(José Monge Cruz)
Cantaor
Instruments: Veu, guitarra
Tipus de veu: "canastera"
Gèneres: Flamenc
Naixement: 5 de
desembre de 1950 a Sant Fernando (Andalusia)
Mort: 2 de juliol de 1992 a Badalona, Barcelona (Catalunya)
José Monje Cruz (Sant Fernando,
Cadiz, 5 de desembre de 1950 - Badalona, Barcelona, 2
de juliol de 1992), conegut
artísticament com Camarón
de La Isla o simplement Camarón, va ser un cantaor d'ètnia gitana considerat per molts com el millor
cantaor de flamenc contemporani
i una de les seves més importants figures. Va ser el més revolucionari però
sense deixar de costat els cànons antics i l'essència pura del cant flamenc gitano andalús.
José Monje Cruz va néixer al carrer Carmen, situada en el barri
conegut popularment com " Las Callejuelas" de la localitat
gaditana de Sant Fernando, en el si d'una família gitana. Fill de Juana Cruz Castro i Juan Luis Monje
Núñez, va ser el penúltim
de vuit germans. El sobrenom pel qual
és conegut li va ser donat per un oncle seu, de nom José, a causa de la seva primesa, cabells
rossos i pell blanca, que
en la seva opinió li feien semblar un “camarón”. D'altra banda, la ciutat de Sant Fernando es troba situada a La
Isla de León, per la qual cosa és
coneguda com La Isla, topònim que Camarón afegiria a la
segona part del seu sobrenom per a formar el seu nom artístic.
De nen va estudiar en
el Col·legi del Liceu, secció beneficència, fins que va deixar l'escola per a ajudar al seu pare, gran aficionat al cante
flamenc, en la forja on treballava. La casa dels Monje
era freqüentada pels grans cantaors de l'època de tota Andalusia al seu pas per Sant
Fernando i allí el petit José va començar
a escoltar artistes com
Manolo Caracol o Antonio Mairena. Quan el seu pare va morir a causa de l'asma,
sent encara molt jove, la família va passar per dificultats econòmiques, per la qual cosa des
dels set anys d'edat Camarón va començar a
cantar en diferents tavernes
i en l'estació del tramvia
de Sant Fernando.
A la primerenca edat de cinc anys va actuar per
primera vegada en una companyia que muntava l'escola Los Hermanitos,
a la seva ciutat natal. Amb dotze anys
guanya el primer premi del concurs Flamenc del Festival de
Montilla (Còrdoba). Comença
a estendre's la seva fama i
s'inicia com a professional en el món del cante
al costat del seu millor amic de llavors, el cantaor Rancapino. Junts freqüenten les fires més importants
d'Andalusia, demostrant el seu art en les casetes en les quals
actuaven. A partir de llavors
va cantar al costat de Dolores Vargas i La Singla,
entre altres, i va fer diverses gires per Europa i Amèrica
en la companyia de Juanito Valderrama. En 1958 va començar a cantar de manera ocasional en la Venda de Vargas
de Sant Fernando. Ho va fer
a les tardes, ja que a causa de la seva curta edat no se li permetia assistir de nit. Allí ho escoltaven
per primera vegada els grans
cantaors de la terra.
Un dels seus primers mentors
és el cançonetista malagueny Miguel de los Reyes, que el placeará per tota Espanya. Amb Màlaga
guardarà igualment una relació fructífera al llarg de
tota la seva carrera. Precisament
un dels últims llibres escrits sobre la seva vida artística porta per títol
Boqueron de La Isla. De les petjades
deixades per José Monje Cruz a Màlaga
i els malaguenys, del
periodista Francis Mármol.
En 1966 va guanyar el
primer premi en el Festival del Cant
flamenc de Mairena del Alcor i posteriorment
es va traslladar a Madrid amb
Miguel de los Santos.
En 1968 Camarón arriba a ser fix
en el tablao de Torres Bermejas de Madrid, on romandria durant dotze anys acompanyat
a la guitarra per Paco Cepero. El seu
nom comença a ser cada
vegada més conegut i
participa en la pel·lícula Casa Flora, protagonitzada per Lola Flores amb
qui mantenia una gran relació d'amistat. En Torres Bermejas
aferma la seva relació amb, en aquells dies, un novençà Paco de Lucía a qui va conèixer anteriorment a Jerez de
la Frontera i amb el qual gravaria nou discos entre 1969 i 1977, dirigit pel pare del tocaor, Antonio
Sánchez Pecino, en els quals també col·laboren els germans de Paco, Ramón d'Algesires i Pepe de Lucía. Durant
aquests anys es produeix la seva evolució com a cantaor, passant d'un estil ortodox a un altre més personal que xocava amb els més
puristes del cante i que li va costar critiques atès que Camarón imprimia el seu cante personal als pals tradicionals del flamenc renovant-los sense sortir de la base del flamenc. Malgrat això, Camarón va ser tota una revolució
des de la seva infantesa fins
a la seva arribada a Madrid sent
que grans mestres del cante
i celebritats acudien a les
seves taboles per a
sentir-li cantar.
El seu primer disc, El Camarón de La Isla amb
la col·laboració especial de Paco de Lucía, títol que Sánchez Pecino repetiria durant els següents àlbums
per a preservar la carrera del seu fill com a solista, va suposar el principi d'una revolució musical, i els tangos extremenys Detras del tuyo se va, inclosos
en aquest disc, van ser el primer èxit
del duo que va treballar amb un ritme de producció
incansable d'un LP a l'any.
En aquests treballs s'oferia una renovació del cante ortodox flamenc respectant les bases més pures del flamenc. Paco i Camarón
fins i tot van crear un pal
anomenat "canastera" dins
d'aquests treballs.
En 1976 va contreure matrimoni amb Dolores Montoya, La
Chispa, amb la qual tindria quatre fills (Luis, Gema, Rocío i José). Les noces
es va celebrar en la localitat de La Línea de la
Concepción, apadrinat pel seu germà Manuel i la balladora Manuela Carrasco.
En 1978 trenca la seva
relació amb Antonio Sánchez
Pecino en acabar amb el seu contracte en la disquera PolyGram
i comença a treballar amb el productor Ricardo Pachón. Camarón volia innovar i sortir-se dels quadriculats mètodes del cante així que va
buscar a Pachón, qui era productor de diversos grups de rock andalús, i va treballar en la creació del que es
va denominar com a Nou flamenc. A partir d'aquest moment va començar la seva relació amb el guitarrista Tomatito,
qui seria el seu acompanyant definitiu, i es desvincula per un temps
de Paco de Lucía.
En 1979, sota el nom
de Camarón, sense la referència
a la seva ciutat natal,
publica La leyenda del tiempo, disc que suposa una autèntica revolució en el món del flamenc en incloure sonoritats pròpies del món del jazz i el
rock. En ell hi ha diverses
adaptacions de poemes de
Federico García Lorca amb música del grup Alameda, que van ser coproductors
de l'àlbum, i el Grupo Dolores a més
de Ricardo Pachón, Kiko Veneno, Diego Carrasco, els germans Rafael i Raimundo Amador i Tomatito. Malgrat la revolució que suposo per al món
del flamenc aquest treball va fracassar a nivell de vendes pel fet que el públic més ortodox va rebutjar la fusió i el gran públic no entendia aquests avanços. Només es van vendre 6000 unitats quan Camarón estava acostumat a sobrepassar les 30.000 unitats en
els seus anteriors treballs.
En 1981 torna a treballar
amb Paco de Lucía, en col·laboració
amb Tomatito, i publica Como el Agua sent un
gran èxit on va destacar el
senzill homònim. Després d'aquest reeixit LP continua mantenint el seu èxit amb
grans gires i publicant Calle
Real en 1983 i Viviré a l'any següent
col·laborant novament amb Paco de Lucía i Tomatito. Ja
en 1986 publica Te lo dice Camarón un altre gran èxit en col·laboració de Tomatito
i sota la producció d'Antonio
Humanes. Aquest moment dolç ascendia a la categoria de gran estrella al cantaor aconseguint
consolidar el flamenc més
tradicional amb la cançó
moderna i la fusió.
Al maig de 1987 va
actuar tres dies seguits en
el Cirque d'Hiver de París amb un èxit absolut.
En aquest any es publica el disc en directe Flamenco
Vivo amb Tomatito. En 1988 s'edita
i publica el recopilatori d'èxits
Disco de Oro.
En 1989 publica Soy gitano, el disc més venut
de la història del flamenc,
en el qual van col·laborar
a la guitarra Vicente Amigo, Raimundo Amador i Tomatito. En el seu primer mes de vendes va aconseguir
el disc d'or, el primer per
a l'artista. Produït per
Ricardo Pachón i Diego Carrasco comptava amb el pressupost més gran fins a aquesta data per a un disc de flamenc, la gravació va ser feta
en Abbey Road Studios a Londres
amb la Royal Philharmonic Orchestra.
En 1990 és condemnat a un any de presó per
un delicte d'imprudència temerària amb resultat
de mort després d'un accident de circulació que es va produir el
17 d'octubre de 1986, i en el qual
van morir dues persones. El cantaor no va ingressar a la presó per mancar d'antecedents penals.
En 1991 actua en el prestigiós Montreux Jazz Festival
amb Tomatito. En aquest
festival el mega productor Quincy Jones va voler
portar a Camarón de gira mundial per a convertir-ho
en una superestrella comprant els
seus drets de distribució als Estats Units, tot
això va quedar en anècdota perquè el cantaor ja estava malalt i no va poder
arribar a concretar res.
En 1992 forma part de
la pel·lícula Sevillanes
del director Carlos Saura. El 26 d'abril de 1992 data
l'últim disc publicat en
vida de Camarón, Potro de rabia i miel, que va comptar
amb les guitarres de Paco
de Lucía i Tomatito sent un rotund
èxit en ser novament disc d'or. La gravació d'aquest disc va haver de ser interrompuda a causa del diagnòstic
d'un càncer de pulmó, ocasionat per la seva greu addicció
al tabac, que posaria fi a
la seva vida uns mesos després, després de viatjar infructuosament als Estats Units a la recerca d'una possible cura. La seva actuació acordada en els Jocs Olímpics
de Barcelona 1992 al costat de Freddie
Mercury (qui va morir en el 91) i Montserrat Caballé mai sucederia.
El seu últim concert va ser en el Col·legi Major Sant Joan Evangelista de Madrid, la nit
del 25 de gener de 1992.
Després de la seva defunció, el seu art ha estat recollit en diverses antologies, recopilatoris i
discos en directe els quals han arribat a ser disc de platí. A més la seva figura es va convertir en culte
per al país, sobretot per al
poble gitano. La seva vida s'ha convertit en objecte d'estudi a més de protagonitzar diversos documentals i pel·lícules entorn de la seva persona.
El 2 de juliol de 1992
va morir a l'Hospital Universitari
Germans Trias i Pujol
(Badalona, Barcelona) a l'edat de 41 anys, per un càncer de pulmó, causant una gran commoció social (reflectida en el
lema "Camarón viu").
Va ser enterrat el 4
de juliol en el cementiri
de la seva localitat natal
de Sant Fernando. Va ser un esdeveniment
multitudinari on gent de tot arreu
del país es va reunir per a acomiadar al seu artista. El seu fèretre va ser embolicat amb la bandera gitana.
El Museu de Camarón, inaugurat el 2 de juliol de 2021,
va ser construït en el solar annex
a la Venta de Vargas, encara que s'anava a situar a
la casa palau Lazaga. L'Ajuntament
s'ha fet amb una important col·lecció de peces de l'artista, cedides per la seva família a canvi d'una mensualitat. En 2019 es va col·locar
la primera pedra.
Mentrestant, ja
és visitable la casa natal de Camarón de La Isla
situada al carrer Carmen, 29. L'humil
habitatge en el barri de las
Callejuelas, on van viure fins a vuit membres
de la seva família i on es podia veure
el pati de veïns que va
marcar la infància del cantaor, va ser derrocada gairebé íntegrament i es va
reconstruir completa, però ja
com a centre d'interpretació
i sense els elements propis de les cases de veïns
de l'època.
Discografia (Estudi)
1969 Al verte las flores lloran
1970 Cada vez que nos miramos
1971 Son tus ojos dos estrellas
1972 Canastera
1973 Caminito de Totana
1974 Soy caminante
1975 Arte y majestad
1976 Rosa María
1977 Castillo de arena
1979 La leyenda del tiempo
1981 Como el agua
1983 Calle Real
1984 Viviré
1986 Te lo dice Camarón
1989 Soy gitano - ESP: Oro (50 000 copias)
1992 Potro de rabia y miel - ESP: Oro (50 000 copias)
Discografia (En directo)
1987 Flamenco vivo
1994 Camarón nuestro - ESP: Oro (50 000 copias)
1999 París 1987 - ESP: Platino (100 000 copias)
2005 Venta de Vargas
2010 San Juan Evangelista '92
2018 Montreux 91
2024 Oviedo, San Mateo 1991