Biografia extreta de https://www.last.fm/es
La llavor del so cubà més autèntic continua escampant-se gràcies a la labor
que realitzen grups com La Família Valera Miranda,
que ha arribat a ser definida com
un veritable tresor
nacional. Els orígens d'aquest curiós clan es remunten a principis d'aquest segle quan Vicente Cutiño, que havia estat coronel de l'exèrcit dels mambises que es
van revoltar contra els espanyols en 1898, en el mateix
batalló del mític heroi de
la independència Antonio Maceo, va rebre una gran suma de diners gràcies a la Llei Platt, per la qual els Estats Units
es comprometia a rescabalar
econòmicament als que havien lluitat contra Espanya. Amb aquests
diners va comprar una finca en la conca del Caut, prop de Manzanillo, a l'Orient cubà, utilitzant la seva casa com a lloc de reunió, de tertúlia i festa. Cutiño, que va viure 125 anys -i va tenir el seu últim fill
als 100!-, era un excel·lent cantant i percussionista, que acompanyava als grups improvisats
que es muntaven a la seva
casa.
Era en aquests anys, precisament,
quan s'estava desenvolupant el Son com un gènere típicament cubà, que recollia influències de les cançons espanyoles (Cutiño era d'origen canari) i dels ritmes africans. Una
amalgama que s'amania amb
unes lletres que parlaven d'emocions, gestes i fets quotidians, alguna cosa que els
va valer als seus intèrprets el qualificatiu de trobadors. I és per això que el Son ha florit en les denominades Cases
de la Trova, escampades per tota la geografia cubana.
Catalina, una de
les filles de Cutiño (i cantant i bongosera d'excepció, a
la qual encara es pot escoltar
en l'avui introbable disc Antologia del so de 1983, recopilat
per Danilo Orozco), és l'àvia
materna de Félix Valera (nascut en 1939), l'actual líder de La Família
Valera Miranda. Tant ella com
la seva àvia paterna Julia
(que també intervé en Antologia
del Son) van viure més de
100 anys i van alimentar la llavor
del Son en el clan familiar. No obstant això, Félix Valera no creu que ells i els seus
descendents puguin arribar
a aquestes edats: "No vivim al ritme del sol ni de les estacions,
viatgem, prenem l'avió … Dubto que ens fem
centenaris com els nostres antecessors".
En l'actualitat, la Família Valera
Miranda té establerta la seva
residència a Santiago de Cuba, reducte
del Son tradicional, i la seva casa, com la vella finca del besavi, continua sent un lloc de trobada per a tertúlies i descàrregues soneras.
Félix Valera, que va lluitar en Sierra Maestra al costat de Fidel Castro, és el
director musical del grup, a més
de la primera veu, guitarrista i tresero.
La seva dona, Carmen Rosa Alarcón, toca les maraques i fa cors. I al costat d'ells, també formen part del grup tres dels seus fills:
Ernesto Valera Alarcón (metge de professió,
que toca bongós i fa cors), Raúl Valera Alarcón (que
toca contrabaix i fa cors)
i Enrique Valera Alarcón, que toca la clau, el tres (amb un toc heretat
del gran Isaac Oviedo) i el quatre (un tres al qual se li afegeix una altra corda doble), amb un estil molt personal, incorporant matisos procedents del jazz, però sense perdre la tradició i l'ortodòxia sonera. A més, és membre
del grup salsero Els
Karachi. I la formació es completa amb un amic de la família, Rádames González, que
toca el quatre i la clau, i
és la segona veu del grup.
A la tradició de La Família Valera
Miranda, que fins a dates recents
només tocava en bodes i festes, es deuen molts grans clàssics
del so cubà, temes immortals
com "Per a tí nengón" (el nengón és un estil típic de la regió de Caut d'on
procedeix la família),
"Ocell bufó", "Va morir Valera en Sant Lluís" (composta per l'àvia
Julia), "Què bufó Bayamo!", "Abur!, paisà" (dedicat als soldats espanyols
que abandonaven Cuba després
de la derrota de 1898) o "Castellà, que bo balla vostè!",
la tornada del qual faria
popular el mític Benny Moré. Al costat
de totes aquestes cançons,
la Família Valera Miranda també inclou
en el seu repertori versions de temes clàssics de Compay Segundo, Lorenzo Hierrezuelo
(company de Compay en el duo Los Compadres), Miguel Matamoros, El Guayabero, Rapindey, Ignacio Piñeiro, Sindo
Garay i altres grans soneros.
El so de La Família Valera Miranda és dolça com
el sucre, i entronca en la definició que el mateix Félix Valera dona del so:
"el so reflecteix la vitalitat
i les ganes de viure del poble
cubà. És calent, ardent i sensual". Escoltant aquest grup de llarga tradició musical, es poden descobrir
les arrels africanes del
Son en el so dels bongós, en la polirítmia
de la clau i en aquest joc que s'estableix entre la veu principal i la resposta que ofereix el cor, habitual al Son montuno
i en tota la tradició vocal africana. El so i el bolero
són els ingredients
fonamentals en la recepta d'aquest grup que fa realitat el conegut lema d'Orient, terra calenta.
Entre els seus últims
discos, destaquen Music from
Orient de Cuba (Nimbus,95),
Cuba: La Família Valera Miranda (Ocora,97) i Canya cremada (Nimbus,97). La seva
popularitat ha anat creixent en els últims anys -sobretot
a França, on han actuat en nombrosos clubs i festivals, i aquest estiu La Família Valera Miranda serà present en els principals festivals europeus de world music, com
Sfinks (Bèlgica), WOMAD-Reading
(Gran Bretanya) i, per descomptat,
Pirineus Sud.
Components
Félix Valera ………………………. veu, guitarra
Carmen Rosa Alarcón ………… maraques, cors
Enrique Valera Alarcón ………. tres, quatre, clau, cors
Raúl Valera Alarcón …………… contrabaix, cors
Ernesto Valera Alarcón ………. bongós, cors
Rádames
González ……………. segona veu, tres, quatre, clau