cantant, compositor
Instruments: Veu,
harmònica, bateria, percussió
Tipus de veu: Tenor
Naixement: 19 de juny de 1945 en
Hounslow (Londres), Anglaterra
La
seva primera influència fou Elvis Presley, i Gillan va engegar i liderar alguns
grups d'abast local a mitjans de la dècada de 1960, i va acabar formant part
d'Episode Six quan en va plegar el cantant original. El seu primer èxit
comercial va ser quan va entrar a Deep Purple el 1969. Va plegar-ne el juny de
1973, després d'haver avisat amb força temps als mànagers. Va passar un temps
breu fora del negoci de la música, i va recuperar la seva carrera musical amb
grups propis com Ian Gillan Band i Gillan, fins que va passar un any fent de
cantant de Black Sabbath el 1983. L'any següent, Deep Purple es va reunificar,
fent amb ells dos àlbums d'èxit nous abans de marxar-ne el 1989. Va tornar al
grup el 1993, i des de llavors n'ha estat el cantant principal.
Apart
de la seva feina principal, actuant amb Deep Purple i altres grups durant les
dècades de 1970 i 1980, va fer de Jesús a la gravació original de l'òpera rock
Jesucrist Superstar d'Andrew Lloyd Webber (1970), va formar part del supergrup
a benefici d'Armènia Rock Aid Armenia, i s'ha implicat en diferents inversions
i empreses, que inclouen un hotel, un fabricant de motos, i estudis de gravació
(Kingsway Studios). Recentment, sense deixar Deep Purple, ha fet concerts en
solitari, i va formar el supergrup WhoCares amb Tony Iommi (de qui es va fer
amic durant la seva curta estada a Black Sabbath), per finançar projectes de
reconstrucció a Armènia.
El
primer grup de Gillan es deia Garth Rockett and the Moonshiners, ell cantava i tocava
la bateria, i el guitarra era Chris Aylmer, que després va treballar amb Bruce
Dickinson. El grup feia versions de Tommy Roe i dels The Shadows. Aviat va
veure que no podia cantar i tocar la bateria alhora, i es va centrar en fer de
cantant. Tocaven sovint al club de joves local. Aviat va canviar a un altre
grup que tocava al mateix lloc, Ronnie and the Hightones, que van canviar de
nom a the Javelins. Feien versions de Sonny Boy Williamson, Chuck Berry, Jerry
Lee Lewis i Little Richard, i van ser dels primers clients de la botiga de Jim
Marshall (que després va crear l'empresa d'amplificadors Marshall). The
Javelins es van dissoldre el març de 1964, quan el guitarra Gordon Fairminer va
plegar per anar al grup que va acabar sent Sweet.
Després
dels Javelins, Gillan va entrar en un grup de soul, Wainwright's Gentlemen, on
hi tocava un altre futur membre de Sweet, el bateria Mick Tucker. Van gravar
algunes cançons, entre elles una versió d'"Ain't That Just Like Me"
dels Hollies. Encara que van actuar en alguns locals populars, no van tenir
èxit, i l'abril de 1965, va decidir entrar a Episode Six, que eren de Hatch
End.
La
mànager d'Episode Six, Gloria Bristow, que treballava per Helmut Gordon (el
primer mànager de The Detours, que després serien the Who), es va posar en
contacte amb Gillan. Va substituir el cantant original del grup, Andy Ross, que
plegava per casar-se. La resta del grup eren la
teclista i cantant Sheila Carter, els guitarres Graham Carter i Tony Lander, el
baix Roger Glover i el bateria Harvey Shields. Gillan considera que Episode Six
va ser el seu primer grup realment professional, i al principi els patrocinava
el DJ Tony Blackburn. Més endavant, a més dels concerts al Regne Unit, Episode
Six també va fer una gira per Alemanya i van arribar a tocar a Beirut, i de
tant en tant sonaven per la ràdio, al BBC Light Programme. Durant la seva època
amb Episode Six, Gillan va començar a compondre cançons amb en Glover,
formant-hi una companyonia que seria duradora. Després d'una gira conflictiva a
Beirut, Shields va deixar el grup i primer va ser substituït per John Kerrison,
i després Mick Underwood. Underwood havia tocant abans a The Outlaws amb
Ritchie Blackmore, i va ser per ell que Ian va conèixer Deep Purple. Cap a
1969, després de publicar nou senzills, cap dels quals va entrar en llistes al
Regne Unit, i considerant que el seu estil de música era massa restrictiu per a
ell, va decidir plegar d'Episode Six.
La
primavera de 1969, Deep Purple havia entrat al top 5 dels Estats Units amb
Hush, però el grup, i sobretot Ritchie Blackmore, Jon Lord i Ian Paice, van
decidir que el seu futur era més aviat al hard rock, en comptes del pop
psicodèlic dels inicis del grup. El juny de 1969, Blackmore, Lord i Paice van
anar a veure l'actuació d'Episode Six en un pub gig i després li van oferir a
Gillan la feina de cantant, preguntant-li de passada si coneixia algun baixista
bo. Com que Glover ja era un compositor amb una experiència considerable, també
el van incorporar al grup. Tots dos foren acceptats el 16 de juny de 1969,
substituint el cantant Rod Evans i el baixista Nick Simper respectivament. La
formació antiga de Deep Purple va continuar fent uns quants concerts fins a
acabar la gira de The Book of Taliesyn. Els mànagers Tony Edwards i John Colletta
van acomiadar Evans i Simper després de l'última actuació d'aquella gira, que
havia estat a Cardiff el 4 de juliol.
Gillan
va actuar per primera vegada amb Deep Purple al Speakeasy, al West End de
Londres el 10 de juliol. Com que el grup només havia assajat algunes setmanes,
van aprofitar antigues cançons instrumentals com "Wring That Neck" i
"Mandrake Root" per omplir el repertori. Com que no tenia clar què
havia de fer, Gillan va trobar un parell de congas a l'escenari, i va decidir
tocar-les durant els trossos instrumentals.
Deep
Purple va continuar assajant al Hanwell Community Centre. Una de les primeres
contribucions de Gillan al grup durant aquests assajos van ser la melodia de la
veu i la lletra de "Child in Time". A Hanwell, el grup va compondre
el que al final seria la major part del disc In Rock durant 1969, encara que el
setembre van tenir una interrupció per interpretar el Concerto for Group and
Orchestra de Lord, una única actuació al Royal Albert Hall amb la Royal
Philharmonic Orchestra. Gillan, igual que Blackmore, no estava gaire content
d'haver d'actuar al concerto, i va escriure la lletra del segon moviment la
mateixa tarda de l'actuació en un tovalló de paper d'un restaurant italià.
El 1970,
Gillan va rebre una trucada de Tim Rice, que li demanava d'interpretar el paper
de Jesús al disc original de Jesucrist Superstar de 1970, perquè l'havia
impressionat amb la seva interpretació de "Child in Time". Després
d'assajar algunes vegades amb Rice i Andrew Lloyd Webber, va gravar tota la
seva contribució en tres hores. Després li van oferir fer de protagonista a
l'adaptació al cine de 1973. Gillan va exigir 250.000 lliures per actuar, i a
més va insistir, contra l'opinió del seu mànager, que tot el grup cobrés perquè
la filmació coincidiria amb una gira programada. Els productors ho van rebutjar
i van donar el paper de Jesús a Ted Neeley, i Gillan va continuar al grup.
Després
de 1971, sobretot després de la publicació de Fireball, Gillan va començar a
perdre la il·lusió amb el ritme de treball del grup, que no havia fet festa des
dels assajos inicials a Hanwell. Va començar a beure, i les relacions entre ell
i la resta del grup van començar a patir, sobretot amb Blackmore. El 6 de novembre
de 1971, es va desmaiar a causa d'una hepatitis mentre esperava per pujar a un
avió a Chicago, cancel·lant la resta de la gira americana.
El
desembre de 1972, després de gravar Machine Head, Made in Japan i l'encara no
publicat Who Do We Think We Are amb Deep Purple, Gillan va decidir finalment
que estava massa cansat. Al contrari d'altres membres del grup, no estava
content amb Made in Japan, i en general no li agradaven els discos en directe.
Preferia anar a l'estudi quan la resta del grup ja havia gravat i acabava les
pistes de fons, sobretot a Who Do We Think We Are, per gravar la veu per
separat. Havia tingut contínuament diferències amb Blackmore, i tenien
desacords habitualment sobre la música, que van culminar quan Gillan va compondre
"Smooth Dancer" sobre ell. Mentre estava de gira a Dayton, Ohio, va
escriure una carta de dimissió per als mànagers del grup, declarant que tenia
la intenció de plegar del grup a partir del 30 de juny de 1973.
Després
de marxar de Deep Purple, Gillan es va retirar de la música per dedicar-se a
diverses iniciatives empresarials que no van reeixeir. Va invertir 300.000
lliures en un hotel a prop d'Oxford. Es va implicar en el projecte de Mantis
Motor Cycles, que va patir l'esfondrament de la indústria motociclista
britànica a mitjans dels anys 70, i al final va fer fallida. En canvi, la seva
inversió a Kingsway Studios, el 1974, va tenir més èxit. Això va permetre-li
fer una actuació en directe al Butterfly Ball el 16 d'octubre de 1974, substituint
Ronnie James Dio a l'últim minut.
El
1975, Gillan va formar la Ian Gillan Band amb Ray Fenwick a la guitarra, el
teclista Mike Moran, que aviat fou substituït per Mickey Lee Soule i després
Colin Towns al teclat, Mark Nauseef a la bateria i John Gustafson al baix. El
seu primer àlbum, Child in Time, es va publicar el juliol de 1976, seguit de
Clear Air Turbulence l'abril de 1977 i Scarabus l'octubre. El so del grup tenia un aspecte clar de jazz-rock que, encara que era el
que interessava a Gillan, no va tenir èxit comercial pel fet que va coincidir
amb l'explosió del punk rock.
Gillan
va fundar llavors un nou grup, anomenat simplement Gillan, quedant-se amb en
Towns (que seria coautor de la majoria de les cançons) i afegint-hi el guitarra
Steve Byrd, el baix John McCoy i el bateria Pete Barnacle. Byrd i Barnacle
foren substituïts aviat per Bernie Tormé i per l'antic company de Gillan a
Episode Six Mick Underwood, quan Gillan va veure Torme tocant amb el seu trio
punk. Aquest grup tenia un so hard rock més potent, i amb la publicació de Mr.
Universe l'octubre de 1979 Ian Gillan va tornar a les llistes d'èxits del Regne
Unit, encara que la discogràfica independent amb qui l'havien publicat –
Acrobat Records – va tancar poc després de la sortida de l'àlbum, fent que
passés a Virgin Records, la discogràfica de Richard Branson.
El
Nadal de 1979 Gillan va rebre la visita de Blackmore, que li va oferir el lloc
de cantant principal a Rainbow. Gillan no va acceptar degut a la menor quantitat
de feina que tenia el grup comparat amb el seu. No obstant, la parella van
arribar a tocar junts durant tres nits al Marquee Club – la primera vegada que
tots dos compartien un escenari des de 1973.
Gillan
va continuar, publicant Glory Road el 1980, que va fer que el grup fes la seva
primera aparició a Top of the Pops. Considerava que l'àlbum era el seu millor
treball des de Machine Head, gairebé una dècada abans. Després del següent
àlbum Future Shock, Torme fou acomiadat després de no presentar-se a Top of the
Pops, i fou substituït per Janick Gers. Gers va tocar als dos àlbums següents
del grup, Double Trouble i Magic.
El
1982 Ian Gillan va anunciar que el grup plegava, perquè tenia un problema a les
cordes vocals i necessitava descansar. La resta del grup, sobretot McCoy i
Towns, no van prendre's bé la desaparició sobtada del grup després de l'èxit de
Magic, i van portar Gillan a judici reclamant royalties.
El
1983, el mànager Don Arden va convidar Gillan a formar un supergrup amb Tony
Iommi, Geezer Butler i Bill Ward, tots ells membres fundadors de Black Sabbath.
Encara que el grup no ho veia clar del tot, el 6 d'abril de 1983, es va
anunciar oficialment que Gillan havia substituït Ronnie James Dio als Sabbath.
El grup va gravar Born Again als Manor Studios a Oxfordshire. Ward recorda que
"no m'agradaven especialment algunes lletres que l'Ian portava i posava a
les cançons. No perquè l'Ian no faci bones lletres ni res d'això; crec que
l'Ian és un intèrpret excel·lent, un gran cantant i sovint crec que les seves
lletres poden ser brillants. Només tinc una diferència personal en el que
m'agrada escoltar a les lletres, i per això em sentia terriblement
desconnectat."
Adduint
problemes de salut, Ward va decidir no fer la gira d'aquell disc, i va ser
substituït per Bev Bevan.
Gillan
s'havia d'aprendre el repertori anterior dels Sabbath, però tenia problemes per
recordar la lletra. La seva solució va ser escriure-les en una carpeta de
plàstic i deixar-la al terra de l'escenari, passant les pàgines amb el peu. La
mala sort va ser que el gel sec de l'escenari li feia impossible de llegir-ho,
de manera que el públic l'anava veient a estones traient el cap amb el micròfon
per cantar unes quantes línies i tornant a desaparèixer sota el gel sec per
llegir la continuació. A més del material de Born Again i cançons antigues dels
Sabbath, el grup solia tocar "Smoke on the Water" de Deep Purple als
bisos. Gillan va decidir que no podia quedar-se a Black Sabbath a llarg termini
i va deixar el grup després de la segona gira per Nord-amèrica.
esprés de la
decepció de Black Sabbath, Gillan va participar en la reunificació de Deep
Purple l'abril de 1984, anunciant el seu retorn al programa de ràdio deTommy
Vance. El grup va assajar a Stowe, Vermont i va gravar l'àlbum Perfect
Strangers fent després una gira amb molt d'èxit. La mateixa formació va fer un
altre disc d'estudi el 1987, The House of Blue Light però Gillan estava
preocupat pel resultat final, declarant "Alguna cosa falta a l'àlbum en
conjunt. No hi sento l'esperit del grup".
Després
va venir el disc en directe Nobody's Perfect el 1988. A més de les cançons en
directe hi havia una nova versió en estudi de l'èxit de 1968 "Hush"
amb Gillan a la veu, per commemorar el vintè aniversari de Deep Purple. (La
versió original de 1968 l'havia cantada Rod Evans). Gillan va manifestar més
endavant que aquell àlbum era "la personificació de totes les coses que
estaven malament amb Purple."
En
contrast amb la seva experiència a Deep Purple els anys 1970, Gillan se sentia
frustrat que el grup ja no treballava prou. Per tal de complir el seu contracte
amb Virgin, va formar un projecte secundari amb Glover, component i gravant
cançons que no lligaven amb l'estil de hard rock propi dels Purple, publicant
l'àlbum Accidentally on Purpose. El 1989, les tensions entre Gillan i Blackmore
havien tornat a manifestar-se, degut al major entusiasme per fer gires del
primer i a diferències sobre la música – la cançó "Mitzi Dupree" de
The House of Blue Light és la demo original perquè Blackmore es va negar a
tornar-la a gravar. Això va culminar quan Blackmore va convocar un assaig sense
Gillan. Després d'una discussió aspra, Glover li va dir a Gillan, "Ian,
aquesta vegada has anat massa lluny", i el van acomiadar.
Gillan,
mentrestant, va formar una nova versió de Garth Rockett and the Moonshiners amb
el teclista Mark Buckle, el baix Keith Mulholland, el bateria Louis Rosenthal i
els guitarristes Harry Shaw i Steve Morris. El grup va fer força actuacions
durant 1989, i va gravar l'àlbum Naked Thunder. Gillan va afirmar després que
no estava satisfet amb l'àlbum. Durant aquesta època, Gillan també va aparèixer
en una nova versió de "Smoke on the Water" amb Rock Aid Armenia, que
era ell mateix amb Bryan Adams, Tony Iommi, David Gilmour, Roger Taylor, Brian
May, Bruce Dickinson i Paul Rodgers fent un disc de beneficència per ajudar
Armènia després del terratrèmol de 1988. Va continuar de gira amb el seu propi
grup, encara que amb alguns canvis en la formació, per tot Europa, Estats Units
i Rússia.
A
petició de Glover, Lord i Paice, que el volien al grup per la gira del 25è
aniversari, Gillan va tornar a Deep Purple el 1992 per gravar l'àlbum The
Battle Rages On. Gillan no estava content amb l'àlbum, perquè ja estava força
acabat amb Joe Lynn Turner, i ell només havia de escriure algunes lletres i
melodies vocals de substitució, que, com era d'esperar, foren criticades per
Blackmore. Blackmore va deixar Deep Purple després de la gira europea per
promocionar l'àlbum el 1993. Gillan i Blackmore van acabar recuperant la seva
relació.
Gillan
estava especialment entusiasmat a continuar després de la marxa de Blackmore, i
després d'una breu etapa amb Joe Satriani, Deep Purple va recluar el
guitarrista dels Dixie Dregs i Kansas Steve Morse. Va insistir a fer canvis al
repertori en directe immediatament, afegint "Maybe I'm a Leo" (que és
el símbol zodiacal de Gillan) i "When a Blind Man Cries", que fins
llavors s'havia tocat molt poc, l'última s'ha convertit en una peça habitual
del repertori des de llavors. Va dir que el seu primer àlbum amb Morse,
Purpendicular, "fou un disc tan important per a Deep Purple que sense ell
[els altres discos] no haurien estat possibles". Continua sent el cantant
principal dels Purple, encara que el grup ha tingut més èxit en les gires que
amb la venda de discos.
Gillan
dona una importància especial a les lletres de Deep Purple i considera que són
la seva feina de composició principal dins del grup. Parlant de la importància
de les lletres, va dir "les paraules han de sonar bé. Han de sonar com un
instrument, han de tenir el valor percussiu correcte". Va descriure les
lletres del disc Bananas de 2003 com a "política, bàsicament".
Encara
que Gillan fa gires regulars amb Deep Purple des de 1994, s'ha implicat en
altres projectes.
El 31
de març de 2006 Gillan va aparèixer al concert d'homenatge a Tommy Vance a
Londres. Anava acompanyat de Roger Glover, Steve Morris, Dean Howard, Michael
Lee Jackson, Harry James, Sim Jones and Richard Cottle.
L'abril
de 2006 Gillan va publicar un projecte CD/multimèdia per documentar els seus 44
anys de carrera anomenat Gillan's Inn. Tony Iommi, Jeff Healey, Joe Satriani,
Dean Howard, a més de membres actuals i anteriors de Deep Purple com Jon Lord,
Roger Glover, Ian Paice, Don Airey i Steve Morse apareixen aquest CD i DVD. El
projecte, produït per Nick Blagona, inclou una selecció regravada de les seves
cançons amb Deep Purple, Black Sabbath i en solitari. Al mateix temps que
Gillan's Inn, Gillan va anunciar que els seus àlbums en solitari amb la Ian
Gillan Band i Gillan dels anys 1970 i 1980 es reeditarien a finals de 2006 i
principis de 2007 per Demon Records.
Gillan
va interpretar la veu a la cançó Eternity del vídeojoc de 2006 Blue Dragon,
compost per Nobuo Uematsu.
Ian
Gillan va cantar en dues cançons del disc d'estudi Danger. White Men Dancing,
de Jon Lord & Hoochie Coochie Men, publicat a finals de 2007. El 2 d'abril
de 2007 Gillan va publicar el DVD Highway Star – A Journey in Rock. El DVD
conté 6 hores de filmacions, entre documentaris i clips musicals. Va continuar
el febrer de 2008 amb un doble àlbum en directe amb Edel Records, Live in
Anaheim amb cançons clàssiques de Gillan i Deep Purple i algunes rareses. El
maig de 2008 se'n va publicar un DVD d'acompanyament.
El 3
de maig de 2008 Ian Gillan va actuar al concert en memòria de Jeff Healey a
Toronto, Canadà. Havia tocat amb ell a Toronto el febrer de 2005. El març de
2009 va publicar un disc d'estudi anomenat One Eye to Morocco.
Durant
la dècada de 2010, Gillan va actuar de tant en tant amb orquestres per Europa,
amb reinterpretacions de cançons de Deep Purple.
Gillan
ha expressat una simpatia especial per Armènia i hi ha mantingut la seva
popularitat des de Rock Aid Armenia el 1989, i per això ha format el supergrup
WhoCares com a projecte secundari a Deep Purple. El 2 d'octubre de 2009, per
celebrar el 20è aniversari de Rock Aid Armenia, Gillan amb Tony Iommi, Geoff
Downes, i l'organitzador del projecte Jon Dee foren rebuts pel Primer Ministre
d'Armènia que els va atorgar l'Orde d'Honor de la república.
El 26
i 27 de març de 2010, a Erevan, Gillan va actuar amb l'Orquestra Filharmònica
Estatal d'Armènia. En una roda de premsa a Erevan el 27 de març, Gillan va dir
que considerava Armènia com a pàtria espiritual.
El
2010, Ian Gillan va trobar-se amb Tony Iommi, Nicko McBrain i Jon Lord, Mikko
Lindström de HIM i Jason Newsted en un estudi de Londres per acabar de gravar
una cançó titulada "Out of my Mind", que es va publicar l'any
següent, i era a benefici d'una escola de música que s'havia de construir a
Gyumri, Armènia, un projecte en què Ian Gillan i d'altres havien estat
treballant des dels seus concerts en solitari de 1990 a Erevan.
Durant
el vol de tornada d'Armènia el 2011, després de rebre tots dos la medalla
Presidencial d'Honor armènia, Gillan i Iommi van decidir crear el projecte
secundari WhoCares per gravacions (i possibles actuacions) dedicades a recollir
diners per causes concretes. El 20 de setembre de 2013 Ian Gillan va participar
en la inauguració de l'Escola de Música Octet a Gyumri. La Diòcesi de l'Est de
l'Església Armènia d'Amèrica va nomenar Ian Gillan com a "Amic dels
Armenis" de 2014 i li va donar el premi a la 112ena Assemblea Diocesana a
Nova York.
El
2010 Ian Gillan va presentar a Polònia un documentari sobre el compositor i
pianista polonès Frédéric Chopin dirigit per Jerzy Szkamruk. Chopin's Story
explica l'ascens del compositor i documenta els seus anys a Polònia. La
pel·lícula ha guanyat alguns premis internacionals, com el de Millor
Documentari al Festival Internacional Tourfilm de Florianópolis, al Brasil. Es
va emetre pel canal polonès Discovery Historia el 21 de juny de 2011. També se
n'ha fet un DVD
Enregistraments amb “Deep Purple”
Concerto
for Group and Orchestra (1969)
Deep
Purple in Rock (1970)
Fireball
(1971)
Machine
Head (1972)
Made
in Japan (1972)
Who
Do We Think We Are (1973)
Perfect
Strangers (1984)
The
House of Blue Light (1987)
The
Battle Rages On (1993)
Purpendicular
(1996)
Abandon
(1998)
Bananas
(2003)
Rapture
of the Deep (2005)
Now
What?! (2013)
Infinite
(2017)
Whoosh!
(2020)
Enregistraments amb “Ian Gillan Band
& Gillan”
Child
in Time (1976)
Clear
Air Turbulence (1977)
Scarabus
(1977)
Live
at the Budokan (1977/1983)
Gillan
(1978)
Mr.
Universe (1979)
Glory
Road (1980)
Future
Shock (1981)
Double
Trouble (live) (1981)
Magic
(1982)
Enregistraments amb “Black Sabbath”
Born
Again (1983)
Enregistraments amb “The Javelins”
Sole Agency
and Representation (1994)
Ian
Gillan and the Javelins (2018)
Enregistraments En solitari
Accidentally
on Purpose (1988, amb Roger Glover)
Naked
Thunder (1990)
Toolbox
(1991)
Dreamcatcher
(1997)
Gillan's
Inn (2006)
Live
in Anaheim (2008)
One
Eye to Morocco (2009)
Enregistraments amb “WhoCares” (conegut també
com a Ian Gillan, Tony Iommi & Friends)
Ian
Gillan & Tony Iommi: WhoCares (2012)