Blood, Sweat &
Tears (també coneguts com BS&T) és una banda de rock, fundada en 1967 a Nova
York (els Estats Units), que es va convertir en la principal icona de l'anomenat
jazz rock, fusionant rock, blues, pop i jazz a través d'arranjaments complexos,
concebuts per a una secció rítmica clàssica i una secció d'instruments de vent,
creant una peculiar forma de R&B i soul. Juntament amb el grup Chicago, conformen
el cap més visible del que el musicòleg Joachim E. Berendt va dir les Big bands
de Rock.
El pianista i organista
Al Kooper, que havia participat en sessions amb Bob Dylan, Jimi Hendrix o els Rolling
Stones, i que en aquells dies estava enrolat en una banda de rock denominada The
Blues Project, va ser l'impulsor del grup, el nom del qual va prendre d'un disc,
de 1963, del cantant de country, Johnny Cash que, al seu torn, el va recollir de
la famosa expressió de Winston Churchill. El grup, al qual es van incorporar el
seu company de banda, el guitarrista Steve Katz i el baixista Jim Fielder, un veterà
que havia estat en grups com Buffalo Springfield i The Mothers of Invention de Frank
Zappa, es va concebre amb una estructura derivada de les bandes de soul dels seixanta,
amb una base rítmica clàssica (guitarra, teclats, baix i bateria) i una potent secció
de metalls (dues trompetes, trombó i saxo), i amb un bagatge musical que incloïa,
per descomptat, rock i blues, però també psicodelia, pop, jazz i soul.
La seva primera actuació
va tenir lloc en el Cafè a Go-Go, a Nova York, l'hivern de 1967, i van tenir un
impacte notable, prou perquè Columbia decidís fitxar-los i gravar un disc, Child
is father to the man. El disc es va publicar en 1968, amb els trompetistes Jerry
Weiss i Randy Brecker, el trombonista i teclista Dick Halligan, el saxofonista Fred
Lipsius i el bateria Bobby Colomby, a més dels abans citats. Es va situar en el
núm. 47 del Billboard 200, un lloc elevat per a uns debutants.
Els dubtes de la banda,
i de la companyia de discos, respecte a la capacitat de Kooper com a cantant (s'havia
fet càrrec de la veu en el primer disc) i algunes divergències conceptuals, li van
decidir a deixar la banda. Amb ell, es van anar Brecker i Weiss, cadascun als seus
projectes. BS&T van recórrer a Laura Nyro per a cobrir el seu lloc, i van realitzar
un parell d'actuacions de prova, encara que després d'elles, la cantant va decidir
no arriscar-se. Després de realitzar gestions infructuoses en la Motown (Stevie
Wonder), Fielder va tantejar al seu antic company de banda, Stephen Stills, que
finalment no va acceptar. Va ser Katz qui va
proposar, llavors, al canadenc David Clayton-Thomas per a fer-se càrrec de la veu. El
trompetista Chuck Winfield es va incorporar en substitució de Brecker i, poc més
tard, Lew Soloff va entrar per Jerry Weiss. La secció de metalls es va completar
amb el trombonista Jerry Hyman, ja que Halligan es va dedicar essencialment als
teclats per a cobrir la baixa de Kooper.
Amb aquesta formació,
van publicar el seu disc més reeixit, Blood, Sweat & Tears (1969), que va incloure
veritables hits com a «Spinning Wheel» o «And when I die», a part de revisions com
la versió de «God bless the Child», el tema clàssic de la cantant de jazz Billie
Holiday. En aquestes gravacions es plasma de manera clara i nova el concepte musical
que va animar al grup: Bases potents, arranjaments poderosos per als metalls, improvisacions
de tall clarament jazzístic i, per damunt, una veu carismàtica i identificable.
BS&T va ser una de les bandes que va actuar en el mític Festival de Woodstock.
El disc va arribar al núm. 1 en àlbums, i va obtenir el Grammy al millor disc r&b
de l'any, i això malgrat l'ambiciós de la proposta, fins i tot per als cànons de
l'època.
Els següents discos,
Blood, Sweat & Tears 3 (1970), que també va arribar al n.º 1 de Billboard 200,
van abundar en la fórmula, amb temes com «Hi de Ho», un dels seus grans èxits de
vendes, composta per a ells per Carole King; «He's a Runner» (de la cantautora Laura
Nyro) i «Symphony for the Devil / Sympathy for the Devil», una versió fosca i reflexiva
del tema dels Rolling Stones; i B.S. & T. 4 (1971), que va aconseguir el lloc
núm. 10, amb «John the Baptist»; o l'espectacular solo de trombó que conforma «Redemption»,
executat per Dave Bargeron, qui havia substituït, uns mesos abans de la gravació,
a Hyman. Compten també amb la col·laboració del clarinetista Don Heckman. En 1970,
el grup havia participat en la banda sonora de la pel·lícula The Owl and the Pussycat,
que es va editar en disc als Estats Units, al desembre d'aquest any, i que a penes
va aconseguir situar-se en el lloc 186 dels charts.
En aquesta època, BS&T
estaven unànimement valorats, els seus concerts rebien bones crítiques, se situaven
en els llocs alts dels polls de la revista
de jazz Down Beat i els seus temes s'enfilaven a les primeres posicions de vendes
de Billboard. Alguns dels seus membres, també van aconseguir nominacions com a instrumentistes
en els polls i van adquirir bastant prestigi.
La seva imatge, no obstant això, havia sofert un cop amb la gira que es van veure
obligats a fer pels països de l'Est, de la mà del Departament d'Estat,
com a contrapartida a la legalització de la situació laboral de Clayton-Thomas.
A més,
la banda va començar
a acusar les tensions internes entre els diferents corrents que albergava: La comercial
i amb tendència al «estil Las Vegas», que sempre va acompanyar a Clayton-Thomas;
la jazzística, que dominava entre els metalls i Colomby; i la més tradicionalment
pròxima al rock, de Katz i Fielder, la qual cosa va fer que el seu següent disc
es retardés tant com perquè Columbia decidís treure un Greatest Hits (febrer de
1972), que va aconseguir el disc d'or al maig i va aconseguir el núm. 19 del Billboard
200.
Les tensions van generar
un important canvi: Clayton-Thomas es va anar a provar sort en solitari i, després
d'uns mesos en què el pianista cec Bobby Doyle va exercir de vocalista de la banda,
va ser substituït
per Jerry Fisher, que va exercir el lloc amb dignitat. Es va incorporar també a la banda el saxofonista
Lou Marini, que venia de la big band de Woody Herman, substituint a Joe Henderson,
que al seu torn havia substituït a Lipsius. També va marxar Halligan, substituït
per un altre jazzista, el pianista Larry Willis, i es va incorporar el guitarrista
suec Georg Wadenius. Amb aquesta formació, en la qual romanien Soloff, Winfield,
Bargeron, Katz (que va acabar marxant-se poc després), Fielder i Colomby, van facturar
un bon disc, New blood (1973), que va incloure una llarga versió de Snow Queen,
de Carole King, que finalitzava amb una brillant recapitulació de Maiden Voyage,
de Herbie Hancock. Crítics de jazz, com Joe H. Klee, es van mostrar entusiasmats
amb la nova formació: No sé com en
pensaran els rockers, però des del punt de vista d'un oient de jazz, aquesta banda
crema com el foc. El disc va aconseguir el núm. 32 del Billboard 200.
Amb la formació d'aquest
disc, van recalar, per primera i única vegada a Espanya (1973), amb sengles concerts
a Barcelona, Palau de la Música, i Madrid, Teatre Monumental, encara que ja amb
Tom Malone substituint a Winfield.
Els següents discos,
No sweat (1973) i Mirror image (1974), no van aportar res significatiu a la història
del grup i van tenir resultats comercials i artístics clarament inferiors (núm.
72 i 149, respectivament, en Billboard) encara que, per descomptat, contenien bons
moments. Els canvis en la banda van començar a ser continus i, després de la marxa
de tots els que quedaven del grup inicial, excepte Bobby Colomby, que es va fer
amb les regnes mercantils i legals, van passar pel mateix gent com Jerry LaCroix,
saxofonista i cantant que més tard va estar en el grup Rare Earth, el baixista Ron
McClure, el saxofonista Bill Tillman, i els trompetistes John Madrid (que va substituir
a Lew Soloff, encara que va romandre poc temps), Tony Klatka (que va entrar pel
mateix Madrid) i Joe Giorgiani, (que va prendre la vegada de Malone).
Quan Fisher i LaCroix,
que no es trobava a gust amb l'estil del grup, van deixar la banda, el seu lloc
el va ocupar provisionalment Luther Kent, que va fer la gira d'hivern 1974-75. No
obstant això, en 1975, torna al grup David Clayton-Thomas i, amb la resta de la
formació abans indicada, publiquen un nou àlbum, New city, que conté algunes versions
interessants de temes com «Ride, Captain, ride» o el clàssic dels Beatles, «Got
to Get You into My Life», i va rebre bones crítiques des dels mitjans, aconseguint
a més posicionar-se en el núm. 47 de Billboard
encara que, indubtablement, la banda havia perdut ja frescor. Més tard, durant uns
mesos de 1976, el baix el va assumir un jove anomenat Jaco Pastorius, que es va
incorporar a la banda amb Don Alias (percussió) i Mike Stern (guitarra). Molt menys
interessant que els anteriors va resultar el llançament d'aquest any, Habiti than
ever (1976), el seu següent àlbum, en el qual la direcció musical i producció va
correspondre al pianista Bob James, amb un gran nombre d'instrumentistes col·laboradors
i que en molts moments sembla, realment, gairebé més obra de James que de la banda.
Aquest àlbum va ser un fracàs absolut de vendes (només va arribar al núm. 176 de
Billboard), la qual cosa va donar lloc a la finalització del seu acord amb Columbia.
No obstant això, el
grup funcionava en directe i, com a prova d'això, es va publicar en 1977, In concert
(que als EUA es va dir Live and Improvised), disc doble amb temes gravats durant
la gira de 1975, en festivals de jazz bàsicament i que, per tant, és molt més jazzístic
que els discos d'estudi d'aquesta època. La formació és essencialment la mateixa
que en New city, amb l'afegit ja indicat de Mike Stern en la guitarra i Don Alias
en la percussió.
Aquest mateix any va
sortir al mercat Brand New Day (1977), ja en una altra companyia, ABC Rècords, amb
la mateixa formació, tret que Forrest Buchtel substituïa a Giorgiani, prenent la
segona trompeta, i Danny Trifan a McClure en el baix. S'afegeix un segon bateria,
Roy McCurdy, al costat de Bobby Colomby, que era un dels productors. Aquest disc
contenia alguns bons temes, però ja era evident que la banda no tenia molt més a
dir.
En 1978 el grup va
realitzar la seva última gira per Europa amb part d'aquesta formació, encara que
Gregory Herbert havia ocupat el lloc de saxofonista, Chris Albert substituïa a Buchtel
en la segona trompeta, i el baixista era Neil Stubenhaus; Randy Bernsen va compartir
la guitarra amb Mike Stern durant la gira, encara que finalment van ser substituïts
per Barry Finnerty. A Amsterdam, Gregory Herbert va morir d'una sobredosi de cocaïna.
Després d'això, el grup es va disgregar.
Durant dos anys, BS&T
no van girar ni van gravar i, de fet, semblaven desapareguts. No obstant això, Clayton-Thomas
va recuperar el nom, per pressions de la discogràfica MCA, per al disc del seu nou
projecte, Nuclear blues (1980), en una ona funk amb músics canadencs, entre els
quals estava el trompetista Bruce Cassidy. El disc no es va publicar inicialment
a Europa, fins que es va fer en una edició barata del segell alemany Astan, sota
el títol de The Challenge (1984). La publicació d'aquest disc va generar un fort
enfrontament entre Bobby Colomby, posseïdor dels drets del nom del grup, i el cantant,
que es va solucionar finalment amb un contracte entre tots dos pel qual Colomby
«arrendava» a Clayton-Thomas l'ús del nom per a les actuacions en directe, encara
que no podria usar-se per a noves gravacions. No obstant això, en 1994 es va editar
un CD titulat Blood, Sweat & Tears Live, gravat el 12 d'octubre de 1980, pel
segell Rhino Rècords.
El control artístic
i musical de la banda el va assumir, des de 1985, el trompetista Steve Guttman,
qui es va mantenir al capdavant del projecte fins que, en 2004, el propi Clayton-Thomas
va decidir donar per acabat el seu periple amb Blood, Sweat & Tears, després
de 36 anys de vida. En aquest període, els canvis de músics en la formació van ser
abundants.
Existeix, en el mercat
internacional, un important nombre d'edicions discogràfiques recopilatòries, especialment
del període comprès entre 1968 i 1975. La publicada per Columbia en 1986, va aconseguir
el disc de platí.
En un estrany estrambote,
Bobby Colomby va llicenciar els drets d'ús del nom, en 2005, a Chuck Negron, anterior
vocalista del grup Three Dog Night, per la qual cosa, durant 2006, en els circuits
de rock va existir un grup denominat Blood, Sweat & Tears (featuring Chuck Negron)
que tenia ja poc a veure amb la banda original.
En aquesta mateixa
època, Colomby va desenvolupar un projecte de suport a joves instrumentistes, especialment
en zones deprimides (com Nova Orleans, després de l'huracà Katrina, etc.), al qual
va anomenar Elsie Monica Colomby Music Scholarship Award. Per a donar més pes a
aquest projecte, en 2007 va recuperar el control de la banda. El grup va actuar
com a suport dels instrumentistes premiats i va realitzar un gran nombre d'actuacions,
gravant un disc amb el jazzman Jeff Lorber, a nom d'aquest.
A més, en 2008 es complien
els 40 anys de vida de BS&T, el que va propiciar una gira especial, amb la incorporació
a la banda de Steve Katz. Els restants músics que participen en aquesta gira, van
ser: Rob Paparozzi (veu, harmònica), Dave Gellis (guitarra), Glenn McClelland (teclats),
Gary Foote (baix), Andrea Valentini (bateria), Tom Timko (saxos), Jens Wendelboe
(trombó) i Teddy Mulet i Steve Jankowsky (trompeta).
En 2010, BS&T van
tornar a gravar com a grup de suport de Jeff Lorber, en el disc d'aquest, "Now
Is The Time". El disc va ser nominat als Grammys.
El grup va romandre estable, amb aquesta formació, fins a 2012, en què es van produir nous
canvis de cantant (amb l'entrada de Bo Bice) i en la secció rítmica (Jon Ossman
al baix i Joel Rossenblatt a la bateria), i ja en 2013, en els metalls (Ken Gioffre,
amb el saxo, i Carl Fischer, a la trompeta).
En 2019, Keith Paluso substitueix a Bo Bice com a cantant principal,
sent la formació durant 2020 la següent: Keith Paluso: vocal; Brad Mason: trompeta,
fliscorno; Jonathan Powell: trompeta; Ken Gioffre: saxo, flauta<; Mike Boscarino:
trombó; Glenn McClelland: teclats, piano; Julian Coryell: guitarra, vocal; Ric Fierabracci:
baix, vocal; i Dylan Elise: bateria.
L'enfocament que li
va donar Blood, Sweat & Tears al rock amb secció de metall no va ser un fenomen
aïllat sinó que, per contra, va estar immers en un corrent bastant estès a la fi
dels anys 1960. El mateix productor del seu segon àlbum, James William Guercio,
havia impulsat a un altre dels grups emblemàtics del jazz-rock: Chicago Transit
Authority (després reduït a Chicago), el primer disc del qual es va gravar en 1968.
Altres bandes interessants del gènere van ser Dreams, fundada pel trompetista Randy
Brecker, després de deixar BS&T, i el bateria Billy Cobham; Chase, la banda
de Bill Chase, la secció de metalls de la qual, amb quatre trompetes, va impactar
en la seva època; els canadencs Lighthouse; la banda The Flock, liderada pel violinista
Jerry Goodman, que va desenvolupar un estil d'improvisació col·lectiva, pròxima
al free jazz; a més d'altres formacions com Electric Flag, The Ides of March, Ten
Wheel Drive, Malo, Melting Pot, o artistes com Buddy Milers ("Them Changes")...
Al Regne Unit, van destacar la Keef Hartley Band, Rock Workshop i CCS, la superbanda
de John Cameron. Va haver-hi, també, bandes influenciades per Blood, Sweat &
Tears en gairebé tota Europa, com va ser el cas dels polonesos The Lolas.
A Espanya existien,
en època tan primerenca com 1967, algunes bandes que, encara que més apegades a
la tradició soul, es movien en terrenys similars als que va marcar Al Kooper. La
més destacada d'elles va ser, sens dubte, Los Canarios, que el seu senzill The incredible
miss Perryman es va publicar aquest any i va tenir un impacte inesperat. També podem
citar a Henry and the Seven, que va gravar diversos senzills en aquesta època i,
encara que una mica més tardans, a Alcatraz. Ja en la dècada dels anys 1990, algunes
bandes andaluses van recuperar l'esperit de les big bands de rock, com La Blues
Band de Granada i, en alguns casos,
fins als propis arranjaments de BS&T, cas de la Pecos Beck & Tito Poyatos
Band.
Discografia (àlbums originals)
Child is father to
the man (Columbia, 1968)
Blood, Sweat &
Tears (Columbia, 1969)
Blood, Sweat &
Tears 3 (Columbia, 1970)
B.S. & T. 4 (Columbia,
1971
New blood (Columbia,
1972)
No sweat (Columbia,
1973)
Mirror image (Columbia,
1974)
New city (Columbia,
1975)
More than ever (Columbia,
1976)
In concert (Live and
Improvised) (Columbia, 1977) - Gravat en directe, en 1975-
Brand New Day (ABC
Records, 1977)
Nuclear blues (MCA
Records, 1980) -Editat en Europa como The Challenge (Astan Music, 1984)-
Blood, Sweat &
Tears Live (Rhino Records, 1994) -Grabat en directe, en 1980-
Sail away - Live in Stockholm 1973 (Immortal IMC Music, 2010) -Grabat en directe, en 1973-