Eskorbuto va ser un grup de punk
originari de Santurce (Biscaia). Van sorgir el 1980 i han estat una de les
bandes més influents en el panorama del punk en espanyol. Posteriorment a la
seva fundació, i coincidint amb el fenomen contemporani de l'anomenat rock
radical basc, van ser inclosos en aquest gènere. Posteriors declaracions
públiques del grup van mostrar el rebuig a aquesta classificació, reivindicant
la independència musical i la personalitat de la formació.
El grup es va crear en 1980 influenciats
per la repercussió del moviment punk originat al Regne Unit. El nom del grup es
va decidir en un bar, on es van plantejar diferents alternatives, gràcies al
fet que Roberto Moso, cantant de Zarama, els va suggerir «Eskorbuto» a causa de
les «pintes de malalts i aquesta imatge tan estrafolària». El nom els va
agradar immediatament, amb l'afegit que a Santurce, localitat de tradició
marinera, l'escorbut era una malaltia habitual.
La primera formació d'Eskorbuto va
comptar amb Jesús María Expósito López a la guitarra elèctrica, conegut com
Iosu, qui havia estat baixista de la banda de rock Zarama i Juan Manuel Suárez
Fernández, conegut com Jualma, aleshores cantant, juntament amb Roberto Kañas a
la bateria, substituït al cap de poc temps per Gugu i Layky en el baix. El 1981
van fer el seu primer concert en un col·legi del barri de Sant Joan davant d'un
públic que rondava els deu anys.
Durant 1981 i 1982, Eskorbuto realitza
diverses presentacions en petites discoteques, escoles i als carnavals, i a
mitjans de 1982 Layky i Gugu abandonen la banda, i és llavors quan Jualma passa
a ser el baixista del grup i a la bateria entra Pako Galán, qui ja tenia una formació
musical més professional i havia format part de diversos grups durant la dècada
de 1970, entre ells Atlantic i Eskombro. A poc a poc es van donant a conèixer a
través del boca a boca i a diverses pintades.
El 1983, en un viatge a Madrid,
Eskorbuto grava amb Sardi el seu primer material discogràfic: «Molta policia,
poca diversió», un senzill de set minuts amb les cançons «Molta policia, poca
diversió», «Enterrat viu» i «La meva Degeneració», editat per al segell
Spansuls Records.
Estant a Madrid el 2 d'agost de 1983,
la banda passa per un camí a través d'un parc per arribar a casa d'un amic, que
els portaria a registrar la maqueta de forma més elaborada, i en sortir del
parc passen per davant d'una comissaria. Allà mateix, atès el seu aspecte
«sospitós» són interrogats per la policia i aquests els registren fins a trobar
la maqueta gravada. Són detinguts, acusats d'injúries a l'Estat pel contingut
de les lletres de les cançons que portaven (amb temes com E.T.A., Escup a la
bandera i Maleït país Espanya) i se'ls aplica la Llei Antiterrorista. Durant
l'empresonació d'Eskorbuto, de 36 hores de durada, es van sentir abandonats per
alguns esquerra abertzale i pels cossos d'amnistia espanyols. Després de ser
alliberats, tant la premsa espanyola com la basca no dubten a nomenar Eskorbuto
com la banda més «radical» de totes, encara que ells sempre van renegar del
títol.
En 1984 es presenta el seu segon
enregistrament professional, una vegada més feta per Spansuls Records, un disc
compartit amb el grup RIP, el minielepé Zona Especial Nord, en què van incloure
el tema A la merda el País Basc. Això, juntament amb no voler alinear-se amb el
denominat rock radical basc per semblar una etiqueta vinguda de Basc. En
concret, el diari Egin, alineat amb l'esquerra abertzale, va organitzar un
boicot a la banda perquè se'ls prohibís fer concerts al País Basc.
El 1984 decideixen aconseguir un
contracte per gravar el seu primer àlbum complet, però diverses discogràfiques
els van negar cap promoció, fins que Twins Producciones de Madrid (per mitjà de
Javi Lennon) els ofereix gravar a Bilbao un àlbum complet. I així va arribar el
1985 Eskizofrènia, i amb ell van començar a arribar les actuacions fora del
País Basc, ja que a la seva terra tenien poques possibilitats de tocar. A més,
el 1985 van realitzar una aparició al programa de TVE La bola de cristall,
tocant Us enganyen.
Al començament de 1986 treuen el seu
segon àlbum, Anti todo, gravat en els Estudis Tsunami i editat per Discos
Suïcides. Enregistrat en només vint-i-sis hores, aquest és considerat per molts
un dels millors discos de punk fet a Espanya de tots els temps, a més d'un
clàssic. En aquest any també treuen un doble àlbum en directe titulat Impost
revolucionari, sent Eskorbuto un dels primers grups a
editar un àlbum en viu a Espanya, després de Màquina! En directo (1972), Leño en
Directo (1981), Barón al Rojo Vivo (1984). A finals d'aquell mateix any editen
el seu segon EP Ja no quedan mas cojones, Eskorbuto a las elecciones.
El 1987 surt a la llum el seu tercer disc
d'estudi i segon disc doble Los demenciales chicos acelerados,originalment
a Discos Suicidas i mesos més tard a DRO. La banda va vendre dues vegades el mateix màster sense avís a les companyies discogràfiques
(en exclusiva), per la qual cosa l'àlbum surt dues vegades a la venda en sis
mesos, sense que siguin vàlids cap dels contractes amb què estaven vinculats.
Amb la sortida de l'àlbum, molt poques vegades la banda va interpretar en viu
les cançons de Los demenciales... .
Per al 1988 decideixen autoproduir-se
per evitar els conflictes amb les discogràfiques. Així, funden el seu propi
segell discogràfic anomenat Buto Eskor (anagrama d'Eskorbuto) i editen el seu
quart àlbum d'estudi Las más macabras de
las vidas, amb Iosu i Juanma patint ja seriosos problemes de salut a causa de
la seva addicció a l'heroïna.
En 1989, la relació entre els membres
de la banda se'n ressent, sabent els tres que d'Eskorbuto que «només la mort
pot separar-los». Els concerts cada cop són més escassos, quedant molt de temps
lliure per a una creació futura.
Per a l'any 1991, Eskorbuto rep una
proposta per realitzar a Mèxic (primer i únic viatge de la banda a l'estranger)
una gira, on viatjarien sense Iosu a causa del seu estat de salut, sent
reemplaçat per Iñaki Huarte, guitarrista del grup Speed, ja que Juanma era amic
d'aquesta banda. Els concerts van ser programats per al dissabte 13 i diumenge
14 d'abril a l'Ex-Balneari Olímpic de Pantitlán, a la Ciutat de Mèxic, encara
que van ser suspesos a causa de la sobrevenda de les entrades i canviats per al
dissabte 20 (on obriria Rebel'D Punk, Aquelarre i Psicodencia) i el diumenge 21
(on obriria Síndrome Del Punk i Sedición) a l'Arena López Mateos, a Tlalne. Les
presentacions ocasionarien un gran nombre de disturbis i de danys a la
localitat que se saldarien amb quaranta-set ferits i setanta detinguts. Serien,
no obstant, un èxit de públic, actuant davant més de set mil persones.
De tornada de Mèxic i després de tres
setmanes amb Iñaki Huarte, i amb Iosu fora de l'hospital, una vegada més
Eskorbuto es reuneix i decideix gravar un nou àlbum: Demasiados enemigos; el qual
editen a finals de 1991 a través del segell Matraka
Al desembre de 1991, la banda realitza
un espectacle de cap d'any que va ser gravat com a nou projecte en directe,
encara que no conformes amb els resultats, decideixen refer-ho durant
començaments de 1992, però en aquesta etapa és cada vegada més notable el
deteriorament de salut de Iosu, la qual cosa fa que es retiri momentàniament de
la banda una vegada més per descansar del seu estat.
A l'abril d'aquell mateix any,
Eskorbuto fa el seu darrer concert. Va ser a les festes de Matiena. El 31 de
maig Iosu Expósito va morir a Baracaldo a causa de la sida que patia, derivat
de la seva anterior addicció a l'heroïna. Va tenir temps, pocs mesos abans de
morir, de poder gravar un vídeo per al programa "Al dia" de la cadena
Euskal Telebista (ETB), en què narrava de manera esgarrifosa i honesta la seva
experiència amb les drogues, aconsellant a tots (sobretot, als més joves) que
no entressin mai en aquest món i destruïssin el seu futur. Aquest vídeo, que
avui es pot trobar amb facilitat a Internet, té per títol "Iosu Expósito,
sota el cavall".
Després de la mort d'Iosu, Juanma i
Pako Galán decideixen continuar amb Eskorbuto amb Urko Igartiburu com a nou
guitarrista, amb qui comencen a assajar els divendres de cada setmana un nou
projecte, però Juanma va morir el 9 d'octubre de 1992 després d'anys
d'addiccions juntament amb una endocarditis que patia.
L'últim concert que va fer Eskorbuto va
ser a Matiena, un petit poble de Biscaia sota la contractació de la comissió de
festes, encarregada d'un grup de joves del barri; el contracte queda signat per
Iosu de Txalupa i José Ignacio Delgado com a darrer contracte signat en vida
pels «autèntics» Eskorbuto, el 30 d'abril de 1992.
Després de la mort gairebé simultània
de Iosu i Juanma, Pako Galán va anunciar el 1993 que continuaria amb la banda.
Això va generar nombroses crítiques i un dels episodis més controvertits del grup.
Va decidir seguir amb el grup malgrat la mort dels dos membres fundadors, cosa
que li retreuen molts dels seguidors del grup. Responent Pako que «Eskorbuto fa
el que li surt dels collons, mai no comptem amb ningú per als nostres projectes
o fracassos. No necessitem res de ningú, res de tu i res del rock. Eskorbut va
néixer per morir protestant». També, que «abandonar Eskorbut en aquests moments
seria una clara victòria per als nostres enemics... i això mai!».
Durant 1993, Pako Galán comença a
gravar amb Iñaki Gato en baix i Urko Igartiburu i Garlopa en guitarres el
projecte original que havien començat amb Jualma. El resultat culmina amb Aki
No Keda Ni Déu, publicat en 1994, amb cançons que havien compost Pako i Juanma
durant 1992. Urko Igartiburu decideix no seguir aportant més per a la banda,
sent reemplaçat per Sergio Kalaña com a cantant fix, i els baixos queden a
càrrec de Miguel Ángel Manjón i Alik Kalaña, reemplaçant Iñaki Gato, i amb aquesta
formació registren l'àlbum Kalaña el 1996 per a Discos Suïcides.
El 1998, la banda edita per al segell
Solco el disc Dekadencia, gravat amb Sergio Kalaña a la veu, Alik Kalaña (qui
després es va retirar), Garlopa i Miguel Ángel Manjón. Est va ser l'últim
llançament discogràfic d'Eskorbuto. Ni aquest ni el disc anterior havien
quallat entre el públic, portant a la dissolució de la banda.
Eskorbuto sorgeix a inicis dels anys 80
a Santurce, una localitat obrera del marge esquerre del Nervión. Era l'època de
la reconversió industrial, que va derivar en el tancament de nombroses indústries,
elevant la taxa d'atur i deixant una situació econòmica molt dolenta. A aquests
greus problemes econòmics que afrontava el País Basc cal sumar-los la repressió
policial i un fort consum de drogues. També cal comptar amb el conflicte contra
la central nuclear de Lemóniz 1972 i 1984.
La violència política al País Basc, que
va arribar al seu zenit el 1980, any en què ETA va matar més de cent persones.
Van arribar a existir simultàniament tres grups violents al País Basc d'aquells
anys (ETAm, ETApm i Comandos Autònoms Anticapitalistes). Va aparèixer a més una
forta violència policial extralegal (Batalló Basc Espanyol, Triple A i els
GAL). També cal ressenyar l'intent de cop d'Estat del 23 de febrer de 1981
(23-F). Estrofes com «tant plom malbaratat en cossos innecessaris» o «i els
vells militars voldran guanyar la seva última guerra» són incomprensibles sense
aquest context.
En aquest context, Eskorbuto va posar
lletra i música al «sentiment de desarrelament» d’una generació que estava en
un «món en descomposició, violent, que no oferia un futur desitjable».
Eskorbuto mai va destacar per la seva
habilitat musical. No obstant, sí que van saber compondre temes que no van
trigar a convertir-se en himnes de l'època, com ara «Mucha policia, poca
diversión» o «Historia triste». Les seves lletres eren plenes de ràbia i
contingut social. Va ser un grup molt polèmic, estimat per molts i odiat per
altres. Mai no es van alinear políticament amb cap ideologia, arribant a
afirmar que «el rock no té pàtria, ni tan sols la basca».
No van tenir una relació especialment
bona amb altres grups. A La Polla Records els van robar una guitarra, cosa que
va provocar que moltes sales haguessin de triar si tocava un grup o un altre.
Membres
Formació
clàssica
Iosu Expósito – guitarra, veu, cors
(1980-1992)
Juanma Suárez – veu, cors (1980-1992),
baix (1982-1992)
Pako Galán – bateria (1982-1999), cors
(1993-1999)
Músics
convidats
Aitor Amezaga – teclats, sintetitzadors
(1987, 1988)
Javier Moreno – teclats, sintetitzadors
(1991)
Antics
membres
Rafael "Kañas" Moriel –
bateria (1980)
Layky – baix (1980-1981)
Gugu – bateria (1981-1982)
Enregistraments
d'estudi
Eskizofrènia. Editat per Twins
Producciones el 1985.
Antitodo. Editat per Discos Suïcides el
1986.
Los demenciales chicos acelerados.
Editat per Discos Suïcides el 1987 i per Twins el 1988. Doble àlbum.
Las más macabras de las vidas. Editat
per Buto Eskor el 1988.
Demasiados enemigos. Editat per Matraka
el 1991.
Aki No Keda Ni Dios. Editat per Basati
Diskak el 1994.
Kalaña. Editat per Discos Suïcides el
1996.
Dekadència. Editat per Solco el 1998.13/02/1970