(Albert
Nelson)
Guitarrista i cantant
Considerat
un dels Tres Reis d'el
Blues a la guitarra (al costat de B.B.King
i Freddie King)
Naixement: 25 d'abril de 1923, Indianola,
Mississippi
Mort: 21 de desembre
de 1992, Memphis, Tennessee
Nascut com Albert Nelson en una humil família
de Indianola, Mississipi,
en una plantació de cotó on va treballar els seus primers
anys. Una de les seves més primerenques influències musicals va ser el seu propi pare, Will Nelson, que tocava la guitarra habitualment.
La seva altura de 1,95 m i els
seus 118 kg de pes li van
valer el sobrenom de The Velvet Buldòzer (l'aplanadora de vellut).
Durant
la seva infància va cantar
en un grup familiar de góspel a l'església
local.
King
va començar a combinar el seu
treball de dia, com a conductor d'excavadores, amb el de guitarrista, el seu
primer treball com a professional començaria amb el grup In the Groove Boys, en Osceola, Arkansas. Durant un temps també va tocar la bateria
en la banda de Jimmy Reed. Però el seu instrument fonamental anava a ser la
guitarra elèctrica, i la seva
preferida va ser la Gibson Flying V, a la qual va anomenar Lucy. El segell característic d'Albert King va ser la seva
manera d'agafar la guitarra: com
a intèrpret esquerrà la usava invertida, però a diferència d'altres guitarristes esquerrans com Jimi Hendrix
o Tony Iommi, King mai va
invertir l'ordre del encordado, de manera que per a ell les cordes més agudes romanen a dalt.
El
seu primer èxit va ser I´m a Lonely Man,
aparegut en 1959. Però no
va ser fins a 1961 quan va aconseguir el seu primer gran èxit, amb Don't
Throw Your Love on Em
Sota Strong, número catorze
en les llistes R&B. En 1966 va signar amb la famosa discogràfica Stax i en 1967 va aparèixer el seu llegendari àlbum Born Under
A Bad Sign. La cançó que va donar el nom a l'àlbum (escrita per Booker T.
Jones i William Bell) es va convertir en la cançó més famosa de King i ha estat
versionada per nombrosos artistes
(des de Cream fins a Homer Simpson). L'1 de febrer de
1968 King va ser contractat pel
promotor Bill Graham per a una actuació en el Fillmore Auditorium en un concert de diversos artistes,
entre els quals estava Jimi Hendrix.
El concert el van iniciar els
Soft Machine, teloners de Hendrix durant diversos concerts d'aquest a principis de 1968. El públic estava impacient per veure a King i a Hendrix i quan Soft Machine van començar a tocar, la gent va començar a cridar el nom d'Albert King. Això va provocar l'empipament del promotor Graham, que va sortir a l'escenari i va retreure al públic la seva falta de respecte cap als artistes que tocaven en aquest moment. Aquells que van assistir al concert van relatar
que King es va ensenyorir del recital, ja que la gent esperava l'electricitat de Hendrix però King els hi va posar en la butxaca gràcies als seus
màgics dits després de tocar un parell de balades. Un dels grans moments va ocórrer quan va ser capaç de substituir una corda que
se li havia trencat sense deixar de tocar. Quan Hendrix va sortir a l'escenari el primer que
va dir va ser: Ok, Albert King, he agafat la indirecta. I es va posar a tocar alguns dels acords
de King com a homenatge.
Al
juny de 1970 va acompanyar
a The Doors en el seu concert de Vancouver en el Pacific Coliseum en un dels millors concerts
de la gira.
King
va influir a molts guitarristes
de blues com Jimi Hendrix, Eric Clapton, Mike Bloomfield,
Gary Moore, i Stevie Ray Vaughan. El solo de guitarra d'Eric
Clapton en l'èxit de Cream, Strange Brew ( de l'àlbum
Disraeli Gears) és una emulació del solo de King
en el seu èxit amb Stax, Oh, Pretty
Woman. En 1983 Albert King va gravar al costat de Stevie Ray Vaughan un dels èxits de tots
dos músics In session. Uns anys després
Albert va fer un concert al
costat de B.B. King i altres
artistes com Robert Cray, Etta James, Júnior Wells.
En 1988 Albert va acudir com a convidat
al costat de Stevie Ray Vaughan, Eric Clapton, Phil Collins, Gladys Knight,
Paul Butterfield, Chaka Khan i Billy Ocean a l'especial B.B. King and Friends.
Albert King, Big brother of blues com
l'anomenava afectuosament
B.B. King, i aquest van actuar junts
en el Japan Blues Carnival
de 1989.
Una
de les últimes actuacions d'Albert King seria en 1990 amb
el guitarrista Gary Moore en l'àlbum Still Got the
Blues, amb una nova versió d'Oh, Pretty Woman.
Aquesta contribució va
portar al fet que King aparegués
com a convidat en els concerts de la gira europea
de Moore, al costat d'Albert
Collins.
King
va morir d'un atac cardíac el 21 de desembre de 1992, a Memphis, Tennessee. El
seu nom està
inclòs en el Passeig de la
Fama de St. Louis.
En
1983, King es va convertir en membre del Saló de la
Fama del Blues, i en 2013 va ingressar en el Saló de
la Fama del rock and roll.[8
Enregistraments en estudi
1962:
“The Big Blues”
1967:
“Born Under a Bad Sign”
1969:
“Years Gone By”
1969:
“Jammed Together (with Steve Cropper & Pops Staples)”
1970:
“Blues for Elvis - King Does
the King's Things”
1971:
“Lovejoy”
1972:
“I'll Play the Blues for You”
1974:
“I Wanna Get Funky”
1975:
Albert King, BB King i Bobby 'Blue' Bland van actuar
al festival Memphis Blues Festival 1975
1976:
“Truckload of Lovin'”
1976:
“Albert”
1977:
“King Albert”
1977:
“The Pinch” , també conegut com “The Blues Don't Change”
1978:
“New Orleans Heat”
1983:
“San Francisco '83”
1984:
“I'm in a Phone Booth, Baby”
1986:
“The Lost Session” (produït per Jonh Mayall)
1989
Let's Have A Natural Ball, Modern Blues Recordings
1989
Live, Rhino Records
1990
Door To Door,
Chess Records
1990
Wednesday Night In San
Francisco, Stax Records
1990
Thursday Night in San
Francisco, Stax Records
1991
Red House, Essential
Records
1992
Roadhouse Blues, RSP Records
Enregistraments en viu
1968:
“Live Wire/Blues Power”
1977:
“Live”
1983: “In Session” (Albert King i Stevie Ray Vaughan”
1988:
“Blues at Sunrise”
1990:
“Wednesday Night in San
Francisco”
1990:
“Thursday Night in San
Francisco”
Enregistraments pòstums en viu
1993: “Blues at
Sunset”
1994 “Chicago
1978”
1998: “Rainin' in California”
1999: “In Session”
1999: “Live in Canada”
2001: “The Godfather of the Blues: His Last European Tour”
2003: “Talkin' Blues”
2003: “Live 69”
2003: “Blues from the Road”
2014: “Live in the '70s”