(David Edwards)
guitarrista i cantant
Gèneres: Delta blues
Naixement:
28 de juny de 1915 a Shaw, Mississipí,
EUA.
Mort:
29 d'agost de 2011 a Chicago, Illinois, EUA.
David "Honeyboy" Edwards (28 de juny de 1915 - 29 d'agost de
2011) va ser un guitarrista i cantant de blues delta estatunidenc de Mississipí.
Edwards va néixer a Shaw, Mississipí. Va aprendre a tocar
música del seu pare, guitarrista i violinista. Als 14 anys, va marxar de casa per viatjar amb el bluesman Big Joe Williams, començant la seva vida com a músic itinerant, que va mantenir durant les dècades de 1930 i 1940. Va actuar amb
el famós músic de blues
Robert Johnson, amb qui va desenvolupar una estreta amistat. Edwards va ser present
la nit que Johnson va beure
el whisky enverinat que el
va matar, i la seva història
s'ha convertit en la versió definitiva de la mort de
Johnson. Edwards també coneixia i tocava
amb altres destacats bluesmans del delta del
Mississipí, com ara Charley
Patton, Tommy Johnson i Johnny Shines.
Va descriure la vida del bluesman
itinerant:
El dissabte, algú com jo o Robert Johnson anava a un d'aquests poblets, tocava per monedes de
cinc cèntims. I de vegades,
ja saps, podies estar tocant i tenir tanta gent que bloquejava tot el carrer. Aleshores venia la policia i jo anava
a un altre poble on podia tocar. Però la majoria de les vegades, et deixaven tocar. Aleshores, de vegades, l'home que tenia una botiga de poble ens donava
un parell de dòlars per tocar
un dissabte a la tarda. Podíem
fer autostop, canviar de camió, o si no podíem agafar-ne cap, anàvem
a l'estació de trens, perquè el ferrocarril travessava
tota aquella part del país en aquell
moment... podíem agafar un
tren de mercaderies, anar a
Saint Louis o Chicago. O podíem assabentar-nos
d'alguna feina rendible: una brigada de carreteres,
una feina al ferrocarril, un campament
de dics allà al costat del riu, o algun lloc del país on molta gent
treballava en una granja. Podies
anar-hi i tocar i tothom et
donava diners. No tenia un lloc
especial en aquell moment. Qualsevol lloc era casa meva. On faig
el bé, em quedo. Quan tot es torna dolent i avorrit, me'n vaig.
El folklorista Alan Lomax va
gravar Edwards a Clarksdale, Mississipí,
el 1942 per a la Biblioteca del Congrés. Edwards va
gravar 15 cares musicals per a àlbums,
incloent-hi les seves cançons "Wind Howlin' Blues" i "The Army Blues". No va gravar comercialment
fins al 1951, quan va
gravar "Who May Be Your Regular Be" per a Arc
sota el nom de Mr. Honey.
Edwards afirmava haver escrit diverses cançons de blues conegudes, com ara "Long Tall Woman Blues" i "Just Like Jesse James". La seva discografia dels anys cinquanta
i seixanta consta de nou cançons de set sessions. Del 1974
al 1977, va gravar les cançons del seu primer LP de llarga durada, I've Been Around,
publicat el 1978 pel segell independent Trix Records i produït per l'etnomusicòleg Peter B. Lowry.
Kansas City Red va tocar per a Edwards durant un breu període, i Earwig els va gravar el 1981, juntament amb Sunnyland
Slim i Floyd Jones, per a l'àlbum Old Friends Together for the First
Time.
La seva autobiografia,
The World Don't Owe Me Nothing:
The Life and Times of Delta
Bluesman Honeyboy Edwards, publicada el 1997 per la
Chicago Review Press,
relata la seva vida des de la infància,
els seus viatges pel sud americà i la seva arribada a Chicago
a principis dels anys cinquanta. Earwig Music va publicar un CD complementari amb el mateix títol. La seva llarga associació
amb el segell Earwig i amb el seu mànager, Michael Frank, va
donar lloc a diversos àlbums
de finals de carrera en diversos segells
independents a partir dels anys vuitanta. També va gravar en
una església convertida en estudi
de gravació a Salina, Kansas, i va publicar àlbums amb el segell
APO. Edwards va continuar la vida divagant que descriu a la seva autobiografia, fent gires fins ben entrats els 90.
Entre 1996 i 2000, va ser nominat a vuit premis W. C. Handy/Blues Music Awards, incloent-hi pels seus àlbums
White Windows, The World Don't Owe Me Nothin',
Mississippi Delta Blues Man, i un àlbum
del 2007 en què apareix amb Robert Lockwood Jr., Henry
Townsend i Pinetop Perkins titulat Last of the Great Mississippi Delta Bluesmen:
Live In Dallas. Aquest darrer
àlbum va guanyar un premi Grammy el 2008. També va guanyar el premi W. C. Handy
Blues el 2005 i el premi Blues Music
el 2007 per artista de blues acústic. El 2010, va rebre un premi Grammy a la trajectòria.
El 17 de juliol de 2011, Frank
va anunciar que Edwards es retiraria per problemes de salut.
Edwards va morir d'insuficiència
cardíaca congestiva a casa seva el 29 d'agost de 2011, cap a les 3 de
la matinada. Segons els llistats d'esdeveniments
del lloc web de Metromix
Chicago, havia previst que actués al migdia d'aquell dia, al Jay Pritzker Pavilion
del Millennium Park de Chicago.
Al documental de 1991 The Search for Robert Johnson,
Edwards relata històries sobre Johnson, inclòs el seu assassinat.
Edwards és el protagonista de
la pel·lícula guardonada
del 2010 Honeyboy and the History
of the Blues, de Free Range
Studios, dirigida per Scott Taradash.
La pel·lícula presenta històries
de la seva vida, des de la collita
de cotó com a aparcer fins a viatjar pel món
interpretant la seva
música. Entre els artistes
que apareixen a la pel·lícula
hi ha Keith Richards, Robert Cray, Joe Perry, Lucinda Williams, B.
B. King, Big Joe Williams i Ace
Atkins.
Edwards va aparèixer a la pel·lícula del 2007 Walk Hard: The Dewey Cox Story.
Discografia
"Build a Cave"/"Who May Be Your
Regular Be" (ARC, 1951)
"Drop Down Mama" (Chess, 1953)
I've Been Around (Trix Records, 1978, 1995)
Mississippi Delta Bluesman (Folkways Records, 1979)
Old Friends (Earwig,
1979)
White Windows (Blue Suit, 1988)
Delta Bluesman (Earwig/Indigo, 1992)
Crawling Kingsnake (Testament,
1997)
World Don't Owe Me Nothing (Earwig, 1997; enregistrat en directe)
Don't Mistreat a Fool
(Genes, 1999)
Shake 'Em On Down (APO,
2000)
Mississippi Delta Bluesman
Back to the Roots (Wolf, 2001)
Roamin' and Ramblin (Earwig, 2008)