(Celso Valdés Santandreu)
Violinista
Naixement:
6 d'abril 1934
Mort:
23 de febrer 2023
Text extret de
https://www.lajiribilla.cu
Conegut com El Degà
de l'Orquestra Aragó
El desvetllament constant del violinista i degà dels músics de l'orquestra Aragó, Celso Valdés Santandreu, era que “l'orquestra
no es concebés com una peça de museu, ni com una relíquia d'antiquaris”. Així ho va manifestar en entrevista concedida a aquesta autora en complir-se el vuitanta aniversari de l'agrupació a la qual havia pertangut per 61 anys, membre més
actiu d'aquesta. No obstant això, les seves essències quedaven en l'orquestra després del seu retir. Avui la música cubana, la seva família aragonera
sofreix el decés d'aquest home que ha deixat un llegat per a tota la vida.
Apostava amb totes les seves forces en el fet que l'Aragó era un organisme viu i vital que s'havia de mantenir i expressar als carrers
de les nostres ciutats, a més de ser transmesa, com un valor permanent, de pares
a fills. Valorava que, el fet de mantenir la sonoritat de tots els temps i, alhora,
tenir un constant procés d'adaptació, removia els plans
tímbrics de cada peça present en el repertori. La força de l'orquestra estaria sempre en la capacitat de mantenir el relleu dels seus
integrants per a conservar la vitalitat
i identitat de l'alegre
ritme que l'ha d'identificar
a cada moment, d'acord amb la circumstància.
“La força de l'orquestra estaria sempre en la capacitat de mantenir el relleu dels seus
integrants per a conservar la vitalitat
i identitat de l'alegre
ritme que l'ha d'identificar
a cada moment, d'acord amb la circumstància”.
Així pensava Celso Valdés Santandreu, primer habanero a integrar l'Orquestra
Aragó, en 1955. Nascut el 6
d'abril de 1934 i criat en
el popular barri de Jesús María, comença
els seus estudis de violí amb el seu pare Domingo Valdés, qui fora professor
també del seu nebot José
Miguel Barbón Valdés, violinista de l'orquestra Melodies del 40 i al qual se'l coneixia també com a Brindis de Salas o El nen prodigi.
Es gradua en el Conservatori Carlos Alberto Peyrellade
i comença a treballar en
1949 en diverses orquestres
de la capital, com L'Atenes,
la Súper Colossal, la Ideal i la Grisa.
En 1953 va ser convidat per Félix Reyna a tocar en l'orquestra Radiofònica de Arcaño i les seves Meravelles, qui en aquests anys era l'arranjador i compositor d'aquest
director d'orquestra. Anys més tard el violinista Armando
Ortega pertanyent a la Xaranga
de Arcaño, li sol·licita
una suplència i roman per
un temps amb aquesta orquestra. En 1952, participa en la fundació de l'orquestra Silver Star i, en 1953, en l'orquestra Sensació, que va fundà Rolando Valdés.
Grava amb Arcaño
per al segell Panart en aquest últim any i també amb l'orquestra Sensació. Participa en les audicions
que realitzen l'orquestra Simfònica de l'Havana i la de la CMQ,
dirigides per Enrique González Mántici.
També actua com a
violinista en l'orquestra del ICRT que van dirigir
Mario Romeu, Rodrigo Prats, Adolfo Guzmán i Rafael Somavilla; així com en l'orquestra Simfònica de Música Popular, dirigida per
Alfredo Deu Nieto.
A l'agost de 1955, sent integrant de l'orquestra Sensació, decideix formar part de l'orquestra Aragó quan l'agrupació signa el
contracte per a tocar totes les nits de dimarts a dissabte, mitja hora en el programa de la Cervesa
Cristall de Ràdio Progrés.
Amb ell es va arrodonir
la corda de violins, en l'època en la qual es va aconseguir completar la sonoritat
indiscutible i inconfusible de l'orquestra.
Amb l'entrada de Guido Sarría, Pepe Olmo, Richard Egües
i Celso Valdés, l'Aragó va arribar a la fama, i es va
inscriure en la història
musical cubana com una de les més
grans agrupacions musicals de tots els temps.
La dècada dels
cinquanta del passat segle XX, és quan
l'Aragó comença a realitzar les seves primeres gravacions. La seva producció discogràfica és sorprenentment abundant. S'han localitzat cent quaranta-dues peces musicals gravades en discos de 45 rpm i sis
LP de 33 i 1/3 rpm. Celso Valdés, destaca “la rigorositat
de la RCA Victor en acceptar
les peces que es gravaven. S'estudiava
fins i tot les paraules contingudes en la lletra musical i cada detall de
la gravació”. Resulta cridanera
l'atenció que prestava Lay,
així com la casa disquera,
a la pronunciació del cor o
el solista en cada paraula. Eren rigorosament
acurats en el llenguatge, aspecte que va formar part del segell de les veus de l'Aragó.
Celso, a més, compte sobre aquells durs moments pròxims
al triomf de la Revolució
Cubana. Per a aquest llavors
l'Aragó es trobava a Cuba després de tornar d'una gira pels Estats Units
i Guatemala. Els seus músics, d'una forma o una altra, desitjaven que es produís la fi d'una sagnant dictadura que afectava
totes les esferes de la societat
cubana.
El 1ro
de gener de 1959 anàvem a CMQ
a fer la primera gravació amb Bacallao. La nit anterior jo estava amb Richard tocant i celebrant el cap d'any en el Club Les Águilas;
era trist, ja nosaltres volíem que s'acabés tota la situació per la qual estava travessant
el país, gairebé tots els dies quan
sortíem de tocar a les 4.00 am vèiem
els morts al carrer, la dictadura… i havíem brindat aquest dia perquè s'acabés
tot el que estava passant.
Sense cap dubte,
aquesta imatge va quedar
gravada en la seva memòria com un dels esdeveniments
més tristos.
El mestre Celso va viure moltes i diverses etapes en l'orquestra Aragó, algunes felices, unes altres no tant. Difícil moment és el que ha d'afrontar quan mor Rafael Lay Apesteguía,
director emblemàtic de l'orquestra,
en 1982. Les dificultats de l'Orquestra,
no cessaven. El 5 de desembre de 1984 l'abandonen Richard i Blasito Egües.
El problema era molt seriós.
Per tal motiu els integrants de l'Orquestra de manera unànime proposen com a nou director a Rafaelito Lay Bravo.
Un camí ple de riscos s'aveïnava, per ser en aquests moments el més jove i el de menys experiència amb el qual comptava l'agrupació.
Al seu torn, aquest camí estaria
satisfet d'esperances, perquè per a aquesta nova època, s'imposaven noves formes i
importants canvis en la música.
En aquestes circumstàncies l'Aragó havia d'evitar
una caiguda a conseqüència
de les absències que en poc
temps s'havien presentat. Anys després, Celso Valdés, reflexionant
sobre aquella decisió, diria:
En
gran manera em sento
responsable que Rafaelito hagi pres aquesta responsabilitat tan primerenc. Crec que per a dirigir
el principal és ser jove i
poder assimilar-ho tot ràpidament. La labor de direcció és molt àmplia,
no es tracta només de
marcar amb la batuta; a més
(…) cal ser receptiu, bon company,
comprendre el caràcter de
cada qui (…) i qui millor que el fill de Lay? Per a ell va ser un cop tremend, perquè
tot va venir de sobte, incloent-hi els hàbits i costums dels majors (…).
La seva ajuda
i suport van ser essencials
per a Lay Bravo, si es tractava d'aixecar
una altra vegada l'orquestra.
Però també és important recordar les seves acotacions en referir-se al so Aragó:
“No resulta fàcil conjugar tradició
i innovació sempre a partir
d'una sonoritat pròpia. No obstant això, és el que ens caracteritza, encara que tenim veus i músics
nous. Per això em sento un músic
actual, contemporani”. I continua explicant:
“Richardse va destacar molt
en això de fer números amb característiques del so: “El glop”, “La cantina”; tots aquests números. L'Orquestra va assimilar tot això i ho
va anar evolucionant, això és molt
important, es va fer música
per al ballador a l'estil
de l'Aragó”.
Uns altres plantejaven
altres hipòtesis, com que l'intercanvi amb el Conjunt Chapottín va impregnar aquest esperit distint en actuacions i assajos. Així mateix, uns
altres consideraven que van
ser les constants gires a l'orient
del país les que van influir en l'estil sonero de l'Aragó; però no ha d'oblidar-se que l'ambient cienfueguero, en el qual
es van formar els seus músics originals, era també de forta influència sonera.
Però Celso continuava la seva anàlisi: “Les veus a l'uníson de José (Pepe)
Olmo i de Rafael Lay, completada, en 1959, amb l'entrada de Rafael (Felo) Bacallao, van crear un misteri en
el so Aragó”. Cadascun aportava una varietat tímbrica i genèrica, que feia que s'ampliés el resultat sonor vocal. No obstant això, quan existeixen
en un cor d'una agrupació, qualitats com aquestes, resulta més difícil encara aconseguir l'uníson perfecte que s'escoltava en cadascuna de les seves peces.
La sonoritat Aragó és un tema que ha cridat sempre l'atenció
a músics i especialistes en
diferents generacions, d'aquí ve que siguin nombroses les opinions abocades
sobre aquest tema.
Finalitza Celso Valdés considerant
que “el mite de l'Aragó és molt gran, i el mite de la seva sonoritat continua sent gairebé un gran misteri on intervenen tots
els factors humans: el bon gust, els arranjadors, el tractament dels compositors, el tractament
musical…”
L'empremta analítica, compositiva i artística d'aquest músic quedarà com una constant en l'orquestra Aragó, malgrat la seva partida aquest 23 de febrer, perquè com ell mateix
declarés: “La meva vida ha estat l'Aragó. Tot el que un ésser humà pugui desitjar
en la vida, jo el vaig rebre de l'Aragó”.
Gràcies, Celso Valdés Santandreu, per tant amor i dedicació envers la teva orquestra.