baixos costos. Serrat ha confessat que aquell va ser un període molt dur de la
seva vida, perquè vivia en el constant neguit de no saber si l'endemà tornaria
a la seva terra o no hi podria tornar mai.
Les seves cançons més combatives pertanyen a aquesta
època. Canta peces d'altres cantautors que serveixin per a expressar la postura
de lluita que en aquells moments de precarietat. Existeixen enregistraments no
oficials on Serrat canta Mazúrquica Modérnica, de Violeta Parra, La poesía es
una arma cargada de futuro o La vida no vale nada, entre moltes altres. No pot
fer la gira per tota Llatinoamèrica perquè algunes dictadures, com ara la de
Xile, en la qual governava Augusto Pinochet, li havien negat l'entrada
tàcitament.
El 1977 publica un disc amb poemes de Joan
Salvat-Papasseit titulat Res no és mesquí, amb arranjaments del músic Josep
Maria Bardagí. D'entre tots els temes cal destacar la melodia, molt elaborada, de
la cançó que dona nom al disc. Aquest treball inclou també Cançó per a Joan
Salvat-Papasseit, que ja havia aparegut en l'àlbum Serrat 4. Això ocorre en el
marc d'un retorn a una Espanya indecisa i enrarida després de la mort del
dictador Franco. Ho fa amb por, perquè encara no s'ha promulgat l'amnistia i
existeix la possibilitat que sigui empresonat i jutjat. De tota manera, no
passa res, i Serrat es reincorpora a la vida pública del país. El 1978 grava un
disc amb el títol 1978. Finalment, gràcies a la promulgació de la llei
d'amnistia durant el govern d'Adolfo Suárez, perd la por i participa activament
en campanyes polítiques en favor del PSOE. El 1980, any de la mort del seu
pare, edita el disc Tal com raja.
El 1981 va publicar el disc En tránsito, amb el qual
aconseguí situar-se en el lloc més alt de les llistes espanyoles i donà un aire
madur i renovat a la seva obra. En aquest mateix any retorna a Televisió
Espanyola, en un especial d'una hora, amb el títol Música, maestro. Obre
l'actuació amb Visca l'amor, un poema de Salvat-Papasseit amb música de
Guillermina Motta. El 1983 veu la llum Cada loco con su tema. Fa una gran gira per Sud-amèrica, llevat de Xile, ja que li
és impedida l'entrada a aquest país mitjançant un decret del ministeri de
l'interior del dictador Pinochet.
A l'Argentina, amb la caiguda imminent de la dictadura
autoanomenada Proceso de Reorganización Nacional, el seu recital al Luna Park
va constituir un esdeveniment històric que simbolitzà la victòria de la
democràcia. Aquest mateix any es publicà En directo, un LP doble que contenia
la gira de 1983 per Espanya. Poc abans havia sortit al mercat un vinil il·legal
amb el mateix títol, conegut com a Serrat al Grec. Aquest disc, que recollia
alguns temes interpretats en directe, va ser retirat. Un anunci de compreses
amb la cançó Hoy puede ser un gran dia sense l'autorització expressa del
cantant causa la seva indignació i un conflicte amb el seu representant, que
acaba perdent el seu lloc.
Els anys següents va editar-se Fa vint anys que tinc vint
anys (1984) amb la cançó de denúncia ecològica Plany al mar, i Seria fantàstic,
i El sur también existe (1985), en el qual musica versos del poeta uruguaià
Mario Benedetti. El 1987 surt el disc Bienaventurados, amb la cançó homònima,
que és una crítica a les esglésies cristianes, tant catòliques com protestants,
i Lecciones de urbanidad, on posa en evidència les dictadures que encara es
mantenen. El 1989 treu l'àlbum Material sensible, del qual cal remarcar
Barcelona i jo, Salam Rashid, un al·legat contra el racisme amb la
col·laboració de Paco de Lucía, i Kubala, homenatge a aquest gran futbolista.
És el darrer disc en el qual treballa Josep Maria Bardagí.
El 1996 enregistra un disc doble que és una antologia de
les cançons dels seus companys de la Nova Cançó, amb el títol Banda Sonora d'Un
Temps, d'Un País. Com a cançons pròpies tria Me'n vaig a peu i una versió amb
piano de Paraules d'amor, interpretada el 1969 per Tete Montoliu. És l'últim
disc de Serrat que es publica en format elapé (Ariola, 1996). També el 1996 fa
una gira per Espanya amb Víctor Manuel, Ana Belén i Miguel Ríos, amb
l'espectacle El gusto es nuestro, que va ser dut per diversos països d'Amèrica
el 1997.
El 1998 edita Sombras de la China, amb els arranjaments
de Josep Mas 'Kitflus'. Sobre aquest disc hi ha opinions oposades, perquè
alguns el consideren una nova joia dintre de la seva discografia, i d'altres,
una obra menor. L'any 2000 fa un homenatge a la cançó llatinoamericana amb el
disc Cansiones, signat per Tarrés|Serrat, amb adaptacions de temes populars de
diversos països de Llatinoamèrica, i autors reconeguts com Violeta Parra,
Víctor Jara, Simón Díaz, José Alfredo Jiménez, Enrique Santos Discépolo, entre
d'altres. El mateix any s'edita la seva discografia en format CD.
Serrat inicia el nou segle amb el disc Versos en la boca,
publicat el 2002, en el qual, a més de temes propis, dona veu amb la seva
música als poetes Tito Muñoz, Eduardo Galeano i Luis García Montero. A la fi de
2003 llança al mercat Serrat sinfónico en col·laboració amb l'Orquestra
Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, sota la direcció musical del
mestre Joan Albert Amargós, amb la col·laboració especial de Ricard Miralles al
piano i Roger Blavia a la percussió. En aquesta producció presenta quinze temes
ja coneguts i un de nou, el poema Herido de amor, de Federico García Lorca, que
Serrat havia musicat per a Ana Belén.
El 2004, participa en el projecte Neruda en el corazón,
amb un disc col·lectiu en el qual interpreta el Poema XX de Pablo Neruda, amb
música de Ramón Ayala 'El Mensu'. L'espectacle es va presentar en directe, en
un concert únic, el 5 de juliol de 2004 al Palau Sant Jordi de Barcelona,
dintre la programació del Fòrum Universal de les Cultures 2004. Aquest any El
Periódico de Catalunya li atorgà el premi Català de l'Any en homenatge als seus
quaranta anys de carrera. El mateix any participa en l'Acte institucional de la
Diada Nacional de Catalunya al Parc de la Ciutadella, interpretant Cançó de
bressol. Mentre fa la gira de Versos en la boca es fa córrer la rumor que és
malalt. Però Serrat, davant les preguntes dels periodistes, diu amb humor: «Si
el doctor em demana que deixi el vi, canvio de doctor». El 2005 es fa pública
la notícia de la malaltia. En moltíssims fòrums d'internet apareix una gran
quantitat de salutacions i mostres d'estima cap al cantautor. La seva pàgina
web oficial supera en aquesta època el milió de visites.
Després de la recuperació va emprendre una nova gira
intimista al costat de Ricard Miralles, interpretant els seus temes clàssics
sota el títol Serrat 100x100, una llarguíssima gira amb cent cinquanta concerts
que s'inicia el 6 de maig de 2005 a Valladolid i finalitza el 14 de desembre de
2006 a Sant Sebastià.
El 15 de març de 2006 va rebre el títol de Doctor Honoris
Causa de la Universitat Complutense de Madrid per la seva contribució a la
cultura espanyola i llatinoamericana i per la seva labor per la convivència de
les diferents llengües de l'estat. Deu dies després rebé la Medalla d'Or al
Mèrit en el Treball per la trajectòria professional.
El 18 d'abril de 2006 va publicar el disc Mô, amb cançons
en català. Aquest nom transcriu la manera com els baleàrics pronuncien el
topònim Maó, localitat de Menorca en què el cantant té una casa i passa els
estius. El 27 i 28 d'abril de 2006, a Maó, inicia una gira de quaranta-vuit
concerts de promoció d'aquest disc per Catalunya, València, les Balears i
Madrid. Fa dinou concerts al Teatre Nacional de Catalunya i acaba el quatre
d'octubre a Girona. Després fa una segona sessió de
concerts de la gira Serrat 100x100.
El 2007 és guardonat amb la Medalla d'Honor del Parlament
de Catalunya, en reconeixement de la seva labor en defensa de la llengua i la
cultura catalana com a membre, els anys 60, d'Els Setze Jutges, i és investit
Cavaller de la Legió d'Honor de la República Francesa. El mateix any fa una
gira amb Joaquín Sabina anomenada Dos pájaros de un tiro, que comença el 29 de
juny a Saragossa i acaba el 18 de desembre a Buenos Aires, després de
setanta-un concerts. Serrat hi interpreta les millors cançons del cantant
d'Úbeda, i aquest fa el mateix amb el repertori del Noi del Poble-sec. Dels
concerts fets a Madrid s'enregistra un disc en directe i un DVD, editats el desembre
de 2007 sota el nom de Dos pájaros de un tiro.
El 17 de juny de 2008 va rebre a València el Premi Ovidi
a la trajectòria artística, atorgat pel Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics i
Cantants en Valencià, el qual va agrair tot assegurant sentir-se «emocionat amb
el premi que porta el nom d'un gran amic».
El maig de 2015 l'Arts Santa Mònica li dedicà una
exposició, comissariada per Miquel Jurado, repassant la seva trajectòria
artística amb motiu dels 50 anys de la seva primera actuació en públic, als
estudis de Ràdio Barcelona.
El 2017 assegurà que el Referèndum de l'1O no era
transparent, i que tot i que ell és una persona a favor dels referèndums, en
aquest cas no hi havia les condicions per votar. Amb anterioritat ja havia
assenyalat que no era convenient per a Catalunya independitzar-se d'Espanya.
El novembre de 2021, va anunciar la seva retirada dels
escenaris després d'una gira de comiat prevista el 2022 i titulada "El
vicio de cantar".
El 23 de desembre, després de 70 concerts arreu del món
en el marc de la seva gira musical, va oferir el seu darrer concert al Palau
Sant Jordi de Barcelona davant de 15.000 persones.
Enregistraments
(vinils de llarga durada)
Ara que tinc vint anys (Edigsa,1967)
Cançons tradicionals (Edigsa, 1968)
Com ho fa el vent (Edigsa, 1968)
La paloma (Zafiro/Novola, 1969)
Dedicado a Antonio Machado, poeta (Zafiro/Novola, 1969)
Serrat/4 (Edigsa, 1970)
Mi niñez, també conegut com a Disco blanco (Zafiro/Novola, 1970)
Mediterráneo (Zafiro/Novola, 1971)
Miguel Hernández (Zafiro/Novola, 1972)
Per al meu amic (Edigsa, 1973)
Para vivir, també conegut com a Canción infantil para despertar a una
paloma morena de tres primaveras (Zafiro/Novola, 1974)
Para piel de manzana (Ariola, 1975)
Res no és mesquí (Edigsa, 1977)
1978 (Ariola, 1978)
Antologia Catalana 1966-78 (Edigsa, 1978)
Tal com raja (Ariola, 1980)
En tránsito (Ariola, 1981)
Cada loco con su tema (Ariola, 1983)
Fa vint anys que tinc vint anys (Ariola, 1984)
En directo (Ariola, 1984)
El sur también existe (Ariola, 1985)
Sinceramente teu (amb Maria Bethânia, Raimundo Fagner, Gal Costa,
Caetano Veloso i Toquinho) (Ariola, 1986)
Bienaventurados (Ariola, 1987)
Material sensible (Ariola, 1989)
Utopía (Ariola, 1992)
Nadie es perfecto (Ariola, 1994)
Banda sonora d'un temps, d'un país (Ariola, 1996).
Enregistraments
(cd’s)
El gusto es nuestro (amb Ana Belén, Miguel Ríos i Víctor Manuel)
(Ariola, 1996), publicat en format CD i DVD.
Serrat narrador. Liliana, Historia de Babar y Viaje a la luna
(narracions amb música, Audivis Ibérica, 1997)
Serrat narrador. Liliana, Història de Babar i Viatge a la lluna
(narracions amb música, Audivis Ibérica, 1997)
Sombras de la China (Ariola, 1998)
Cansiones (Ariola, 2000)
Versos en la boca (2002)
Serrat sinfónico (2003)
Mô (2006)
Dos pájaros de un tiro (amb Joaquín Sabina) (2007)
Hijo de la luz y de la sombra (2010)
La orquesta del Titanic (2012), amb Joaquín Sabina.
En el Luna Park cd+dvd (2012), amb Joaquín Sabina.
Antología desordenada (2014)
Enregistraments
(vinils de dues o quatre cançons que contenen temes no pas enregistrats en
d'altres discs)
Ella em deixa, El mocador, La mort de l'avi, Una guitarra (Edigsa,
1965)
Quan arriba el fred, Sota un cirerer florit, Ara que tinc vint anys,
El drapaire (Edigsa, 1966)
Les sabates', Me'n vaig a peu, Cançó de matinada, Paraules d'amor
(Edigsa, 1967)
Per Sant Joan, Marta (Edigsa, 1968)
la
controvertida La, la, la', en totes les seves versions –llevat de la catalana-,
només apareix en discos de dues cançons.
Enregistraments
no pas autoritzats
Platxèria: Un poema de Joan Salvat-Papasseit. No tenim referències de
la data d'enregistrament. Se suposa que és una gravació residual de Res no és
mesquí. Circula per internet.
Al grec: Disc de vinil de caràcter il·legal que circulà per Espanya el
1983.