(Enrique Morente Cotelo)
Cantaor i Cantautor
Tipus de veu: Tenor
Gèneres: Flamenc
Naixement:
25 de desembre de 1942 a Granada (Espanya)
Mort:
13 de desembre de 2010 a Madrid
(Espanya)
Enrique Morente es caracteritzava per una veu de tenor,
inconfusible i única dins del flamenc. Malgrat tenir un timbre que podria
haver-lo encasellat en el cor, la seva veu li va permetre explorar nous camins
en el flamenc, barrejant-lo amb poesia i música culta.
Enrique Morente Cotelo (Granada, 25 de desembre de
1942-Madrid, 13 de desembre de 2010) va ser un cantaor espanyol, considerat com
un dels grans renovadors del flamenc.
Enrique Morente va néixer en el barri del Albayzín,
Granada en 1942. De petit va exercir com seise en la Catedral de Granada i va
començar a interessar-se per l'ambient flamenc en les reunions familiars i
veïnals. Va aprendre així les bases d'aquest art, especialment de mà d'Aurelio
Sellés (Aurelio de Cadis).
El seu afany d'aprenentatge i autoafirmació li van portar
a Madrid quan comptava 14 o 15 anys d'edat. Allí va contactar amb un grup de
joves aficionats, universitaris en la seva majoria, i al costat d'ells acudia
gairebé diàriament a locals foscos on va aprendre l'art de mà de Pepe de la
Matrona, cantaor octogenari que havia tingut l'honor de conèixer a tots els
grans i d'haver estat alumne del mateix don Antonio Chacón.
Enrique el granaíno, com se'l coneixia en els cercles que
freqüentava, va aconseguir despertar l'interès de Matrona, més per la seva
actitud davant les coses, el seu respecte i la seva capacitat per a aprendre
que per la seva afinació o el seu registre.
El debut d'Enrique té lloc en la penya flamenca Charlot.
A aquesta actuació van seguir unes altres allà per l'any 1964 a la Casa de
Màlaga o amb la parella de ball de José Luis Rodríguez i Pepita Sarracena en
diverses sales de festa, però hem de considerar el seu salt a la
professionalitat quan en aquest mateix any és contractat pel Ballet de Mariemma,
amb el qual actua en el Pavelló espanyol de la Fira Mundial de Nova York i en
l'ambaixada espanyola a Washington.
Després va actuar en el seu primer festival flamenc, amb
el següent cartell: Enrique Morente amb Juan Talega, Fernanda i Bernarda de Utrera,
Gaspar de Utrera, Tomás Torre i Antonio Mairena. La presentació va ser a càrrec
de Ricardo Molina i l'esdeveniment va tenir lloc en el teatre dels Alcázar dels
Reis Cristians.
A l'any següent va ser contractat juntament amb Susana i
José per a realitzar la seva primera gira europea per Gran Bretanya, Alemanya,
Holanda, Suïssa i Bèlgica; posteriorment va viatjar al Japó i Itàlia al costat
de Pepita Sarracena i José Luis Rodríguez.
Va ser també contractat en el tablao les Cuevas de Nemesio
de Madrid, però el prestigi d'Enrique entre els professionals flamencs va
créixer considerablement quan va entrar a formar part de l'elenc d'artistes del
Zambra i posteriorment en el tablao Cafè de Chinitas, mentre començava a ser
reclamat en festivals i espectacles on va compartir cartell amb tots els grans
artistes del moment. En 1967 va obtenir el Primer Premi del Certamen Màlaga
Cantaora.
El seu primer disc no es va fer esperar. En 1967 va
aparèixer amb el títol Cante Flamenco, acompanyat per Félix de Utrera, amb la
discogràfica Hispavox. Aquesta gravació denotava el gran coneixement que
Enrique posseïa, tant per la seva execució encomiable, com per la selecció dels
cantes que va incloure, gens habituals en l'època i molt menys en un jove de 25
anys: cants de Frasquito Hierbabuena, canya, cantes de Pedro "El
Morato", mirabrás, tot això entre soleás i seguiriyas. En aquest aspecte,
les influències de Pepe de la Matrona eren palpables i la projecció comercial
d'aquest cantaor no era precisament falaguera per mancar de presència en el
moviment estètic d'aquella època, moviment que liderava Fosforito, Manolo Caracol
i Antonio Mairena. El reconeixement a aquest treball discogràfic es va
materialitzar en un Esment Especial de la Càtedra de Flamencología en 1968.
En aquest mateix any 1967 va sortir a la llum un altre
disc, també amb la casa Hispavox, titulat Cantes Antiguos del Flamenco i en el
qual era acompanyat pel Niño Ricardo, amb una selecció de cantes que denotava
un profund coneixement, que va cridar sobretot l'atenció pel curt període de
temps respecte a l'anterior treball, la qual cosa fa suposar que no es tractava
d'un aprenentatge forçat per a l'ocasió en cap dels dos discos sinó de
l'exposició honesta i estructurada de l'assimilat, de l'après i del viscut.
Durant els següents anys, té lloc la trobada entre
Enrique Morente i Manolo Sanlúcar que provocarà una relació professional que
perdurarà durant molt de temps. És amb aquest magnífic guitarrista amb qui
viurà l'experiència en 1970 de ser el primer cantaor flamenc que actuava en
l'Ateneu de Madrid.
Durant 1971 va desenvolupar a Mèxic amb la guitarra de Parrilla
de Jerez i la balladora Ana Parrilla una sèrie d'actuacions en tablaos, teatres
i centres culturals que va culminar amb la seva participació en l'I Festival
Internacional Cervantino de Guanajuato i la seva presentació a l'auditori de la
Universitat de les Amèriques en 1972. Aquest mateix any va oferir a Madrid un
recital en companyia de María Vargas i Manolo Sanlúcar, rebent un homenatge. En
companyia d'aquest últim, va realitzar una sèrie de recitals a Nova York:
Lincoln Center, Spanish Institute, etc. En 1972 va ser reconegut per la Càtedra
de Flamencología i Estudis Folklòrics Andalusos de Jerez de la Frontera amb el
Premi Nacional de Cante i va actuar en la seu parisenca de la Unesco. En 1973
va tornar a cantar en el Lincoln Center novaiorquès.
En 1978 vindria l'edició dels seus discos Despegando, un
dels discos andalusistes més flamencs, i Homenatge a Don Antonio Chacón. Per
aquest últim, en el qual va tornar al cante plenament ortodox, malgrat ser una
època en la qual ja es trobava immers en la seva particular renovació del cante,
va obtenir l'I Premi Nacional atorgat al millor disc de música folklòrica que
concedia el Ministeri de Cultura.
En l'inici de la dècada dels vuitanta estaven de moda els
“ma a mà” entre artistes i van ser diversos els que va realitzar amb Camarón.
El primer d'ells va tenir lloc en el Frontó de Madrid. En 1981 va estrenar en
el Centre Musical Piaff de Granada el seu espectacle Andalusia avui que
posteriorment va presentar en diverses ciutats i en el teatre Olympia. També al
costat d'Antonio Robledo, Morente va crear la Fantasia del cant flamenc per a
veu flamenca i Orquestra, estrenada en el Teatre Real de Madrid el 16 de maig
de 1986, amb les guitarres de Juan Habichuela i Gerardo Núñez i l'Orquestra
Simfònica de Madrid dirigida per Luis Izquierdo. Ja en aquests anys es va
editar un disc pirata a Holanda titulat Morente en viu.
Una de les seves experiències artístiques més audaces i
originals va ser l'estrena a Granada en 1988 de l'espectacle El loco romàntic
basat en l'obra cervantina El Quixot de la Manxa. Aquesta experiència resumia
d'alguna manera la trajectòria del mestre de Granada.
En aquest mateix any (1988) va estrenar també la seva Misa
flamenca, amb textos de Sant Joan de la Creu, Fra Lluís de Lleó, Lope de Vega i
Juan de l'Alzina. També va gravar A la Casa Museu de Federico García Lorca, amb
textos de García Lorca. Aquest va ser el primer dels seus discos dedicats a
Lorca i va anar per encàrrec de Juan de Loxa, director de la Casa Museu.
En 1989 va ser nomenat soci d'honor del Club de Música i
Jazz Sant Joan Evangelista, al costat d'Ángel Barutell Farinós (cap relacions
externes d'El Corte Inglés) i Gustavo Villapalos Salas (Conseller d'Educació i
Cultura de la Comunitat de Madrid) amb motiu del XX aniversari d'aquest club.
El 15 de setembre de 1990, al Pati de la Munteria dels
Real Alcázar de Sevilla es va estrenar, dins de la VI Biennal de Flamenc,
l'"Allegro soleá" d'Antonio Robledo i Enrique Morente amb les
guitarres de Pepe Habichuela i Montoyita, el piano d'Antonio Robledo i
l'Orquestra de Cambra de Granada dirigida per Micha Rachlevsky, era un somni
fet realitat. L'experiència de la interpretació del "Allegro Soleá" i
la "Fantasia del cante flamenco" es tornarà a repetir amb l'Orquestra
Ciutat de Granada i André Presser en el Palau de Carles V en 1992 en el marc
del Festival Internacional de Música i Dansa de Granada. L'"Allegro soleá"
serà portat de nou amb enorme èxit als faristols orquestrals de la OCG amb la
direcció del mestre Josep Pons a l'Auditori Manuel de Falla de Granada,
comptant sempre amb Antonio Robledo al piano.
A més de les relacionades anteriorment, va compondre la
música de l'obra de Martín Recuerda " Las arrecogidas del Beaterío de Santa María Egipcíaca",
va treballar amb José Luis Gómez en Èdip Rey i amb Miguel Narros en “Així que
passin cinc anys”.
Una altra referència ineludible va ser la del marroquí Chekara,
ja que en el seu espectacle "Macama Jonda", de José Heredia Maya, va
reunir l'Orquestra Andalusina de Tetuan amb un selecte planter d'artistes
flamencs entre els quals es trobaven Antonia La Negra, nascuda a Orà, i Enrique
Morente. Aquesta obra intentava ser una trobada entre músics flamencs i
magrebins per a crear una atmosfera comuna.
En 1990 va fusionar la seva expressió musical amb les
cèlebres Veus Búlgares "Angelite" a la porta de la Catedral de
Barcelona en una producció del Taller de Músics de Barcelona. En 1991 va veure
la llum la seva "Misa Flamenca", que no tenia res a veure amb les
anteriors experiències flamenques relacionades amb la sacra cerimònia.
Posteriorment i aprofitant la que seria l'última visita a Espanya de Sabicas,
el vell mestre de la guitarra ja octogenari i en estat crepuscular, perquè
moriria abans que l'obra sortís al mercat, va gravar un disc totalment
conservador amb el toc clàssic del mestre navarrès per al segell Ariola:
"Nova York/Granada, Morente-Sabicas".
En 1992 canta el pregó que dona el també granadí Carlos
Cano en el 500 aniversari del barri del Realejo
Amb "Negra si tu supieras" va gravar per a Nous
Mitjans en el 93, encara que de seguida va prendre forma la idea de crear el
seu propi segell discogràfic, Discos Probeticos.
En 1994 Morente va ser el primer cantaor de flamenc que
va rebre el Premi Nacional de Música atorgat pel Ministeri de Cultura
d'Espanya. En 1995 va rebre la Medalla d'or de la "Càtedra de Flamencología"
de Jerez de la Frontera i el premi "Compàs del Cante" a Sevilla.
En 1996, va participar en l'homenatge a Manuel de Falla
en el Lincoln Center de Nova York, al costat de Tomatito, amb el qual
realitzava una gira per tota la geografia espanyola.
En el seu disc titulat Omega va col·laborar amb el grup
de rock granadí Lagartija Nick i nombrosos artistes del flamenc, com Vicente Amigo,
Tomatito o Cañizares, per a adaptar poemes de Federico García Lorca i temes del cantautor canadenc
Leonard Cohen. Aquest disc ha estat tot un referent en la revolució del flamenc
i va obrir sengles desconegudes fins a aquest moment. Tal ha estat la
repercussió d'aquesta obra, que cada cert temps Enrique i el grup granadí van
tornar a retrobar-se per a presentar l'espectacle Omega en directe, com va
succeir en el festival Primavera Sound 2008 celebrat a Barcelona, dins de la
nova gira que es va realitzar aquest mateix any, que els va portar fins a Mèxic
a presentar la seva obra.
En 1998 va rebre el Guardó d'Honor dels Premis de la
Música i va intervenir en l'espectacle “Canción con reflejo” amb Charo Vallés
en homenatge a Federico García Lorca, al costat de l'actor Francisco Rabal i la
seva filla Estrella Morente, i que es va presentar al maig en el Teatre Principal
de València.
Identificat com un dels màxims responsables de la
renovació del cante, així com el millor adaptador al flamenc de poemes cultes
de poetes com Miguel Hernández, García Lorca, els Machado, Lope de Vega, Al-Mu'tamid,
Bergamín, Sant Joan de la Creu, Guillén, Rafael Alberti, Ferro, Luis Rius i
Pedro Garfias.
Així mateix ha bressolat la carrera musical de la seva
filla, Estrella Morente, que s'ha consolidat com una de les millors cantaores
que han sorgit en els últims anys.
En 2001 col·labora amb la banda "Domestic Jazz Collective"
liderada per DJ Tòner, en el seu àlbum homònim amb la cançó "Viva
Perú", la qual cosa va suposar un dels primers acostaments entre
l'electrònica i el flamenc.
A Mallorca, el 20 de juliol de 2002, la Fundació Costa Nord
és escenari de l'estrena absoluta de la primera producció promoguda per aquest
Centre Cultural: l'"ESPECTACLE ÀFRICA, CUBA, CAI". Enrique Morente va
liderar aquest projecte de mestissatge a tres bandes: Àfrica, Cuba, i Cadis,
que pren com a punt de partida la idea que el ritme i l'expressió del continent
negre tenen un clar reflex en la tradició musical d'Amèrica Llatina, que al seu
torn manté fortes connexions amb la música flamenca.
En 2003 va aparèixer el seu disc El pequeño reloj, amb el
qual trencava el concepte que tradicionalment es té d'un disc flamenc,
presentant una obra discogràfica com una obra d'art completa, desenvolupant el
concepte del temps des d'òptiques distintes com si d'un llibre de poemes es
tractés, estructurant l'ordre de les lletres i de les músiques. En el seu
coqueteig amb el temps, conjugava el tradicional, l'envelleixo i la tecnologia.
Mentre deixava constància d'una època fonamental del flamenc, amb cantes
clàssics sobre tocs clàssics (a la qual va pertànyer i ara engrandeix amb la
seva aportació constant), va experimentar amb noves i sorprenents harmonies que
encara no han arribat al flamenc modern.
L'any 2005 se li atorga la Medalla d'Andalusia en
reconeixement a una encomiable carrera dedicada al flamenc i a la seva obertura
respecte a altres músiques així com a la seva divulgació per tot el món. A més
col·labora amb la banda sevillana Sr. Chinarro per al seu disc El foc amic, en
la cançó "El Rito".
Va participar en la cançó "No soy como tu" del
duo Amaral en el disc Pájaros en la cabeza.
A l'octubre d'aquest mateix any, actua en la primera
edició del festival Heineken Greenspace de València. Sobre aquest escenari
s'uneixen a Morente els components del grup novaiorquès Sonic Youth per a
interpretar el martinete “Oriente i Occidente", col·laboració que anys més
tard formarà part de l'edició 20è Aniversari de l'àlbum Omega (àlbum d'Enrique Morente).
Al febrer de l'any 2006, el treball Morente sueña la
Alhambra en el seu doble format (disc i DVD) és reconegut per la crítica
nacional amb diverses distincions. Aquest mateix disc és considerat com el
millor disc de flamenc en els Premis Nacionals de la Música.
I va continuar rebent reconeixements al seu treball quan
al juny de 2006 va ser condecorat amb la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles
Arts.
En 2007 col·labora amb la banda granadina Los Planetas en
el seu disc La leyenda del espacio, inspirat en la tradició flamenca andalusa
(símil del títol amb La llegenda del temps de Camarón). Se li pot escoltar en
la cançó que tanca el disc, "Tendrá que haber un camino", amb
estructura de canyes.
En el seu últim disc, editat en 2008, Pau de Màlaga, Morente
descobreix al Picasso poeta i posa veu a diversos dels poemes escrits pel
malagueny. La idea sorgeix després de la seva presència cantant en la
inauguració del museu Picasso de Màlaga. Aquest disc de nou suposa una nova
volta de rosca en la seva innovació contínua de l'art flamenc. Després d'acabar
aquest disc comença a preparar un altre titulat El barbero de Picasso, també en
homenatge al pintor malagueny, que no arriba a acabar per una malaltia.
En 2009 grava la seva última col·laboració publicada
acompanyant a la banda granadina 5 duros amb el tema " eres parte de mi" dedicada a la seva
terra.
Al febrer de 2010 participa en l'acte d'inauguració de
l'exposició "Sonic Youth etc.: Sensational fix" en el vestíbul del
Centre d'Art Dos de Maig de Móstoles. És aquí on Morente presta la seva veu a
la performance duta a terme per Lee Ranaldo, cantant i guitarrista del grup Sonic
Youth.
Va ser signant de la candidatura dels moriscos-andalusíes
al Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia 2010. Morente va morir abans de
recollir la insígnia de Cavaller de la Legió d'Honor francesa, que li havia estat
concedida. Per això, li va ser imposada a títol pòstum, el 31 de maig de 2011,
en un acte en l'Ambaixada de França a Madrid, acte emotiu que va ser presidit
per en Ambaixador francès Bruno Delaye acompanyat pel jove Diplomàtic Sacha de
La Rochefoucauld.
El 10 de desembre de 2010 entra en coma per una
hemorràgia i el subseqüent infart cerebral després de ser operat d'un tumor
d'esòfag, a vegades cancerigen, en la Clínica de la Luz de Madrid. Va morir el
13 de desembre en el mateix hospital. La
família
denuncia a l'equip mèdic del Dr. Enrique Moreno per mala praxi.
La capella ardent va estar en la SGAE (Madrid), i en el
Teatre Isabel la Catòlica de la seva ciutat natal, on van anar a acomiadar-li
més de 5.000 granadins. La seva filla Estrella va cantar davant del fèretre una estrofa de "Havanera imposible"
de Carlos Cano i el poema de Federico García Lorca "El llanto de la guitarra"
Va ser enterrat el 15 de desembre en la intimitat en el
cementiri granadí de San José, en els pujols de l'Alhambra.
Un any més tard el responsable de l'UVI diu en una
entrevista que les lesions cerebrals es van produir després de la segona
operació.
Discografia
(Estudi)
Cante flamenco (Hispavox, 1967)
Cantes antiguos del flamenco (Hispavox, 1968)
Homenaje flamenco a Miguel Hernández (Hispavox, 1971)
Se hace camino al andar (Hispavox, 1975)
Homenaje a don Antonio Chacón (Hispavox, 1977)
Despegando (CBS, 1977)
Sacromonte (Zafiro, 1982)
Cruz y luna (Zafiro, 1983)
Nueva York-Granada, con Sabicas (BMG Ariola, 1990)
Misa flamenca (BMG Ariola, 1991)
Negra, si tú supieras (Nuevos Medios, 1992)
Alegro, soleá y fantasía de cante jondo (Discos Probeticos, 1995)
Omega (Discos Probeticos, 1996)
Lorca (Virgin, 1998)
El pequeño reloj (EMI Odeón, 2003)
Sueña la Alhambra (EMI, 2005)
Las mil y una noches (Centro Atlántico de Arte Moderno, 2006)
Pablo de Málaga (Discos Probeticos, 2008)
Llanto por Ignacio Sánchez Mejías (Patronato Cultural Federico García
Lorca, 2010)
El barbero de Picasso (2011)
Discografia
(En directe)
En vivo (Díscolo, 1974)
En la Casa Museo García Lorca de Fuentevaqueros (Diputación Provincial
de Granada, 1990)
Flamenco en directo (Discos Probeticos y Universal, 2009)
En el Teatro del Liceo de Barcelona (2013)
Col·laboracions
Carlos Cano, A duras penas (1976), en el tema Anochece.
Manolo Sanlúcar, Azahares (1982), en el tema Mare (A mi
"mare" Pepa).
Agustín Carbonell Bola, Carmen (1989), Esencia jonda.
Rafael Riqueni, Maestros (1995), Estrella amargura.
José Manuel Cañizares, Punto de encuentro (2000), Fragua, yunque y
martillo.
Pepe Habichuela, Yerbagüena (2001), Se la llevó Dios.
Curro de Jerez, Guitarra flamenca (2001), Casi malagueñas de la menina
segunda.
Juan Habichuela, Campo del príncipe (2002), San Nicolás y Negro como
el terciopelo.
AAVV, Neruda en el corazón (2004), ¿Quiénes se amaron como nosotros?
Amaral, Pájaros en la cabeza (2005), No soy como tú.
Pedro Sierra, Nikelao (2005), En mi vida.
Óscar Herrero, Abantos (2005), Abantos.
Omar Faruk Tekbilek, Tree Of Patience (2005), Ole Aman.
Miguel Ochando, Memoria (2007), La reina del blues.
Los Planetas, La leyenda del espacio (2007), Tendrá que haber un
camino.
Chambao, Con otro aire (2007), Respira.
Orquesta Chekara de Tetuán, La chekara y el flamenco (2008), Soneto X.
Domestic Jazz Collective, Domestic (2001), Iluminados.
Vicente Amigo, Paseo de Gracia (2009), Autorretrato.
Juan Habichuela, Habas contadas (2009), Negro como el terciopelo.
Juan Ramón Caro, Rosa de los vientos (2009), Chicago.
Orquesta Chekara De Tetuán, La Chekara y el flamenco (2009), Soneto X
/ Solea por bulerías.
Fraskito, Tierra y sangre: homenaje a Miguel Hernández (2010), A
Josefina.
Los Planetas, Una ópera egipcia (2010), La pastora divina y La llave
de oro / Que me vas aniquilando.
Dorantes, Sin muros (2012), Refugio.
Estrella Morente, Autorretrato (2012), Adagio.
Juan José Suárez Pakete, Mr. Pakett (2012), Malagueña para un genio.