(Héctor
Roberto Chavero Aramburu)
Cantautor, guitarrista, poeta i escriptor
Naixement:
31 de gener de 1908 Juan A. de la Penya,
Argentina
Mort:
23 de maig de 1992, Nimes, França
Héctor Roberto Chavero Aramburu (Juan A. de la Penya,
Pergamí, 31 de gener de
1908-Nîmes, França, 23 de maig
de 1992), conegut artísticament
com Atahualpa Yupanqui, va ser un cantautor,
guitarrista, poeta i escriptor argentí.
És àmpliament considerat
com el músic argentí més important
de la història del folklore. Maestro i precursor, des del principi
de la seva trajectòria va utilitzar la música
com una manera de denunciar les injustícies, encara que sense sacrificar l'artístic al polític. En 1986 França ho va condecorar com a Cavaller de l'Ordre de les Arts i lletres musicals.
Va néixer el 31 de gener
de 1908 en el Camp de la Creu, a dos quilòmetres de Juan A. de la Penya,
en el partit de Pergamí, situat a l'interior de la província de Buenos Aires. Als
dos anys, al seu pare (empleat ferroviari) ho van destinar a l'estació de
Peña, per la qual cosa la seva
primera infància va transcórrer
allí, primer en el Camp de la Creu i després en una casa enfront de l'estació del poble, on va viure fins
als nou anys.
En 2001 aquesta casa va ser declarada patrimoni històric de la ciutat de Pergamí, i actualment el municipi està gestionant la seva compra per a fer un centre
cultural en memòria de Atahualpa Yupanqui, encara que
fins al dia d'avui (any 2024) aquest projecte, es veu molt llunyà,
veient-se està casa
abandonada. Posteriorment Atahualpa i la seva família es van traslladar a Agustín Roca fins
que en 1917 es van mudar a Tucumán.
El seu pare, José Demetrio Chavero,
era oriünd
de Muntanya Rodona, a la província
de Santiago del Estero, amb avantpassats
quítxues. La seva mare, Higinia
Carmen Haran, oriünda de
Chivilcoy, a la província de Buenos Aires,
amb avantpassats bascos de França i Espanya.
Inicialment va estudiar violí amb
el pare Rosáenz, el capellà
del poble. Més tard va aprendre a tocar la
guitarra a la ciutat de Junín amb
el concertista Bautista Almirón, qui seria el seu únic
mestre. Inicialment va viure en Junín a la casa de Almirón; posteriorment
va tornar al poble de Roca i viatjava
16 km a cavall per a prendre
les lliçons a la ciutat. Amb Almirón, Roberto Chavero va descobrir la música de Sor, Albéniz, Granados i Tárrega, i també les transcripcions per a guitarra d'obres de Schubert, Liszt, Beethoven, Bach i Schumann.
El pseudònim de Atahualpa es va originar en
1913 a causa d'un treball
estudiantil en homenatge a l'últim
sobirà Inca i anys més tard agregaria
Yupanqui a aquest nom. El significat directe d'aquest àlies és: "el que va venir de llunyanes
terres a comptar"; derivat dels següents
termes quítxues: Lliga
"venir, Hu "des de lluny",
Alpa "terra" i Yupanqui
"comptar"; el que finalment
es pot representar com:
"El que ve de terres llunyanes
per a dir alguna cosa".
En 1917 amb la seva
família va passar unes vacances a la província de
Tucumán, i allí va conèixer un nou
paisatge i una nova música, amb
els seus propis instruments, com el bombo i l'arpa índia, i els seus propis ritmes, com la sancallosa, entre altres. La primerenca mort del seu pare el va convertir prematurament en cap de família. Va ser improvisat mestre d'escola, després tipògraf, cronista i músic. Va
jugar tennis, va boxejar i
es va fer periodista. Als
19 anys d'edat, va compondre la seva cançó «Camí de l'indi». Va conèixer
Jujuy, les valls calchaquíes i el sud de Bolívia. Amb els
seus vint anys d'edat, va arribar a la ciutat de Urdinarrain, Entre
Ríos, amb la seva guitarra;
allí el seu lloc preferit era "La Amarilla", l'escenari
perfecte per a desgranar xifres
i milongas. En aquest lloc
va treballar com a peó per a la Casa Goldaracena.
Yupanqui anava a formar un llenguatge propi amb el qual va arribar a atrapar camins,
paisatges, relats de la
vida quotidiana. “Els dies de la meva infància van transcórrer de
sorpresa en sorpresa, de revelació en revelació”, va recordar alguna vegada.
En 1931 es va casar amb la seva cosina María Alicia
Martínez, qui tenia un fill nascut en 1923 d'una parella anterior. No li havia
anat bé a la ciutat de Buenos Aires, així que
es van anar a la província d'Entre Ríos, i en Urdinarrain va
néixer la seva primera filla, Alma Alicia Chavero. Algun
temps després es van establir en Tala.
Al gener de 1932 va participar en la fallida
temptativa revolucionària yrigoyenista dels germans Kennedy, a La Paz (província
d'Entre Ríos), en la qual
van estar embolicats també el coronel Gregorio Pomar
i l'escriptor Arturo Jauretche,
qui va reflectir el fet en el seu poema gauchesco “El
Paso de los Libres”.
Després d'aquesta derrota degué
exiliar-se per persecució de Uriburu.
Va haver de refugiar-se un temps
a Montevideo (l'Uruguai), i després
en altres localitats de l'interior oriental i el sud del Brasil. Mentrestant, la seva esposa havia tornat a Junín (interior de
la província de Buenos Aires), on
l'11 de gener de 1933 va néixer
el seu segon fill, Atahualpa Roberto Chavero. Finalment,
en 1936 en Rosario (província de Santa Fe) va néixer Lila Amancay Chavero. A l'any
següent, es va separar de la seva
dona. Ella i els quatre fills van tornar a Junín.
En 1934 va reingressar a l'Argentina
entre Ríos i es va radicar en Rosario. En 1935 es va establir
en Raco, un caseriu a uns 40 km al nord-oest del poble de Tafí Viejo (província de Tucumán). Va passar breument per la ciutat de Buenos
Aires ―on diversos intèrprets
començaven a popularitzar
les seves cançons― per a
actuar en ràdio. Va recórrer
després Santiago del Estero, per a retornar per uns mesos a Raco
en 1936. Va realitzar una incursió
per Catamarca, Salta i Jujuy. Més
tard va visitar novament l'altiplà a la recerca de testimoniatges
de les velles cultures originàries.
Va retornar a les valls calchaquíes, va recórrer a llom de mula les
senderes jujeños i va residir per un temps en Cochangasta (un llogaret a dos quilòmetres de la ciutat de La
Rioja).
A Tucumán, en 1942, va conèixer a la
pianista i compositora sampedrina
Nenette Pepín Fitzpatrick
(1908-1990), amb la qual va
mantenir una relació durant quaranta-vuit anys.
Com a l'Argentina no existia
el divorci, van haver de
casar-se via Montevideo. Amb
Nenette va tenir al seu últim fill,
Roberto Chavero, que va ser l'únic que va mostrar com a tal, tal vegada influït per
ella, qui portava les regnes en la parella. Ella, que signava
com Pablo del Turó, és la
coautora de moltes de les seves
cançons: «Chacarera de las piedras», «El alazán», «El
arriero va», «Eleuterio Galván», «Guitarra dímelo tú», «Indiecito dormido»,
«Payo Solá», «Sin caballo y en Montiel», «Yo quiero
un caballo negro», entre altres.
A causa de la seva afiliació
al Partit Comunista, Yupanqui va sofrir
la censura durant la presidència
de Juan Domingo Perón. Les seves cançons
van ser silenciades i els periòdics governamentals van deixar d'al·ludir-li, al mateix temps que ja no era rebut en els teatres. Les seves actuacions aquests anys es van limitar a petits recitals privats. Va ser detingut i empresonat vuit vegades, habitualment en la Secció Especial. Allí negaven a
la seva companya que el
cantautor estigués detingut,
la qual cosa portava a aquesta a buscar-lo per les quaranta
comissaries que tenia la ciutat de Buenos Aires. Va passar
diversos mesos en la presó de Villa Devoto. Sobre aquest tema ha dit Yupanqui:
A
En temps de Perón vaig estar
diversos anys sense poder treballar a l'Argentina... M'acusaven de tot, fins del crim de la setmana que ve. Des d'aquesta oblidable època tinc l'índex de la mà dreta trencat.
Una vegada més van posar sobre la meva
mà una màquina d'escriure i després s'asseien a dalt, uns altres saltaven.
Buscaven desfer-me la mà però no es van adonar d'un detall:
em van danyar la mà dreta i jo,
per a tocar la guitarra, soc esquerrà.
Encara avui, a diversos anys
d'aquest fet, hi ha tons com el si
menor que em costa fer-los.
Els puc executar
perquè uso l'ofici, la
manya; però realment em costen.
Quan Chavero se'n va anar
a França en 1949, ja utilitzava el pseudònim Atahualpa
Yupanqui. La cantant Edith Piaf
ho va convidar a actuar a París el 7 de juliol de 1950. Immediatament va signar contracte amb
Chant du Monde, la companyia
de gravació que va publicar el seu
primer LP a Europa, “Minero soy”, que va obtenir el
primer premi de millor disc
de l'acadèmia Charles Cros, que incloïa
350 participants de tots els continents en el Concurs Internacional de Folclor. Posteriorment,
va viatjar extensament per
Europa.
En 1952, va tornar a la capital argentina, on
va trencar la seva relació amb el Partit Comunista, la qual cosa va
fer més fàcil
per a ell concertar actuacions
en ràdio. Mentre que amb la seva esposa Nenette construïa la seva casa de Cerro Colorado (Còrdova),
Yupanqui recorria el país. Musicalizó les pel·lícules Horitzontes de piedra
(1956), basada en el seu llibre
Cerro Bayo, i Zafra (1959), actuant també en aquestes.
El reconeixement del treball
etnogràfic de Yupanqui es va generalitzar
durant els anys seixanta, i artistes com Mercedes Sosa,
Alberto Cortez i Jorge Cafrune van gravar les seves composicions i ho van fer popular entre els músics més
joves, que es refereixen a ell com a Do Ata.
Yupanqui alternava entre les seves cases a Buenos Aires i Cerro Colorado. Durant 1963 i 1964, va realitzar
una gira per Colòmbia, el Japó,
el Marroc, Egipte, Israel i
Itàlia. En 1967 va realitzar
una gira per Espanya, establint-se
finalment a París. Va tornar periòdicament
a l'Argentina ―en mans de diverses dictadures―. En 1973 va aparèixer en la pel·lícula “Argentinísima
II”. Però les seves visites
es van fer menys freqüents quan la dictadura cívic-militar (1976-1983) de Jorge Rafael Videla va arribar
al poder al març de 1976.
Amb el retorn de la democràcia,
a mitjans dels anys vuitanta, va presentar diverses obres en el famós cafè concert i galeria La Capilla, situat en Suipacha
842, a la ciutat de Buenos Aires. En 1985 va obtenir el premi Kónex de brillant com a major figura de la Història de la música popular argentina. En 1986, el Govern de França
el va condecorar com a Cavaller de l'Ordre de les Arts i les Lletres. En 1987 va
tornar a l'Argentina per a rebre
l'homenatge de la Universitat
Nacional de Tucumán. En 1989 degué internar-se a
Buenos Aires per a superar una malaltia cardíaca, malgrat la qual cosa al gener de 1990 va participar en el Festival de Cosquín. No obstant això, als pocs
dies Yupanqui va viatjar a
París per a complir amb un
contracte artístic.
El 14 de novembre de 1990, va morir a Buenos
Aires la seva esposa, Nenette
Pepín Fitzpatrick.
En 1992, va tornar a França per a actuar a
la ciutat de Nîmes, on es va descompondre i va morir
el 23 de maig. Pel seu exprés desig, les seves restes van ser repatriades
i descansen en Cerro Colorado, sota un roure europeu.
Enregistraments
1953 - Una voz y
una guitarra (Volumen 1)
1954 - Récital du guitariste Atahualpa
Yupanqui
1955 - Camino del
indio (Volumen 2)
1956 - Solo de
guitarra (Volumen 3)
1957 - Canto y
guitarra (Volumen 4)
1957- Canciones
del solitario
1957 - Guitarra…
dímelo tú
1957 - Camino del
indio
1958 - Canto y
guitarra (Volumen 5)
1958 - Solo de
guitarra (Volumen 6)
1960 - Canto y
guitarra (Volumen 7)
1960 - A qué le
llaman distancia (Volumen 8)
1961 - Arenita del
camino (Volumen 9)
1962 - Atahualpa
Yupanqui
1964 - Selva,
pampa y cerro (Volumen 10)
1964 - El payador
perseguido (Volumen 11)
1966 - ón LDB 99 Atahualpa Yupanqui (Volumen 12)
1967 - Alma de
guitarra - Yupanqui recital
1967 - A la noche
la hizo Dios
1968 - Tierra
querida
1968 - El hombre,
el paisaje y su canción
1968 - Y el dolor
¿quién se lo paga?
1968 - ¡Soy libre!
¡Soy bueno!
1969 - Campo
abierto
1969 - Preguntan
de donde soy
1969 - Campesino -
Duerme Negrito
1969 - Preguntitas
sobre Dios
1970 - Recital en
España
1970 - Special Instrumental
1971 - Basta ya
1971 - Lloran las
ramas del viento
1971 - La nadita
1971 - Yo me criao a puro campo
1972 - El aromo
1973 - Mi tierra,
te están cambiando
1973 - El payador
perseguido
1974 - Milongas
del paisano
1974 - Canción
para Pablo Neruda
1974 - ...La pura
verdad… Las preguntitas
1975 - Canción
para Pablo Neruda
1976 - Narrarás
1977 - Camino del
indio
1979 - Pasaban los
cantores
1979 - Vidala del
silencio
1980 - Mi viejo
potro tordillo
1980 - El canto
del viento
1981 - Madre del monte
1981 - Quisiera
tener un monte
1983 - Las
preguntitas
1984 - La pampa de
antes
1985 - Para rezar
en la noche
1997 - La palabra
y el canto vivo de Atahualpa Yupanqui
1998 - Testimonio
I
1998 - Testimonio
II
1998 - Testimonio
III (Rastros)
2000 - Buenas
noches, compatriotas
2000 - La palabra
(Grabaciones inéditas)
2000 - El andar
2000 - Don Ata
2002 - a guitarra
(Grabaciones inéditas)
2002 - La paloma
enamorada
2004 - Concierto
instrumental